Just quan em correspon de publicar la meva quinzenal Carta de Barcelona començo les vacances d’estiu. Vacances?, em pregunten sorpresos els qui em coneixen poc –cosa que no vol dir que em coneixen de fa poc; hi ha persones que, per molt que les tractis, no t’acaben de conèixer mai: s’estimen més creure que ets com ells et pensen, que no pas arriscar-se a descobrir com ets realment–. Si els jubilats sempre en feu, de vacances!, continuen. Deixem-los, doncs, en el seu món il•lusori. Jo, que tot i estar jubilat no paro mai, ara faig vacances. He pensat d’escriure a l’amic João Manuel Pacheco, sempre amatent a l’edició del blog i disposat a ajudar-me, per comunicar-li que no puc complir el meu compromís… Però, he d’escriure un correu per comunicar que faltaré al meu compromís d’escriure una carta? Preu per preu, escric la carta i m’estalvio el correu. I m’he posat mans a la feina.
De cop i volta, però em trobo immers en l’absurd. Envio una carta avui per dir que avui no hi haurà carta? Clarament és una absurditat. Hauria estat més pràctic escriure la carta habitual… Realment existim i ens construïm sempre a frec de l’absurd.
Tanmateix, i atès que la carta ja està gairebé acabada, amb el saludable propòsit de no perdre’m en l’absurd, l’aprofito per dir als lectors que no tornaré fins la primera cita de setembre. He tancat per vacances!
Josep A. Vidal
I