Quatre Barres
Josep Anton Vidal traz-nos a música do grupo valenciano Al Tall e a história da batalha de Almansa, travada em 25 de abril de 1707. Em Almansa, o exército franco-espanhol – sob o comando dum inglês – derrotou as forças aliadas de Portugal, Grã-Bretanha e das Províncias Unidas – comandadas por um francês – abrindo caminho para a ocupação do reino de Valência, constituindo um passo importante na consolidação da Espanha Bourbónica. Com a subsequente imposição das leis de Castela, a punição e a limitação das liberdades valencianas. Derrota recordada num ditado popular valenciano aplicável a situações de calamidade:
“Quando o mal vem de Almansa, a todos alcança”.
Un altre 25 d’Abril… fa 305 anys…
El mal que ve d’Almansa i encara dura
Josep Anton Vidal
La batalla d’Almansa lliurada el 25 d’abril del 1707 entre les forces de l’arxiduc d’Àustria Carles VI contra Felip V d’Espanya obrí les portes del País Valencià a l’exèrcit borbònic i a la desfeta de les llibertats valencianes mitjançant la imposició dels decrets de Nova Planta, que sotmetien el territori vençut a les lleis de Castella. El conflicte, d’abast europeu, no estava resolt i la guerra va continuar fins a la caiguda de Catalunya el 1714.
La guerra va tenir també un rerefons social amb l’enfrontament de les classes benestants –els botiflers–, partidaris del Borbó, i la classe popular per excel·lència, els llauradors –anomenats maulets– austriacistes. Hom diu que valencians i catalans celebrem una derrota; no és pas cert: commemorem la pèrdua de les llibertats, perquè no volem oblidar qui som i d’on venim.
El grup de folk valencià Al Tall, amb una llarga trajectòria que començà l’any 1975 i en la qual han mantingut com a constant la recerca i la recuperació de les arrels musicals tradicionals, van enregistrar als anys vuitanta Romanç del cec. Per mitjà d’aquesta forma de música tradicional de tan llarga tradició, evoquen els fets de la batalla d’Almansa amb l’estil crític que els caracteritza.
Va ser a la tardor
de 1705
que a Altea desembarca
Baptista Basset
com a general
de l’exèrcit de Carles el d’Àustria.
Entra en la Marina
i passeja per pobles i viles
i en moltes comarques
als maulets va distribuint armes
i donant raons,
convencent a tots els llauradors
que l’Arxiduc Carles
ha promés suspendre tributs i gravàmens
i tot el país
li va plantar cara al borbó Felip V.Els reis i governants
de tota Europa
es posen a l’aguait
i al plet s’aboquen,
que està en discussió
la corona dels regnes d’Espanya
i els dos aspirants
una guerra van a provocar,
buscant aliances
amb altres estats dos exèrcits preparen,
Felip de Borbó i
Carles d’Àustria, tals són els seus noms.Als pobles van renàixer
les esperances
d’arrancar el poder
als nobles senyors
i en poques setmanes
el camí de València aplanaren;
maulets i aliats
dominaren pobles i ciutats;
d’una punta a l’altra
el país va tornar a obrir les arques
per traure al carrer
les senyeres contra el botifler
i l’Arxiduc Carles
a la porta de Quart aclamaren
i ell feu jurament
d’obedir i defendre les lleis.Del dia que ara esmente
guardeu memòria:
el 25 d’abril
de1707
que trista batalla
va somoure la terra d’Almansa;
l’exèrcit borbó
al de l’Àustria va véncer d’un colp
i sense defenses
ocuparen comarques senceres.
Mal dia va nàixer
qui ordenà destruccions i matances.
Si el mal ve d’Almansa
amb raó diuen que a tots alcança:
no es pot oblidar
que en la boca del poble ha quedat.Després que va sotmetre
tot el país
i va tractar els hòmens
amb gran crueltat,
pensà que era l’hora
d’augmentar el poder de la seua corona
i sense tardança
promulgà el Decret de Nova Planta,
pel qual suprimia
les lleis i costums de la pràctica antiga
i ens va prohibir
que parlàrem la llengua d’ací.
Senyors i senyores,
de la història us hem fet el reconte;
si voleu seguir,
en els llibres está tot escrit.
La sabiduria popular ha resumit l’abast de la catàstrofe que va suposar la derrota d’Almansa en una frase que ha esdevingut el paradigma de totes les grans calamitats:
“quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança“.
I en l’ànim dels pobles vençuts ha quedat també la memòria dels qui van lluitar per les llibertats. En el llenguatge comú i en el llenguatge polític s’ha consolidat l’adjectiu “botifler”, fortament pejoratiu, per designar els qui trenquen el compromís d’agermanament amb el propi poble i, de vegades fent professió de fidelitat identitària, es lliuren servilment als qui ens han llevat les llibertats. I de la mateixa manera, els “maulets”, els homes de la terra, han esdevingut un referent en la vindicació de la identitat i en la lluita política per la recuperació de les llibertats perdudes. Escolteu, si us ve de gust, “El cant dels maulets“, interpretat per Al Tall en directe a València. El que veureu i escoltareu és l’explosió d’un sentiment col·lectiu que desborda les convencions de l’espectacle musical:
Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull.
Polimenteu fustes, emblanquineu murs
perquè Carles d’Àustria, ha jurat els Furs.Enrrameu de murta, places i carrers,
abastiu de piules, xavals i xiquets.
Aclariu la gola, amb vi i moscatell
que no hi ha qui pare, el pas dels maulets.Vine Pilareta, que et pegue un sacsó,
els peixos en l’aigua i els amos al clot,
i si no l’empara, el Nostre Senyor,
tallarem la cua, a Felip de Borbó.Si l’oratge es gira, en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quant més curt ens lliguen, més perill tindran,
passeu-me la bota, i segui tocant.