La sotragada amb què la realitat ha commòs el nostre món il•lusori, fet d’aparences inconsistents, ens empeny sovint a la reflexió i, també freqüentment, a la lamentació. Els uns, generalment els grans, miren enrere i enyoren temps passats i comencen a confegir el record d’uns paradissos que mai no han existit, i d’altres miren endavant i cerquen horitzons, però no sempre n’aconsegueixen una visió engrescadora.
Cal assumir la sacsejada des de la reflexió, i tant de bo que ho féssim de manera profunda, sincera, estructural i global. Ens cal una reflexió d’aquest abast. Sobretot per defugir la temptació novament il•lusòria de l’evasió nostàlgica, de la temptació reconstructora i de la fugida utòpica. Sobretot cal defugir el perill que la barreja de totes tres alternatives, abraçades de manera impulsiva i irreflexiva, ens faci crèduls i vulnerables a l’enlluernament totalitarista. No ens calen mites de paradissos perduts, no ens calen canvis de rumb per tornar al punt d’on venim, no ens calen parafernàlies militaristes ni teories que alimentin cap sentiment excloent.
Pensar el futur, però, no és cosa d’un moment. No hi ha il•luminacions prodigioses que ens facin caure del cavall de la ignorància i ens mostrin el camí. Així doncs, ens cal fer un camí llarg i no podem esperar a tenir ben dissenyat l’horitzó per decidir cap on hem d’anar; perquè, si esperem gaire, la situació s’haurà deteriorat tant, el nostre vell món estarà tan malmès, que no tindrem manera de sortir-nos-en. Hem d’acarar ara mateix els problemes i no ens podem estalviar la presa de decisions ni el coratge i el risc de dur-les a la pràctica de manera responsable i coherent.
Convençuts com estem que la crisi que patim és econòmica, ens entestem a buscar solucions econòmiques i sovint “només” econòmiques: rescats bancaris, retallades, limitacions, pèrdua de serveis, limitacions de llibertats, obligacions fiscals, tancament d’empreses, abandonament d’obres públiques, reducció de plantilles, augment de la jornada laboral, prolongació de la vida laboral… I anem assumint, amb més resignació que la que cal, les seqüeles –també econòmiques, però no només econòmiques– que tot plegat genera: desnonaments, atur, empobriment, destrucció de benestar, desmoralització social…
Però els problemes no són només de caire econòmic. Fins i tot hauríem de pensar si els problemes econòmics no són conseqüència d’altres problemes previs i d’un altre caire. Per això, alhora que endeguem de manera multisectorial la reflexió sense la qual no és possible construir cap esperança sòlida, crec que ens cal anar obrint línies d’acció per trobar alternatives i solucions als problemes essencials, perquè això actuarà com a motor del canvi.
Una de les qüestions prioritàries –per a mi, la més urgent– és elaborar alternatives, projectes i programes socials, culturals, educatius, laborals, assistencials, cívics, econòmics, d’habitatge… per als joves. Fa molts anys que anem sacrificant a l’altar d’un benestar idiota el futur de una part cada vegada més gran de les generacions joves. Sense oferir-los estímuls ni camins prou rigorosos per adquirir una formació sòlida, sense donar-los la possibilitat de inserir-se en una cultura amb referents sòlids, sense el coratge de transmetre una estructura de valors que els orienti a la implicació social, sense permetre’ls ocupar l’espai d’autonomia necessari per assumir responsabilitats, sense prendre les mesures que els permeti definir interessos i trobar activitats laborals, deixant-los créixer i fer-se homes i dones en un entorn social desmotivador, que no obre portes ni permet albirar horitzons… sense res de tot allò que cal per construir-se un projecte de vida i implicar-s’hi, per què hauran de lluitar els joves? Quin terreny o quin espai trobaran per al seu afany natural i necessari de conquesta? La resignació, la renúncia, el deixar passar el temps i la vida, la subordinació o, en el millor dels casos, la possibilitat de participar en projectes d’activisme social, humanitari, solidari…, i en el pitjor, o un dels pitjors casos, canalitzar l’impuls i l’afany de conquesta en qualsevol organització filofeixista, integrista, fanatitzant…? O acomodar-se en un sistema de vida plaent, de vagarejar i fer una mica de tot, de viure al dia i tenir la sort que la vida els conservi els pares per molts anys?
L’afany de conquesta és el patrimoni més preuat de la joventut, i és irrenunciable. Els joves –i no només els joves, però ells especialment– necessiten una causa per lluitar, i aquesta causa ha de ser alhora personal i social, afectiva i efectiva, utòpica i útil… Sense això, sense aquest espai per a la construcció personal dels joves, no hi ha futur per a cap societat. Tampoc per a la nostra.
Sense el rearmament moral, intel•lectual i cívic dels joves mitjançant la solidesa de la formació, la robustesa dels valors, especialment la solidaritat i el respecte, el compromís, la coherència i la responsabilitat, sense espai ni horitzons per a cap conquesta, sense futur ni esperança per als joves, no ens en sortirem; les nostres societats no tenen futur.
El pitjor horitzó, el que suposa la negació de tota esperança de sortida, està en aquests milers de joves atrapats en un sistema educatiu i un projecte de formació que no els ofereix expectatives reals d’integració en el cos social perquè quan acabin els estudis passaran directament a engrossir les taxes de l’atur i les de l’emigració; en el disseny d’aquesta societat en la qual milers, i milions, de joves viuen subsidiats, instal•lats en una provisionalitat a perpetuïtat, condemnats a cobrar –si aconsegueixen enllaçar una feina amb una altra– el salari mínim tota la vida, obligats a ocupar-se en qualsevol feina amb independència de la formació específica que hagin rebut, forçats a la dependència respecte dels pares, sense capacitat per construir-se un espai autònom, per assumir compromisos i relacions estables, sense accés a l’habitatge, forçats a viure al dia i sense possibilitats de fer projectes a més llarg termini, condemnats perpètuament a “no saber què seran quan seran grans” mentre tenen el pressentiment cada vegada més profundament arrelat que probablement ells o molts de la seva generació “no seran mai res”.
La societat ha d’oferir als joves la possibilitat de créixer en un projecte que els faci ciutadans en lloc de marginats. I cal assumir aquest repte com un compromís de tot el cos social. Podem exigir decisions i compromisos als governs, als polítics, però no esperem que les solucions vinguin només del costat de la política, i no ens creguem tampoc que per poder atendre els joves ens cal abans sortir de la crisi econòmica. Els problemes de deixadesa egoista o d’indiferència irresponsable no són culpa de l’economia; vénen de molt abans.
La crisi o la conjuntura ens pot obligar a renunciar a moltes coses a nivell personal i a nivell col•lectiu, però no ens podem permetre de cap manera que les generacions joves creixin i visquin sense cap futur. Perquè això significa la destrucció absoluta del cos social. Per això, en aquesta recerca de línies d’acció al servei d’aquest problema essencial és necessària la implicació social al més àmplia possible, més enllà del terreny de la política. Implicació dels pares, dels professors i els educadors de tots els nivells, dels empresaris, de tots els sectors socials…, perquè, com li agradava de dir a l’escriptor i pedagog català Emili Teixidor, recentment traspassat, “l’educació és responsabilitat de la tribu”.
I cal, sobretot, la implicació dels joves, perquè és a ells a qui pertoca la conquesta de l’espai social, perquè és el seu futur i el de la societat on hauran de viure els seus fills allò que està realment en joc.