Cendra batuda pel vent és el títol del poemari que va ser guardonat, l’any 2021, amb el Premi Grandalla de poesia, que atorga el Cercle de les Arts i de les Lletres, del Principat d’Andorra. El seu autor, Carles Ribó Casanovas, en el pròleg a aquesta “primera incursió en el món de la poesia”, que ha publicat Anem Editors (juny, 2022), declara la genealogia del recull: “El poemari ens parla –diu ell– d’una ruptura sentimental des de la llunyania del record, quan ja només en queda la cendra batuda pel vent”, i d’una manera succinta, explicita el sentit, la funció i la finalitat de l’estructura del poemari, dividit en deu seccions que integren sis poemes cadascuna, llevat de l’última que en conté només cinc, però que va seguida d’Epíleg, el poema que tanca el recull.
Així descrit, Cendra batuda pel vent esdevé un itinerari poètic en què “cada capítol –diu l’autor, tot referint-se als diferents apartats o seccions en què s’estructura el poemari, i posant l’èmfasi, potser de manera involuntària, en la naturalesa narrativa de l’experiència d’on neix– és una etapa en el trajecte, centrada en un sentiment o una emoció”. Fidels a aquest ideari, els poemes van esgranant –i enfilant, que no és ben bé el mateix– el rerefons existencial d’allò viscut, i ho fan amb una sobrietat que redunda en benefici de la intensitat emotiva i de la transcendència poètica. Incomprensió, silenci, buidor, foscor, tristesa, neguit, fracàs, sentiment de culpa, desorientació, absurditat…, i alhora reflexió, voluntat, desig, afany, en pugna amb el sentiment de fatalitat, la recança per la futilitat de l’esforç, la temptació de la renúncia. Atent a la naturalesa narrativa en la construcció del poemari, l’autor s’obliga a una conclusió: “Reprenc el camí mentre la nit badalla”, diu en el darrer apartat, que titula Represa i al qual, en l’estructura narrativa, assigna la funció de fer evident que “de la sublimació del dolor en neix una nova esperança, s’inicia un nou camí”.
En aquest periple que se’ns presenta cenyit amb precisió a un esquema literari característicament narratiu, els versos de Carles Ribó són potents, sòlids, ben construïts, amb imatges frapants, contundents, amb alçada lírica i emotiva i profunditat de reflexió i pensament. Cendra batuda pel vent s’ajusta, naturalment, a la descripció que en fa l’autor, però no pas d’una manera limitativa: és això que ell diu, però no només això. Val a dir tanmateix que si fos només això que diu que és, ja n’hi hauria prou per dir que és un poemari excel·lent; però, hi ha molta vocació lírica en aquests versos, molta capacitat de reflexió, i un sentit de l’existència que transcendeix els límits de l’anècdota i apunta a una dimensió universal de la peripècia humana en l’ínfim fragment d’espai i temps que ens és donat. L’autor n’és conscient, d’aquesta vocació dels seus poemes, i ho declara també, a tall de conclusió, en el pròleg: “Considero que la poesia és, sobretot, la recerca de la veritat, entesa com el sentit profund de l’existència. […] Molts dels meus poemes neixen d’una vivència passada pel filtre de la reflexió. […] Intento extreure l’essència d’allò que era particular perquè esdevingui universal.”
La “ruptura sentimental” contemplada en la “llunyania del record” esdevé l’espai paradigmàtic de la ruptura com a constituent inevitable de la peripècia humana. La mutabilitat i el pas del temps fan que tot sigui transitori, alhora que, paradoxalment i tràgica, la voluntat i el desig ens empeyen a la consecució i la perpetuació d’allò que aconseguim de manera sempre efímera. La perpetuació només es produeix en el record, no en el fet viscut sinó en el pòsit que ens deixa; el record és sempre la constatació d’una ruptura, d’una separació, d’un allunyament. I tot allò que perdura és necessàriament record, voluble, mal·leable, manipulable… –subsidiari d’històries i interessos estranys a la vida viscuda–, i alhora fràgil, esborradís, inconsistent: “… Ara el desig és trencadís de llum, / flama esquinçada pel vent. / […] Records que deambulen / al caire viu de la memòria. […]” I a aquests records “…ens aferrem / en un darrer instant de lucidesa / abans no arribi la foscor que tot ho devora”.1
En aquesta dimensió, el silenci que acompanya la ruptura esdevé estupor, incapacitat de dir i d’expressar cap seguretat, cap certesa: “La llima del temps / lentament / ha desgastat les paraules / […] / fins a arribar al buit / reblert de silencis”.2
Però, de què és fet aquest silenci, d’on prové, quina deu l’alimenta? És realment el desgast i la incapacitat de la paraula, allò que mena al buit? O bé passa a la inversa, és la buidor i la impossibilitat d’omplir-la allò que puja de la fondària de l’ésser i creix i s’empara dels mots i del sentit i ens condemna al silenci? Aquell buit que sentim com el vertigen que ens enfonsa en l’abisme del sentit inabastable: “M’arrambo a la paret de l’escala / perquè el buit em xucla. / Si gosés, miraria al fons / de totes les coses, / […] allà on graviten les paraules primigènies.”3
La temptació i el vertigen del buit, el desig i el neguit de mirar al fons de tot, l’afany i la impossibilitat de descobrir el sentit primigeni ens situen sempre al caire de la llum i de la fosca. Vivim en la penombra: “L’hora fosca nia en l’alba clara / com arrel de capvespre prenys de nit.”4 En el debat entre la claror i la foscor, l’existència esdevé un joc d’ombres projectades d’una realitat fora del nostre abast: “Som a la cova, com fa mil·lennis. / Encara no n’hem sortit.”5
Llum i foscor, cim i fondària, vol i vertigen, record i absència, foc i cendra, “un mirall còncau acarat a un mirall convex”, “sempre buscant”, “sempre perdent”, 6 esberlant pedres “amb l’esperança de trobar / una geoda”,7 empès, endut, dispersat pel vent, esperant sense esperança, escampant amb el peu la tristesa acumulada, la pols del temps, les cendres… Sense comprendre el sentit del camí: “He escombrat sota el llit. / El raspall ha sortit ple de borra / i ha arrossegat una sabata desaparellada. // Cap a on deu anar?” 8
En els poemes de la part conclusiva de Cendra batuda pel vent, Carles Ribó atalaia o augura, sublimat el dolor, l’inici d’un nou camí, una nova esperança. És el desig, la voluntat del poeta. Però els poemes sovint es revolten contra el creador, sobretot els bons poemes, aquells que, malgrat que el poeta els vulgui tancats i dominats, reivindiquen la seva inexpugnable llibertat i cerquen de tancar-se en el lector, en cada lector i fins i tot en cada lectura d’un mateix lector. S’albira un camí nou, hi ha una esperança nova… Però, explorats tots dos, el camí i l’esperança, ens retornen a l’essència del viure, les ombres, les ruptures, el vertigen de saber-nos sempre al caire abismal de l’espai i del temps, prement les mans per atrapar l’efímer… Ombres, camins i boira. “Pelegrí sense nord ni guia, / transito per selves sense traça / i deserts esborrats pel vent. / Perdudes les passes en la distància, / extraviada la mirada en l’horitzó, / ressegueixo els marges embardissats / collint la fruita madura.”9
La vida autònoma del poema desarma l’il·lusori domini del poeta sobre els seus versos. I torno al pròleg, amb permís del lector, i rellegeixo l’entrada de l’autor: “El poemari ens parla de…”. No, no pot saber de què “ens” parla. Ens parla, i prou. I és que, permeteu-me aquesta petita provocació crítica: què en saben els poetes, del que “ens” diuen els seus versos?
Llegiu Cendra batuda pel vent, escolteu-ne el batec i el silenci, i deixeu que els seus versos us parlin… Com el vent, com el mar, com la nit, com el misteri.
Josep A. Vidal
Notes:
-
Ribó Casanovas, Carles: Cendra batuda pel vent, Anem Editors, Poesia, Encamp-Montellà, juny 2022. “La nit”, pàg. 23
-
íd.: “Distància”, pàg. 19
-
íd.: “Gravetat”, pàg. 59
-
íd.: “L’hora fosca”, pàg. 26. La imatge paradoxal de la claror que habita la foscor, i a la inversa, esdevé un tema recurrent: “nova alba obscura” (“Temps mort”, p. 36), “Faig vida a la llum d’una espelma. / A quatre passes, les tenebres.” (Llum d’espelma, pàg. 57), etc.
-
íd.: “Essència”, pàg. 42. La referència a la cultura clàssica com a constituent d’una concepció del món que ens és essencial no es limita, en el poemari, a aquesta referència a l’al·legoria de la caverna, de Plató. Hi trobem també referències a Janus, el déu de dues cares (“una mira al passat i l’altra al futur. / Visc entre el dolor i l’esperança.”), pàg. 55; al mite d’Orfeu i la seva davallada als inferns per rescatar Euridice del regne dels morts (“Reflexos”, pàg. 24) i en el mateix poema, al príncep Paris, que desfermà la guerra de Troia; al laberint (“Pretèrit imperfet”, pàg. 52), i de manera menys explícita o com a referents llunyans, al basilisc i l’ou de la serp, i a Medusa (“Creta”, pàg. 31; “Petrificats”, pàg. 63), a l’ocell fènix (“Desig”, pàg. 82), a Caront, la llacuna Estígia i el ca Cèrber (“Recomençar”, pàg. 87: “…camino amb el pas canviat, / funàmbul a peu pla pel pendent de la mort. / Però el barquer no em vol / i els cans em llepen les ferides.), o al De rerum natura de Lucreci (“Partícules”, pàg. 75: “A qui pertanyien abans els àtoms / que avui formen el nostre cos? /[…] Som terra d’al·luvió, / conglomerat de sediments. // I no obstant, nosaltres dos / no estem fets de la mateixa matèria.”
-
id.: “Reflexos”, pàg. 24.
-
“Persistència”, pàg. 76.
-
“El dubte”, pàg. 89
-
“Camins”, pàg. 90