De dins del laberint, por Josep A. Vidal

barcelona

Transitem per un corredor d’extrems indefinits, travessat per innombrables corredors igualment indefinits… D’on vénen? On van? Quan ens convé la girada, i a dreta o a esquerra? Tots els corredors del laberint estan flanquejats de portes que guarden un misteri. Una força ens empeny. Alguna porta l’obrim en passar i cedeix fàcilment; ens ofereix generosa o temptadora el misteri que guarda. Una força interior o la simple curiositat ens convida a travessar-la i explorar un espai interior inesperat, o bé ens sentim impel·lits a defugir la invitació… Una força ens empeny, i mai no podem recular. El corredor s’esborra darrere els nostres passos; si volem regressar, encetem un nou itinerari. No és mai el camí, més o menys conegut, potser familiar, que hem seguit fins al punt on som. No hi ha tornada… Una força ens empeny. Hi ha portes anodines, davant les quals passem sense ni tan sols veure-les. N’hi ha que se’ns resisteixen; hi forcegem una estona, però la força que ens empeny ens porta més enllà, i la porta queda enrere, guardant el seu misteri inexplorat.

Alguna d’aquestes innombrables portes guarda allò que cerquem? N’hi ha cap capaç d’acomplir mínimament la nostra set, la nostra necessitat? Potser hi passem davant sense advertir-la; potser és la porta veïna d’aquella altra que se’ns ha obert generosament i en l’interior de la qual ens hem entretingut inútilment. Portes, portes, portes… Cerquem allò que ens cal, o que pensem que ens cal… Alguns en diuen la felicitat, d’altres la salvació, d’altres el guariment, la companyia, el perdó, la llibertat… Però no tot el que hi cerquem és noble… No hi ha retorn, no hi ha manera d’aturar-se… Una força ens empeny. Una sola oportunitat davant de cada porta, a cada cruïlla de camins, a cada decisió… Fins que s’acaba el temps, i el laberint s’esborra amb cadascú.

Impotents, obcecats, enlluernats… Ens empassem fins al vòmit la nostra set de sentit… Inútilment.

Al capdavall, ni destí, ni providència, ni profecia, ni projecte… Ni tan sols la Fortuna…

L’atzar… L’atzar… L’atzar…

 

Josep A. Vidal

 

Leave a Reply