ESPANHA, EXISTE?
_____________________________________________________________
ESPANYA I CATALUNYA. ENTRE L’IMAGINARI I EL FUTUR
“Fa cent anys escassos, els cristians del Líban deien sense cap mena de problema que eren sirians; i els sirians buscaven un rei cap a la Meca; els jueus de Terra Santa es proclamaven palestins… i en Botros, el meu avi, es considerava ciutadà otomà. Encara no existia cap dels estats de l’actual Pròxim Orient, i el nom mateix d’aquesta zona encara no s’havia inventat (generalment es parlava de “la Turquía d’Àsia”).
Des d’aleshores, molta gent ha mort per pàtries pretesament eternes; i molta més morirà demà.“
Maalouf, Amin: Orígens. Edicions La Campana, 2004. pàg. 284
1. Dues anècdotes sobre els sentiments de pertinença i identitat
Fa uns quants anys, durant una passejada per Tavertet, un poblet de la comarca d’Osona encimbellat en uns cingles impressionants, que compta amb un centenar i mig d’habitants a banda dels forans que s’hi afegeixen en períodes festius o de vacances, vaig entrar al Museu etnogràfic de la localitat, on s’exhibien sobretot objectes relacionats amb la vida quotidiana de la pagesia i eines agrícoles d’èpoques diverses.
El vilatà que tenia cura de la instal·lació i d’atendre els visitants era un personatge singular, de nom Enric Borràs, que es cobria el cap amb una barretina, la gorra tradicional de la nostra pagesia, i que es delia per donar als visitants tota mena d’explicacions. L’Enric Borràs, que cap al final dels anys setanta havia descobert i explorat a Tavertet la cova del Serrat del Vent, de la qual s’han recorregut actualment 4.273 metres, de manera que és la cova excavada en gresos més gran del món, parlava amb passió continguda d’aquella col·lecció d’objectes que, malgrat ser d’altre temps, li eren familiars i constituïen el testimoni d’una forma de vida que estimava.
Em va cridar l’atenció un trill situat a l’entrada del local. El corró, a manera de planxa de fusta, estava proveït de dents de sílex o pedra foguera encastades a la fusta ja gastada i estellosa. Era un instrument de factura antiga, fet artesanalment en virtut d’un art secular. M’hi vaig interessar i l’Enric Borràs em va respondre adequadament. El fet extraordinari, però, fou que, en acabar la seva explicació, la va rematar amb aquest col·lofó: “Però, això no és de Catalunya; és de per allà Lleida”.
Ves per on em trobava de cop i volta amb algú que administrava els límits del país en funció d’una perspectiva singular, d’un sistema de proximitats i llunyanies que era difícil de reconstruir i segons el qual les comarques lleidatanes i les terres de Ponent, és a dir el territori català nordoccidental, que limita amb l’Aragó, no formava part l’imaginari territorial o “nacional”. ¿Era possible que pervivís encara en l’imaginari nacional d’algú la imatge de la Catalunya Vella, la dels vells comtats de la Marca Hispànica constituïda al segle IX per defensar de la invasió sarraïna el territori franc? I encara més: ¿era possible que aquesta pervivència fos encara per a algú un referent crític per rebaixar la idoneïtat nacional de la Catalunya Nova, la formada pels territoris de conquesta, aquells que els comtats del nord van sostreure del poder dels sarraïns?
Vaig tenir una altra evidència de caire similar un diumenge d’agost en què, tot circulant per la carretera que va de Besalú a Olot, vaig decidir de sobte desviar-me cap a un poblet proper en trobar a la carretera un rètol que n’anunciava la Festa Major. Una esglesiola de factura romànica, quatre cases, carrers empedrats amb còdols i, en l’aire, l’olor densa, càlida i humida d’estables i galliners, i un centenar escàs de veïns. Es pot dir que tot el poble s’havia concentrat davant l’església amb motiu de la festa, i ara seguien amb alegria gairebé infantil el ball de la parella de gegants al so cridaner i encomanadís de les gralles i el tabal. Em vaig afegir al grup dels vilatans i, en acabar la ballada, l’home que tenia al costat, amb vestit negre de mudar i boina al cap, em va dir amb tota la naturalitat del món, tot assenyalant el gegant: “És en Ciscu, el petit de can Coma. Ho fa molt bé.“
Jo no en tenia ni idea, naturalment, de qui era en Ciscu, ni podia identificar ningú amb la referència “el petit de can Coma”. Jo era un foraster en un entorn desconegut amb el qual podia identificar-me de manera genèrica, però no pas participar dels seus referents concrets. Però l’home, que se m’havia adreçat com si ens haguéssim conegut de tota la vida, no tenia un món gaire més gran que el que s’aplegava a la plaça de l’Església en aquell moment. Per a ell, allò no era “el seu” món, sinó “el món”, en sentit absolut, i per això, si jo hi era, vol dir que n’era part i que per força havia de conèixer-lo amb la mateixa precisió que el coneixia ell.
En tots aquests dos fets que he narrat intervenen sentiments de pertinença i d’identitat. En el segon cas el medi de pertinença era directe i primari, sense a penes elaboració. L’home pertanyia a un entorn, a un paisatge físic i humà molt concret, en el qual cada cosa era allò que era amb l’afegit d’allò que la tradició local i la memòria personal i col·lectiva poden transmetre. En el primer cas, en canvi, el marc de referència del sentiment identitari depassava l’entorn immediat, era més complex, més elaborat, i comportava l’assumpció d’un cert imaginari col·lectiu d’ambició nacional. Tots dos, però, tenien en comú els límits de la subjectivitat, la dificultat d’extreure’n uns referents objectivables amb validesa universal; és a dir, uns referents que serveixin perquè els propis s’hi sentin identificats i perquè els estranys s’adonin que no en formen part.
Tanmateix l’origen del sentiment identitari rau essencialment, originàriament, en un seguit d’apreciacions subjectives compartides per un grup humà bàsic. Si volguéssim exemplificar-ho hauríem de pensar en algú que, situat en un punt que ell considera com a propi, com a “seu”, camina en cercles cada cop més amplis, seguint un camí en espiral. En la primera volta de l’itinerari reconeix el “seu” paisatge sense esforç, accidents, persones, objectes… En la segona, la tercera, la quarta… identifica la major part dels referents; i igual en les successives, però de manera progressiva es va produint un efecte d’allunyament, de pèrdua de referents, malgrat que encara perduren en nombre suficient per reconèixer l’espai essencialment com a “propi”. Però el procés d’estranyament arribarà al punt que el paisatge físic i humà esdevindrà per a ell completament estrany, i l’estranyesa, el fet de saber-se foraster, li provocarà alhora curiositat i cautela, fins i tot prevenció, inseguretat, desconfiança o hostilitat. Val a dir que com més ampli serà el seu univers mental, com més rics i complexos els seus conceptes, com més extensa la seva cultura i més equilibrats els seus sentiments, més fàcil li serà l’assimilació del descobriment.
ESPANYA I CATALUNYA. ENTRE L’IMAGINARI I EL FUTUR
2. De pobles, reis i nacions
Llevat d’aquells grups humans que viuen aïllats per la naturalesa o que han estat objecte d’exclusió recurrent al llarg del temps, no és possible d’establir amb nitidesa cap frontera, cap límit precís a partir del qual algú que camina en línia recta o en cercles cada vegada més amplis es troba de sobte en un món totalment estrany i en el qual ell mateix esdevé un estrany –radicalment estrany– als ulls dels altres. No obstant, de la multiplicitat innombrable de percepcions subjectives que es donen en un grup humà és possible d’extreure factors o trets comuns sobre els quals hi ha un consens comunitari ampli i que esdevenen fàcilment referents d’identificació compartits. El paisatge conegut o comunicat, el llenguatge compartit, les modalitats constructives, la tecnologia, el comerç, l’economia, els interessos, l’organització social, determinats sistemes de creences, la comunicació i la transmissió de fets anecdòtics, i la fixació de tot plegat en la memòria col·lectiva i la manera com hi perviu i es transmet… En definitiva, tots els components culturals que constitueixen un patrimoni compartit actuen com a referents per als sentiments col·lectius d’identificació i de pertinença.
El fet de tenir en comú tots aquests referents o tenir-ne només alguns d’essencials –com l’idioma, els costums, els sistemes de creences…– no implica que es comparteixi una mateixa identitat nacional o que es formi part d’un mateix estat. La història és tan plena d’exemples –les polis gregues, els regnes d’Al Andalus, els diferents territoris de la Corona d’Aragó…– que no caldria aportar-ne cap. I de la mateixa manera, la integració en una comunitat nacional o en un Estat no significa de cap manera que tots els grups humans que en formen part comparteixin uns referents comuns; i també en aquest cas els exemples són obvis.
En la història dels darrers mil anys, en els quals s’esdevé, en moments desiguals, la conformació dels estats moderns, la importància política d’aquesta diversitat de referents identitaris segueix una evolució que es produeix al mateix ritme que es van generant les formes de l’Estat modern. En el món feudal, per exemple, la diversitat no constitueix un factor de disgregació que amenaci el poder polític; la disgregació social és en l’Edat Mitjana un element integrat convencionalment en la complexitat social i, malgrat que s’hi produeixen revoltes i persecucions en què intervenen referents identitaris, aquests no constitueixen factors de disgregació de l’Estat, principalment perquè en l’època medieval no existeix encara un altre projecte polític que no sigui l’ambició de les classes aristocràtiques o, més endavant, de la reialesa, que administrava el regne com qui administra una propietat, amb l’única finalitat de preservar-lo de l’ambició i el poder dels altres i sense servir cap més interès que no fos la grandesa de la pròpia nissaga. No existia un projecte polític per a l’Estat i, per tant, no hi va haver, fins a l’entrada en l’Edat Moderna, consciència política que les diferències poguessin constituir forces disgregadores de l’Estat. El projecte polític més actiu al llarg de l’Edat Mitjana és de naturalesa supranacional, s’inspira en la perduda unitat de l’Imperi Romà d’Occident, aspira a la reconstrucció de la unitat de la Cristiandat i actua en connivència amb el papat.
Tampoc els inicis del parlamentarisme, a Catalunya i els altres regnes de la Corona d’Aragó o a Anglaterra, no suposen l’existència d’un projecte polític de caràcter nacional, sinó la creació de mecanismes de protecció de les classes urbanes emergents davant les ambicions de poder, les exigències i les arbitrarietats dinàstiques de la reialesa.
El model de supremacia dinàstica en el qual el regne és concebut com a patrimoni reial s’esgota amb la consolidació de la vida urbana, el comerç i la indústria com a motors econòmics i l’emergència d’una nova estructura social. En aquest context la noblesa feudal s’extingeix com a tal i, tot i la conservació de privilegis notables, es dilueix en la vida cortesana i se supedita a la monarquia. El monarca exerceix la supremacia social i, encara sota la pervivència del mite de la cristiandat, s’obstina a exercir també la supremacia universal. Als regnes hispànics, Ferran i Isabel obtenen del papa Borja el títol de Reis Catòlics i el rei de França obté, per la mateixa via, el de Rei Cristianíssim. Els monarques, enfebrats amb la dèria del poder, comencen a somiar imperis i, per aconseguir-los, s’embranquen en guerres, urdeixen polítiques matrimonials complexes, s’enfronten al papa i a l’Església, s’envolten de signes de poder fastuosos i aprofiten totes les vies per enaltir-se atribuint-se el benefici de la providència divina, a la manera dels cèsars. Enmig d’aquest desfici, s’enfronten també als ciutadans dels regnes que posseeixen i administren encara com a propis. Els seus regnes són la base damunt la qual descansa la seva grandesa, que no consisteix a ser grans, sinó a ser “el més gran”. No tenen un projecte polític per als regnes que administren; l’únic projecte polític dominant en els seus interessos és l’administració de la pròpia grandesa; l’exercici de la política centrada en l’administració de l’Estat els molesta més que no pas els estimula; les exigències parlamentàries o dels diferents sectors socials malmeten els seus somnis de grandesa, i el govern –allò que avui considerem que és matèria essencial de l’acció política– els neguiteja fins al punt de confiar-lo a les mans dels seus validos o homes de confiança.
Les guerres per la supremacia europea, una ambició que adquireix un abast i una significació noves i insospitades arran dels descobriments i la colonització, assoleixen una dimensió continental per primera vegada en la història al final del segle XVII, que coincideix amb l’extinció de la dinastia austríaca als regnes hispànics. El canvi dinàstic en el tron hispànic va provocar l’esclat de la que fou realment la primera gran guerra europea. En aquell conflicte va culminar el procés de crisi i desintegració d’una concepció patrimonialista del poder i de la nació o del regne. Catalunya, traïda i abandonada pels altres membres de la coalició, Àustria i Anglaterra principalment, va perdre en aquella guerra les llibertats que, migrades, havia pogut defensar fins aleshores, però les conseqüències del conflicte a nivell europeu foren l’establiment d’una entesa cauta i vigilant entre les grans potències europees, una situació d’equilibri propiciat per la via diplomàtica que amagava, però, una mena de guerra freda avant la lettre.
El predomini del comerç com a motor de l’economia, derivat del comerç transoceànic, estimula la indústria i l’emergència d’estructures capitalistes de naturalesa urbana o burgesa. L’agitació social urgeix la intervenció del monarca i el seu gabinet ministerial en els afers interns del regne i és en aquest context on –passant aquí per alt matisos i diferències particulars i generalitzant el procés– es pot dir que per primera vegada el poder monàrquic assumeix la necessitat d’un projecte polític per a la nació, un projecte polític d’àmbit estatal.
ESPANYA I CATALUNYA. ENTRE L’IMAGINARI I EL FUTUR
3. De la monarquia patrimonial a l’imaginari patriòtic
El Despotisme Il·lustrat és el marc en què s’inscriuen els primers projectes polítics per al govern del regne. En aquests projectes conflueixen dues tendències oposades: d’una banda, el principi de la monarquia de dret diví; de l’altra, el procés de democratització de la societat urbana, que exigeix amb major premura solucions polítiques als problemes socials. La col·lisió d’aquestes dues forces provocà la primera gran commoció política d’abast mundial: la Revolució Francesa, que és la fita que marca la fi de l’Antic Règim. Malgrat els intents de revifar-lo que van tenir lloc al llarg del segle XIX, l’Antic Règim haurà de sucumbir davant les exigències de construcció social que les aspiracions democràtiques d’una societat heterogènia i convulsa plantejaran a l’Estat cada vegada amb més força i amb una major complexitat argumentativa.
En aquest procés de construcció de l’Estat que, malgrat que se’n poden resseguir les arrels en èpoques anteriors, es produeix principalment al llarg dels segles XVIII i XIX, és quan des del poder polític, des dels poders fàctics i des de les classes urbanes hegemòniques se sent la necessitat de disposar d’uns referents capaços de cohesionar la societat al servei d’una determinada jerarquia, d’uns valors compartits, d’uns patrons i models que facilitin la subordinació a l’acció de govern i que supleixin el principi d’autoritat basat en la potestat d’origen diví, en l’acatament de la supremacia dels poderosos o en l’exercici arbitrari de la força, cada vegada menys sostenibles. I alhora, la diversitat de referents en un mateix regne o un mateix Estat comencen a percebre’s clarament com una amenaça disgregadora.
És en aquest moment d’estructuració política de l’Estat quan es produeix, simultàniament, la construcció d’un imaginari col·lectiu que acompleixi la funció cohesionadora al voltant d’una noció de “pàtria” i d’uns valors identificats amb el “patriotisme” capaços de garantir l’adhesió de tots els sectors socials al poder malgrat les diferències que hi pugui haver entre ells.
El segle XIX suposa la culminació d’aquest procés, que assoleix una expressió genuïna en el marc del moviment romàntic i que té uns col·laboradors probablement involuntaris en aquells intel·lectuals i artistes enamorats de l’individualisme i de la llibertat –i alhora també conservadors, amadors de la tradició i ressuscitadors d’identitats.
La historiografia del XIX, especialment, contribueix a la construcció dels imaginaris nacionals, tant d’aquelles nacions que compten amb un Estat propi com d’aquelles que el reivindiquen o d’aquelles que ja hi han renunciat.
Espanya, que, amb la uniformitat aconseguida amb els decrets de nova planta, es pot finalment construir com a Estat, construeix també el seu imaginari, però no ho fa pas a partir de la seva diversitat, assajant una fórmula integradora, sinó a la manera dels vencedors, tal com s’expressava ja en el que fou el primer decret de Nova Planta, del 29 de juny de 1707, dictat per Felip V per a Aragó i València, on de manera benvolent ordena que “estos (Aragó i València) se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tienen y se han tenido en ellas y en sus tribunales sin diferencia alguna en nada“(1), la mateixa fórmula que aplicarà a Catalunya després de la seva derrota l’any 1714.
Espanya es reconstrueix en aquest imaginari que furga en la història i n’extreu tot allò que pot esdevenir referent patriòtic, des de la resistència dels saguntins contra Cartago i la dels numantins contra Roma, fins al mite de la Reconquesta o el descobriment i la vocació oceànica, passant pel Cid, per la conquesta de Granada, per l’Armada Invencible i pel Dos de maig. I també, es clar, pels Reis Catòlics, als quals s’atribueix un projecte polític de construcció de l’Estat únic, d’Espanya al capdavall, a partir d’una unió dinàstica que tenia altres motivacions i interessos més prosaics i que, probablement, no va pivotar mai sobre la preponderància d’Isabel. És a dir, que si mai va existir un projecte polític dels Reis Catòlics per a “Espanya” segurament va néixer al segle XIX.
L’imaginari espanyol, que inclou també llengua, religió i cultura, té vocació assimilacionista i no neix condicionat només per les tensions peninsulars sinó també per les que es produïen en l’imperi d’Ultramar, que estava ja clarament abocat a un procés de desintegració que culminà amb la pèrdua de Cuba i les Filipines. El final del somni americà es produeix a la fi d’un segle XIX que es caracteritza pel desequilibri territorial i la inestabilitat política, en la història del qual trobem la disputa dinàstica permanent, les guerres carlines, l’alternança política, els pronunciaments militars i els cops d’Estat; un segle XIX que inclou, a més, una revolució important (1868), un episodi republicà de tipus federalista, un intent de canvi dinàstic en la figura d’Amadeu de Savoia, una revolució industrial que agreuja els desequilibris i provoca la migració del camp als nuclis industrials, el desbordament de les ciutats per l’increment de població, la inestabilitat social per la crisi agrària i el manteniment dels privilegis dels terratinents que exerceixen alhora com a aristòcrates i com a senyors feudals, l’obrerisme i el sorgiment d’utopies i doctrines socials com ara l’anarquisme o el socialisme…
Arran de la pèrdua de les colònies amb què culmina el segle XIX, l’imaginari espanyol s’acara amb ell mateix i inicia un procés de regeneració, clarament expressat en l’obra d’alguns dels intel·lectuals del 98 i pels regeneracionistes, i que esclatà en una prometedora modernitat amb la gent del 27. Però les tensions socials, que van aconseguir bandejar la monarquia, i la complexa convergència de factors diversos van fer naufragar aquells intents de modernitat i obertura democràtica en el marasme de la II República, que no va poder aconseguir la reforma agrària ni sostreure’s a la convulsió revolucionària i al colpisme de les forces reaccionàries aliades amb el feixisme. El franquisme va fer seu l’imaginari més arnat de l’Espanya decimonònica i el convertí en dogma per sostenir l’ideari polític de l’España una, grande y libre, una Espanya que es construïa sobre la victòria i que esborrava les singularitats basant-se una vegada més en l’inapel·lable dret de conquesta.
La fi del franquisme va tornar a posar damunt la taula les reivindicacions territorials més fermes, principalment les de Catalunya i el País Basc. La transició, que es va fer amb concessions i pactes, a condició que es consideressin innegociables determinades qüestions, entre les quals la unitat territorial, es va fer també amb la por de les forces democràtiques que un cop d’Estat militar posés fi al procés.
ESPANYA I CATALUNYA. ENTRE L’IMAGINARI I EL FUTUR
4. Catalunya, nació sobirana, en l’Espanya de les autonomies
Pors, cauteles, amenaces…, i entesa, és clar. D’aquí sorgí l’Espanya autonòmica, aquesta Espanya descentralitzada, amb disset autonomies, que va ser inventada per sotmetre a estàndars homogenis els territoris amb risc de segregació. D’aquests territoris, la Constitució en diu nacionalidades, perquè la condició de nació només pot atribuir-se a Espanya, cosa que implica que la sobirania nacional correspon al poble espanyol i, per tant, les nacionalitats no tenen sobirania pròpia…
I la pregunta subsegüent és òbvia: sense sobirania, poden tenir autogovern? ¿Es pot parlar pròpiament d’autonomia i capacitat governativa sense sobirania?
I també és òbvia la resposta: sense sobirania, l’Estat de les autonomies és una modalitat de gestió administrativa i els governs autonòmics esdevenen, en última instància, representants del govern de l’Estat, als quals aquest transfereix determinades competències, que hauran d’exercir en nom de l’Estat.
Malgrat aquestes evidents limitacions al desenvolupament polític de les autonomies i, especialment, al d’aquelles comunitats que, com Catalunya, tenen una inequívoca vocació política, l’Estat central, des de sempre però sobretot a partir del cop del 23 F, no ha cregut mai en la fórmula autonòmica. Per això ha practicat tant com ha pogut una desconfiança i una deslleialtat que fins i tot han obstaculitzat el ple desenvolupament de les transferències previstes en els estatuts d’autonomia. A més, ha partit sempre d’un principi que es podria enunciar com a “transferir i retenir” i que consisteix a no desmantellar cap estructura de l’administració central malgrat haver-ne transferit les funcions, de manera que ha provocat una duplicitat administrativa absurda i injustificable, a més d’insostenible.
Aquesta disbauxa administrativa ha alentit tots els processos de gestió, ha generat opacitat, ha duplicat la despesa, ha generat enfrontaments institucionals, ha transmès a la societat la sensació de caos i desordre i ha col·locat els governs autonòmics, especialment els més vindicatius d’una personalitat política pròpia, en una situació d’enfrontament permanent amb l’Estat, i els ha sotmès així a una acció de desgast i d’ofegament. La conseqüència és la sensació de caos i de mala gestió, d’insostenibilitat del sistema; però la jugada política consisteix a carregar la responsabilitat o la culpa en el sistema autonòmic i especialment en les autonomies més díscoles.
L’enfrontament entre l’Estat i autonomies com ara Catalunya o el País Basc reprodueix essencialment l’enfrontament entre centre i perifèria i és un terreny propici per al revifament del vell imaginari espanyol –l’espanyolització de què parla el govern de Mariano Rajoy–, que ja no sorgeix del segle XIX, sinó directament del franquisme i que estimula els enfrontaments territorials amb l’ànim que l’esperit de defensa patriòtica serveixi novament d’escut enfront de les reivindicacions territorials, encara que aquestes es produeixin clarament per la via democràtica i pretenguin expressar-se en un marc de legalitat coherent amb els principis i el sistema de drets que avalen el sistema democràtic, que considerem irrenunciable.
Espanya és hores d’ara un Estat que es debat entre la negació de la pròpia realitat i l’afirmació d’un imaginari que la invalida com a projecte de futur, si més no com a projecte aplicable a tot el territori. La imposició d’un imaginari col·lectiu únic i inoperant, que ens incapacita, que estableix jerarquies i divisions, que imposa restriccions mentals i operatives, que s’entreté en estúpides batalles contra la llengua, la cultura i la iniciativa territorial, que violenta drets, fets i territoris, i que ataca i destrueix la personalitat dels pobles que l’haurien d’integrar, no és una plataforma vàlida per a la construcció d’un Estat.
Cap imaginari no serveix, ell tot sol, per construir un Estat de manera sòlida i amb perspectives de perdurabilitat. Ni l’imaginari nacionalista espanyol ni tampoc l’imaginari nacionalista català. L’imaginari català, però, que no s’allunya dels patrons constructius dels d’altres nacions, difereix de l’espanyol en el fet que no neix com a patró homogeneïtzador de la diversitat territorial, atès que Catalunya no ha disposat dels instruments per organitzar la pròpia comunitat en conformitat amb aquests principis; per tant, aquest imaginari li ha servit simplement com a referent ideal d’una societat convulsa i, socialment, heterogènia; i sense l’animadversió i els greuges permanents del centralisme estatal i, finalment, la voluntat exterminadora del franquisme, potser no hauria aconseguit cohesionar la societat amb la força que ho ha fet en determinats moments de la història del segle XX.
En un moment d’agitació social urbana, industrial, obrera i revolucionària, l’imaginari català es gestava principalment al servei del reforçament identitari, i ho feia mitjançant la idealització d’una Catalunya històrica, naturalment heroica, de tarannà pactista, rural, conservadora i essencial.(2)
Quan avui Catalunya planteja a l’Estat espanyol el dret irrenunciable a exercir la sobirania per pronunciar-se democràticament sobre el propi futur, no ho fa a partir d’aquell imaginari, malgrat que els crítics del nacionalisme –que sovint són nacionalistes recalcitrants– s’entestin a parlar de “fantasies i deliris”. Va ser així en temps de dictadura, perquè no podia ser altrament; però avui la voluntat sobiranista no s’expressa com a reivindicació d’un passat més o menys gloriós, ni de qüestions identitàries, ni amb exclusió dels qui no acreditin un pretès requisit d’etnicitat… Avui Catalunya parla de present i de futur, del seu present i del seu futur, hipotecats i malmenats per un Estat destraler, irrespectuós, miop i incapaç d’estimar la diversitat. Un Estat desconfiat, matusser i trampós, que s’entesta a empènyer la societat catalana –la cultura i la llengua, sí, però també l’economia, les infraestructures, la projecció exterior, les comunicacions, la investigació, la sanitat i la gestió de la vida social– a un carreró sense sortida, i no pas a causa de la crisi; no, el mal ve d’abans.
No diré pas que aquest mal no s’hagi produït amb l’aquiescència de la classe política i de l’empresariat catalans; ben al contrari. Però, ara és la societat civil qui ha començat a dir prou. Els camins sense sortida requereixen canvis radicals; si cal, construir-se de bell nou.
No és això, però, el que Catalunya demana encara, sinó l’exercici del dret a pronunciar-se en una consulta o en un plebiscit. Ho reclama democràticament, amb arguments de futur, amb voluntat política, amb consistència legal i amb el dret que ens atorga el sentiment col·lectiu que som una nació i que com a tal hem de poder exercir la sobirania.
Catalunya potser parla de somnis, però no ho fa mirant al passat, sinó al futur. Ja no parlem d’imaginaris. I si és així, ¿per què Espanya es confabula per revifar uns valors arnats d’espanyolisme ranci enlloc de mirar-se valentament ella mateixa en aquest moment històric i de comprometre’s en la superació definitiva d’aquesta càrrega ideològica que arrossega i que la priva d’accedir a la modernitat i d’assumir profundament i autèntica la vocació democràtica?
Josep A. Vidal
(1) “Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia, y todos sus habitantes, por la rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban y que con tan liberal mano se les habían concedido, así por mí como por los reyes mis predecesores, (…) añadiéndose ahora la circunstancia del derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión, y considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía es la imposición y derogación de las leyes (…) He juzgado conveniente, así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el Universo, abolir y derogar enteramente todos los referidos fueros y privilegios (…) hasta aquí observados en los referidos reinos de Aragón y Valencia, siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tienen y se han tenido en ellas y en sus tribunales sin diferencia alguna en nada, pudiendo obtener por esta razón igualmente mis fidelísimos vasallos los castellanos, oficios y empleos en Aragón y Valencia de la misma manera que los aragoneses y valencianos han de poder en adelante gozarlos en Castilla sin ninguna distinción”.
Primer Decret de Nova Planta (29 de juny de 1707)
(2) “En definitiva va ser la intensitat de la confrontació classista a la Catalunya dels anys trenta i quaranta [del segle XIX] el que va precipitar la necessitat de construir una cultura basada en la manipulació del patrimoni ètnic heretat, però en avançar en aquesta direcció la classe dirigent catalana no es proposava pas competir amb el patriotisme general espanyol. El que pretenia era configurar una nova identitat col·lectiva i definir allò que la societat catalana era i havia de ser, d’acord i en termes acceptables per a la consciència burgesa. El nacionalisme en definitiva és això. Allò decisiu, però, és que la velocitat amb què la classe dirigent catalana va dotar-se d’uns rudiments de cultura nacional distintiva li permeté actuar sobre altres cultures de classe de tipus tradicional, les quals, un cop feta la revolució i assentades les institucions de l’estat liberal, tenien els dies comptats. La valorització del passat col·lectiu i dels greuges amb l’estat, la utilització a uns certs nivells de la llengua recuperada, l’atribució d’un valor simbòlic al paisatge, a les restes del passat conservades, o a unes certes pràctiques de la vida col·lectiva, etc. varenser alguns dels camins escollits per a l’assimilació i la subordinació d’altres cultures. Una cultura nacional no és mai, per definició, un patrimoni col·lectiu, sinó la plasmació d’una identitat col·lectiva d’acord amb la visió del món i de les expectatives d’una classe dirigent, o d’una classe que aspira a convertir-s’hi. […] El procés [d’absorció dins la cultura nacional d’altres tradicions] no té d’altra banda res de particularment sorprenent, sobretot si tenim en compte que, quan una classe dirigent, com la catalana, no disposa d’instruments convencionals per a organitzar la comunitat que domina, se li fa més necessari recórrer a referències culturals i simbòliques de tipus essencialista. Si la burgesia catalana i els seus intel·lectuals van sentir la necessitat de construir un marc de referències simbòliques d’aquest estil no va ser perquè els ho exigís imperativament el passat diferencial, que en èpoques no pas gaire allunyades havien considerat més aviat com un obstacle per a la seva plena integració en la monarquia. Va ser la crisi social oberta per la revolució liberal i el procés de ràpida expansió de la indústria, amb tota la càrrega de tensions i de violència que els era consubstancial, el desencadenant que els portà a l’esforç per definir una cultura nacional i un sentit d’identitat col·lectiva que no existia en el segle XVIII.”
Fradera, Josep Ma.: Cultura nacional en una societat dividida. Curial. Barcelona, 1992, pàg. 124-126