CARTA DE BARCELONA – Catalunya sense govern en una Espanya a la deriva ~por JOSEP A. VIDAL

 

Ningú mínimament informat de l’actualitat espanyola s’estranyaria avui davant l’afirmació que la política catalana es troba ficada en un laberint i no sap com sortir-ne. Potser sí, però cal dir que el laberint no és el de la política catalana, sinó el de la política espanyola. La reivindicació sobiranista de l’independentisme català fa temps que ha sotmès a una prova d’esforç la democràcia espanyola. El veredicte confirma el fracàs rotund de l’anomenada Transició de la dictadura a la democràcia. Quaranta anys després d’aquell 1975 en què moria el dictador i deixava instaurada la monarquia, la democràcia a Espanya se’ns mostra encara feble, desarrelada, mesquina, sense conviccions.

Al cap de gairebé dos mesos de les passades eleccions parlamentàries, Catalunya continua sense govern i sotmesa a l’arbitrarietat i la tirania de l’article 155 de la Constitució. El govern espanyol del Partido Popular, esperonat per C’s i aplaudit pel PSOE i sota la mirada expectant de Podemos, que s’ho mira des de la distància edènica del paradís dels purs en què pretén instal·lar-se, alimenta una campanya constant de desprestigi de les institucions i de la societat catalanes. Fa broma, esbossa somriures displicents, fa retrets i atribueix la manca de govern a la fractura social generada, pretesament, pel que ells consideren bogeria independentista…

L’estratègia a partir de la qual s’escriu el guió està pautada: se’n diu lawfare; «és a dir, ‘guerra judicial’ –i   cito aquí un article de Vilaweb1, un concepte d’origen nord-americà que es refereix a l’ús de la llei com a arma política. És una forma de guerra desigual, perquè qui la promou és qui té el control de la llei, per més que això vulgui dir forçar-la, tergiversar-la o àdhuc incomplir-la. […] Una operació d’estat amb un mateix propòsit: la inhabilitació de l’adversari polític, la persecució judicial de l’enemic, i la justificació –mitjançant les lleis– de la vulneració de drets fonamentals. […] ‘Persecució política, destrucció de la imatge pública o inhabilitació d’un adversari polític; combinació d’accions que semblen legals amb una gran cobertura mediàtica que exerceix pressió sobre l’adversari i el seu entorn, formulant acusacions sense proves, de manera que perdi suport i que no disposi de capacitat de reacció.’»

Els dirigents del Partido Popular, parlant com a membres o portantveus del govern espanyol, instal·len en l’imaginari col·lectiu espanyol i en el llenguatge i el debat polítics la idea que el candidat a la presidència i president de dret, Carles Puigdemont, no pot ser investit com a tal pel fet de ser pròfug, fugitiu de la justícia, i el comminen a tornar a Espanya, si vol ser investit, i obtenir una autorització judicial. Ironitzen que un “delinqüent pròfug” no pot ser president de Catalunya. Callen, però, que són ells els qui han construït ignominiosament el relat del delicte, que han inventat l’estructura jurídica que el castiga, que han aplicat la pena de presó en règim de duresa extrema als membres del govern català i de la societat civil que tenen en “presó preventiva”, que han pervertit el discurs polític i la justícia i que els mou, per damunt de tot, l’esperit de venjança contra qui, fent prevaldre la democràcia i el compromís polític per damunt dels interessos personals, els ha derrotat en la política i en les urnes. El president Puigdemont –diuen– no pot ser investit perquè no torna a Espanya, i no torna a Espanya –continuen dient– perquè sap que anirà directament a la presó, i no vol anar a la presó –acaben– perquè no té la valentia d’assumir les conseqüències dels seus actes. Això és el que diuen amb la pretensió de fer-ho arrelar en l’imaginari col·lectiu espanyol; ometen, però, que el president Puigdemont va ser destituït il·legítimament, que quan va viatjar a Bèlgica no havia estat reclamat judicialment ni s’havia instituït cap causa contra ell, que quan la justícia espanyola el va citar es va presentar immediatament a la justícia belga, que Espanya va retirar l’ordre de cerca i captura internacional i d’extradició, que, per tant, no hi ha actualment cap reclamació contra el President i sí, en canvi, una amenaça que si torna a Espanya serà detingut; ometen també que el delicte que li imputen no existeix, que han fabricat proves, tergiversat la realitat, inventat testimonis…, i ometen que retenen en qualitat d’ostatges dos membres del govern català i dos líders socials, de preclara trajectòria pacifista i de defensa dels drets humans, els uns i els altres, per tal d’alimentar la por i mantenir aixecada l’espasa de Dàmocles damunt les legítimes aspiracions dels catalans que volen la independència.

L’independentisme català ja sap el pa que s’hi dona, si vol plantar cara a l’Estat espanyol; no hi trobarà acollida ni resposta democràtiques, sinó força, repressió, brutalitat, arbitrarietat, guerra bruta… I l’Estat espanyol sap prou què s’hi juga, quan s’enfronta a les aspiracions d’independència dels catalans: la seva credibilitat democràtica.

El moviment sobiranista català ha arrelat fortament i eixampla la seva base dia rere dia. Està disposat a plantar cara i no cedirà fàcilment davant la repressió, ans al contrari, les seves conviccions esdevenen cada dia més fermes. I l’Estat està disposat a jugar-s’ho tot, no només la credibilitat democràtica sinó fins i tot les arrels de l’Estat de dret. El cap policial a qui es va confiar l’operatiu contra el referèndum de l’1 d’octubre, germà del qui era President del Tribunal Constitucional, Pérez de los Cobos, ha justificat davant el jutge la intervenció policial dient que “El valor primordial era el cumplimiento de la ley por encima de la convivencia ciudadana“. Una afirmación perversa, tanto como la del dirigente socialista Pérez Rubalcaba: “El Estado pagará el coste de quitar de en medio a Puigdemont“.

El cost, però, és el sacrifici de l’Estat democràtic de dret. I el Partido Popular, com també el PSOE, estan disposats a sacrificar-lo (i Ciudadanos, és clar, que no hi ha cregut mai). Al capdavall ja l’han sacrificat altres vegades. Tots els casos de corrupció política i prevaricació i el munt d’accions delictives que apareixen en el seu historial en donen testimoni. De moment, el PP utilitza el conflicte català com a tapadora per amagar l’escàndol i la vergonya de les trames de corrupció que han proliferat sota la seva empara. No els durarà sempre.

Algun dia, i espero que sigui aviat, la societat espanyola despertarà i s’adonarà que no és Catalunya la que està tancada en el laberint, sinó la societat espanyola, que es mira el conflicte català des de fora, i potser aleshores hi trobaran, en els valors que defensa majoritàriament la societat catalana, el fil d’Ariadna que els senyalarà el camí per recuperar i enfortir les llibertats, la integritat i la dignitat polítiques, avui tenen tan precàries.

Josep A. Vidal

1. Casulleres Nualart, Josep: “Així desplega Espanya una estratègia clara de ‘lawfare’ contra Catalunya”, Vilaweb, 6 de febrer, 2018. (https://www.vilaweb.cat/noticies/aixi-desplega-espanya-una-estrategia-clara-de-lawfare-contra-catalunya/)

One comment

  1. Carlos A.P,M.Leça da Veiga

    Nunca ouvi aos Independentistas catalães – e parece importante – que se Portugal – e muito bem- não podia ter colónias qual a razão para Castela poder tê-las.CLV

    Gostar

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

w

Connecting to %s

%d bloggers like this: