Pensamos, em dia de Outubro a fixar, dedicar uma edição ao tema das nacionalidades peninsulares. Este comentário feito aos posts “Hispanidade e independência” constitui um primeiro e valioso contributo para o tema que pretendemos debater – como é que cada nação vive a hispanidade?
Seguint el fil de la reflexió iniciada per Carlos Loures el passat 22 de setembre amb “Hispanidade e independência” i els comentaris que aquest article va suscitar, en què es feia referència al “problema català”, hi vull fer un afegit. Crec que, en realitat, Crec que, en realitat, més que un problema, Catalunya és per a Espanya una molèstia, un incordi permanent, fins i tot una preocupació, però no pas un problema. Els problemes s’analitzen racionalment, se’n consideren les incògnites i, amb les dades conegudes damunt la taula, se’n cerca solució… Espanya no ha pensat mai que calgués una solució per a Catalunya i, per tant, mai no ha vist Catalunya com a problema. Amb Catalunya ha fet allò que es fa amb una “mosca cojonera”: estabornir-la amb un cop fulminant -sense matar-la, però, no fos cas que perdessin bous i esquelles-, i per a aquesta finalitat tant han valgut les bombes com els càstigs com els decrets de prhibició. En canvi, el que sí que existeix realment a l’Estat espanyol és el “problema d’Espanya”. La història, per les raons que tan bé es relacionen en aquest article i per algunes altres, ha construït una “idea” d’Espanya grandiloqüent, desmesurada i irreal, i el nacionalisme espanyol n’ha fet motiu d’orgull i bandera.
Mai Espanya, en cap moment de la seva història, no s’ha construït a peu de realitat, i sempre hi han fracassat els intents d’identificar-se plenament amb la diversitat, amb el respecte, amb la pluralitat i amb la democràcia, perquè la “imatge” d’Espanya és feta dels valors contraris: l’homogeneïtat, la imposició, l’unitarisme i l’esperit aristocràtic. Aquest imaginari, aquesta “Espanya” imaginària és el problema històric i actual de l’Estat espanyol. I aquells que estan disposats a defensar-la a “capa y espada” i llançant anatemes contra tothom que en denunciï la inconsitència i insinuï la possiblitat d’altres vies, aquells que s’erigeixen sempre en adalids o croats en la defensa de l’Espanya “ideal”, són els més contumaços enemics de la possibilitat d’existència d’un projecte espanyol plural, respectuós, democràtic, harmònic i engrescador. Per això, el fet que Catalunya aconseguís -i tant de bo sigui així- de fer un camí propi i independent integrant-se amb personalitat pròpia en el conjunt dels estats europeus, el “problema d’Espanya” continuaria irresolt. I continuarà així fins que no se superi la ceguesa endèmica del nacionalisme espanyol que ha hipotecat, des de l’origen el projecte d’Espanya i l’ha fet impossible. Ells són els qui han fet, i fan impossible que fins i tot aquells territoris que volen sentir-se integrats en el projecte espanyol no hi trobin cap més camí de pertinença que la identificació incondicional amb uns valors anacrònics, periclitats, inconsistents i excloents.