Contra la desmoralització, enfortiment democràtic
Espanya és avui una “olla de grills” en la qual es cou un brou difícil de pair. Des de diferents mitjans de comunicació es difonen cada dos o tres dies escàndols de corrupció, de manipulació i conxorxes polítiques que tiren per terra el prestigi de la classe política, dels partits, de la llei i de les institucions.
La sensació no és pas que s’hagi obert la caixa de Pandora, sinó que algú ha decidit buidar el pou negre on desguassen totes les clavegueres i escampar-ne la brutícia. No em sembla pas que l’escampadissa es faci a tort i a dret, sinó que es produeix de manera calculada i orientada amb intencions precises.
Aquí sembla que arreu, a les redaccions de certa premsa, als calaixos dels polítics, a les caixes de seguretat de tota mena de gent, s’hi ha anat acumulant porqueria de diversos gruixos per quan arribés l’hora d’esbombar-la. En això, però, no hi ha res d’extraordinari. Ja és freqüent que qui trafica amb negocis tèrbols miri de tenir les espatlles protegides. Al capdavall els traficants tenen, de bell antuvi, ben clares dues coses: la primera, que allò que fan és condemnable, delictiu, criminal; la segona, que aquells amb qui fan els tractes són criminals com ells. Per tant, tota confiança entre ells és condicionada i per això tothom, d’una banda i de l’altra, es guarda algun as a la màniga. La millor defensa contra la futura hipotètica denúncia dels que avui són amics o socis és guardar les proves que els involucren en les accions criminals compartides.
En aquest moment, però, algú, com l’àngel del judici final, ha tocat la trompeta i ha fet sortir un munt de misèries de la negror dels pous on es guardaven. I tant de bo aquestes fossin “totes”, però n’hi ha més d’amagades.
D’on ha sortit el senyal? I amb quin propòsit?
Què s’hi guanya amb aquesta esbombada de revelacions de fets que ningú no es molesta a demostrar, que alhora es consideren certeses i infundis, que qui els afirma avui demà els nega, que qui avui denuncia demà és denunciat…?
Dia a dia, a una velocitat vertiginosa, l’efecte demolidor d’aquest atac global va descomponent el teixit moral de les conviccions democràtiques de la societat espanyola. La desconfiança en les institucions, la pèrdua de credibilitat de la política, el desprestigi de la democràcia posa la societat en situació d’indefensió i de renúncia moral.
La crisi que ens afecta, d’una duresa despietada però no pas nova –fa segles i mil·lennis que el poder es despietat i que els privilegiats exerceixen amb crueltat el seu predomini sobre els altres–, és un polvorí. No només pels problemes nous que comporta, sinó perquè la pèrdua de benestar fa sortir a la superfície els vells problemes que solen romandre aparcats en temps de bonança. Una bona collita fa oblidar, per moments, la misèria secular; però, les males anyades ressusciten les antigues misèries. Un polvorí de vells problemes irresolts que se sumen a nous problemes difícilment assumibles.
En una tal situació, la cohesió social, d’on podria sorgir l’energia per solucionar els problemes de fons, és una amenaça, un perill per als interessos oligàrquics, de signe divers. No es tracta pas del control del capital, que ja el tenien les oligarquies; es tracta del control social, que se’ls escapa de les mans.
Una societat fortament cohesionada en les essències de la democràcia, de la coresponsabilitat, del compromís cívic amb la solidaritat i de la participació directa en la vida política és una càrrega de profunditat contra els pilars de la desigualtat en què se sotenen els interessos oligàrquics d’un país que s’obstina a viure instal·lat en l’anacronisme ranci d’un miratge obsolet.
Oligarquies financeres, polítiques, ideològiques…
La desmoralització associada al desprestigi de la democràcia, la desconfiança en els valors cívics de la solidaritat, la destrucció de la participació política, són la llaurada i l’adob que prepara el terreny per a l’arribada dels dictadors. Líders, il·luminats, ídols, tirans… es preparen per sortir a escena quan sigui el moment just, quan el desànim, la impotència, la pèrdua dels valors i el descrèdit de la política i de les institucions els ofereixi una societat retuda, enfonsada, sense esma, ben disposada a acceptar un líder salvador i intronitzar-lo.
Es repeteix l’esquema, la pauta de conductes fracassades calamitosamente tantes vegades… No n’aprenem. La història ens arriba tan manipulada que som incapaços de llegir-la i de treure’n profit. És cert que la societat d’avui té eines molt potents, que permeten la mobilització i que poden afavorir la cohesió social, perquè ens fan evident la pertinença a un món global… Són potser una esperança…, però qui les controla…? no són cada vegada menys lliures?
No ho sé pas. No hi puc respondre. El que sí sé, però, és que no podem abdicar de les nostres conviccions democràtiques, d’aquells valors de convivència, solidaritat, participació, responsabilitat i implicació política que hem estimat i defensat. I que algú voldria que ho féssim, perquè un poble emprenyat, irritat o abatut no preocupa a ningú mentre estigui desunit, mentre se senti incapaç, mentre es pensi indefens…
Josep A. Vidal