La democràcia espanyola, que va néixer amb les cames fluixes i una constitució orgànica poc consistent, s’esquerda pertot arreu, a frec del col·lapse. Les patologies que han malmès la seva salut endeble són moltes i requereixen una anàlisi minuciosa i plural. Des d’aquest espai, amb encert o no, n’he assenyalat algunes al llarg d’uns quants anys i no en faré ara el recompte. El cert, però, és que, amb quatre dècades d’existència, una democràcia assentada sobre conviccions fermes podria haver-se consolidat, i que això és cosa que l’espanyola no ha fet. I és que el mal de què pateix és genètic, anterior a la seva configuració. L’arrel de les seves patologies és preconstitucional. I el govern espanyol, els líders polítics dels partits parlamentaris, les jerarquies de la judicatura i els caps pensants de totes les forces fàctiques i tots els sectors amb capacitat de lideratge social, inclòs l’exèrcit i forces armades en general i els consells d’administració i els analistes de l’economia haurien de saber-ho i ser conscients que, mentre s’arrossegui aquest llast genètic, no hi haurà una base sòlida per a la democràcia a l’Estat espanyol, ni serà possible tampoc construir per la via democràtica una alternativa en aquells espais que no en volen formar part.
A la Constitució espanyola s’hi va arribar des de l’assumpció de dos principis fonamentals inqüestionables: la unitat del territori, és a dir, la nació, i la forma de govern, és a dir, la monarquia. Aquestes dues qüestions són anteriors a qualsevol projecte constituent, perquè una Constitució no decideix el territori del país sobre el qual regeix ni decideix la forma de govern. No té capacitat per fer-ho ni seria lògic que ho fes, perquè el territori i la forma de govern són requisits preconstitucionals: de primer hi ha d’haver un ens territorial, és a dir, un territori amb consciència i voluntat de proclamar-se com a unitat –Estat central, federació d’estats, nació de nacions…; digueu-ne com vulgueu, però unitat– i, en segon lloc, els ciutadans d’aquest territori volen esdevenir un ens polític –monarquia, república o el que sigui, inventat o no, amb una modalitat específica–. Aquests dos pilars fonamentals estaven predeterminats i blindats quan es va obrir el debat constitucional en el postfranquisme. Els resistents del franquisme, fidels a la voluntat del dictador, tenien la força –que vol dir l’exèrcit i unes estructures jerarquitzades amb patrons militars– i el poder –que vol dir les institucions i també el capital i les àrees d’influència– per fer efectiva la voluntat del dictador en aquella etapa de transició que s’ha volgut presentar davant el món com a modèlica i que va costar a la societat espanyola centenars de morts, i si algú en dubta, que repassi l’hemeroteca.
El comiat de Franco al “pueblo español”, que es va llegir després de la mort del dictador i que va ser presentat significativament com a “testament polític”, no s’adreçava al poble espanyol, sinó –i només cal llegir-lo– “als seus” fidels, als qui dedica paraules d’agraïment quan els diu quina actitud han de tenir amb el seu successor: “el mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado […], el mismo apoyo de colaboración que de vosotros he tenido“. És indubtable que Franco, que va signar centenars de sentències de mort del primer a l’últim moment de la dictadura, coneixia la magnitud de l’oposició i la lluita antifranquista, i és evident que en el seu comiat exclou de tot sentiment aquests sectors de la societat espanyola i s’adreça exclusivament als fidels, a aquells que fa dipositaris de la seva voluntat tot emplaçant-los a preservar-la; és a dir, els únics que, en la seva paranoia de salvapàtries, li semblen dignes de ser considerats “pueblo español”. I quin és el llegat que els ordena d’administrar i perpetuar per damunt de tot –a més de recordar-los “que los enemigos de España y de la civilización cristiana están alerta“–? Aquest, que es sintetitza en dos principis bàsics i que transcric aquí:
– “Por el amor que siento por nuestra Patria, os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España, Don Juan Carlos de Borbón, del mismo afecto…,” etc.
– Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de la unidad de la Patria.
I fou damunt d’aquests pilars, decidits, blindats i tutelats pel dipositaris de la voluntat del dictador, que es va edificar la democràcia espanyola.
La dictadura havia començat amb un cop d’Estat contra la legalitat republicana (1936) seguit d’una guerra criminal (1936-1939), i, al cap de quaranta anys de franquisme (1939-1975), l’anomenada transició democràtica, en lloc de restituir la legalitat republicana, va consagrar els objectius del cop i els va donava carta de legalitat. Franco havia guanyat una guerra sagnant que ell mateix havia provocat i que havia causat centenars de milers de morts i centenars de milers d’exiliats, i centenars de milers de famílies desfetes; Franco havia consolidat en el conjunt de les democràcies occidentals l’anomalia d’un règim dictatorial, d’ADN feixista, col·laborador del nazisme i del feixisme europeu, ultranacionalista i ultracatòlic; Franco havia satisfet els propis deliris amb la vida de milers de condemnats a mort i amb la privació de llibertat i la tortura dels empresonats i l’exili dels perseguits i represaliats; i tot això es va produir i mantenir fins al final, a desgrat de la derrota del feixisme i el nazisme a Europa, del judici de Nuremberg, de l’ONU, de la Guerra Freda, del desenvolupisme, de les bases americanes, de l’aparença democràtica de l’opusdeisme…, a desgrat de tot i durant quaranta anys! I finalment, Franco, després de mort (1975), guanyava la batalla de la transició i conqueria la legitimitat inoculant els gens patològics de les seves demències dictatorials en el sistema constitucional que havia de regir la democràcia espanyola… I des d’aleshores, quatre dècades més, i fins avui.
Per què les forces antifranquistes i democràtiques que van voler liderar o gestionar la transició van caure en aquest parany? I per què els franquistes, on s’arrengleraven la majoria de les elits militars, judicials i eclesiàstiques, van accedir a una transició que els deixava fora de joc? Doncs, perquè els primers van creure que, tenint a les mans una Constitució que recollia moltes de les seves aspiracions socials i polítiques, tindrien un punt d’arrencada per a la construcció democràtica de l’Estat, i que per a aquests fins una monarquia parlamentària i constitucional que mostrava aleshores la seva cara més afable i una bona disposició al canvi no els semblava que constituís cap obstacle, ans al contrari; i pel que fa al territori, van pensar que l’Espanya autonòmica, amb les regions constituïdes en autonomies, frenaria les aspiracions singulars dels territoris nacionals, als quals, a més, van negar l’atribució del terme “nació” i els van atribuir el concepte ambigu, ni nom ni adjectiu, de “nacionalitat”; i amb aquest convenciment, van tirar endavant una transició hipotecada. Quant als segons, la gent del règim fanquista, des dels més extremistes i exhibicionistes fins als més moderats i dissimuladors, van desconfiar de la Constitució, perquè, malgrat les claudicacions dels demòcrates, els semblava excessiva en llibertats i garanties, i hi van votar en contra, alhora que, des dels diferents sectors que integraven i que incloïen fins i tot l’entorn de la monarquia i ves a saber si l’aquiescència de la Corona, van preparar un cop d’Estat per recuperar el control. I així, amb els uns esperant l’oportunitat de transformar aquella Constitució en una eina útil per a la democràcia i els altres buscant la manera i l’ocasió per revertir el progrés democràtic i sotmetre’l a fórmules autoritàries, es va arribar al cop d’Estat del 23 de febrer de 1981.
Va triomfar el cop d’Estat?… Va fracassar?… El cas és que se’n va seguir un govern socialista, presidit per Felipe González, i que, oh prodigi, a partir d’aquell moment, les forces de progrés democràtic van esdevenir cada vegada més conservadores, més cautes, més restrictives en el desenvolupament constitucional, sobretot en allò que feia referència a la territorialitat i la monarquia, més reticents a l’hora de cedir poder a les autonomies. I al mateix temps –oh prodigi de nou!– el franquisme es va diluir en l’anonimat, i les forces que s’havien oposat a la Constitució van descobrir que la via constitucional era l’única que els permetria preservar el control social i dels mitjans de poder, i van esdevenir constitucionalistes acèrrims. I entre els uns i els altres van anar conformant dinàmiques socials i polítiques que sota una aparença democràtica –imprescindible per a l’homologació europea i internacional– amagaven la convicció que calia mantenir fermament el control dels mitjans de poder de l’Estat, amb estructures centralitzades que havien de prevaldre sobre les prerrogatives dels territoris autonòmics. I alhora, el problema basc, ja enconat, es va enquistar. Com es va enquistar el bipartidisme a Espanya, auspiciat i acompanyat pels poders fàctics que veien que tant els uns com els altres, més reaccionaris o més progressites, eren útils als seus interessos i capaços de fer front comú davant els moviment de disgregació de l’Estat, el manteniment de l’ordre i de la integritat territorial i el funcionament institucional.
I així estem avui, contemplant estupefactes com el fèretre amb les restes del dictador surt d’El Valle de los Caídos carregat a les espatlles de la família –entre els quals hi ha un Borbó que es considera, diuen, aspirant legítim a la corona espanyola i al tron de França–, embolcallat amb l’ensenya de Franco, i en presència de la vicepresidenta del govern espanyol en funcions; i veiem com se li ret homenatge , com el colpista Antonio Tejero que va prendre el Congrés dels Diputats pistola en mà el 23-F és aplaudit; com el fill d’aquest mateix, capellà, celebra la missa pel dictador; i, sobretot, instal·lats ja en el despropòsit d’aquest escenari valleinclanesc, tota la cerimònia i tot el desplaçament, amb tota la parafernàlia d’exaltació franquista, és transmesa en directe per la televisió pública.
El president del govern en funcions s’ha atribuït el mèrit d’aquest espectacle, que, seguint amb Valle-Inclán, pot ser esperpent o comèdia bàrbara. Per a Pedro Sánchez és un gran èxit de la democràcia; per a mi és un gran fracàs del sentit comú. Però, és clar, ell està en campanya electoral i ha de complaure aquells als qui demana el vot, entre els quals no hi són els milers i milers de catalans que plantegen amb persistència cada cop més terminant la necessitat d’una alternativa política. Per a Sánchez, com per a tants i tants polítics i no polítics espanyols, Espanya són “los suyos”, i les reivindicacions catalanes no tenen cabuda en la Constitució, perquè dinamiten l’Estat de dret. “Encara que ho volguessin més del 50 % dels catalans, no hi haurà independència”, ha dit; no importen les majories, com no comptaven tampoc per a Franco, per a qui “los españoles” eren “los suyos”. Sigui com sigui, insisteix, la independència, l’autodeterminació, la república, la reivindicació catalana estan fora del debat polític, perquè no tenen cabuda en la Constitució.
I és cert, és clar que sí. No tenen cabuda en la Constitució perquè ens remeten a les dues qüestions anteriors a la Constitució i que els constituents van obviar: el territori –i el pacte entre nacions, si s’escaigués– i la restitució republicana o el debat sobre monarquia i república. És clar que no caben en la Constitució, perquè són preconstitucionals. I tanmateix han de tenir cabuda en la política. El mal, però, és la incapacitat material, ideològica i ética de polítics com els que avui s’esgargamellen en una campanya electoral en què totes les discrepàncies consisteixen a veure qui esclafa de manera més definitiva a Catalunya: tot s’hi val quan està en risc la unitat de la pàtria (ells en diuen l’Estat de dret, que fa més modern, però el seu referent és el de sempre).
Avui mateix, quan escric aquestes línies 31 d’octubre, el govern espanyol en funcions urgeix el pronunciament del Tribunal Constitucional sobre la il·legalitat del debat al Parlament de Catalunya sobre dues iniciatives parlamentàries, no legislatives, que es votaran els propers 12 i 13 de novembre, per tal de poder remetre l’afer a la fiscalia de l’Estat. Prohibir el debat en un parlament és una aberració democràtica, a més d’un atac a la llibertat d’expressió, però a l’Estat espanyol la presidenta del Parlament català ha estat condemnada a onze anys de presó per defensar el dret de la institució al debatre. I quin és el tema que el govern de Pedro Sánchez vol impedir? Mireu, ni més ni menys que aquells puntals que va blindar el franquisme: el dret d’autodeterminació, la reprovació de la monarquia i la reivindicació de la sobirania del poble de Catalunya. Conclusió: som allà on érem.
L’Estat espanyol, però, no caurà, l’apuntalaran altres estats que, malgrat que no pateixen dels mateixos mals, estan desorientats davant els reptes que els planteja una transformació social que no poden ni tan sols analitzar, perquè, per fer-ho, haurien d’abandonar els esquemes mentals i les estructures de poder en què estan instal·lats, fora de les quals no saben moure’s. Així que continuaran obstinats en les seves fixacions, argumentant les seves tesis amb conceptes cada vegada més recargolats i raons cada cop més precàries. I no sortiran d’aquest marc fins que la realitat els caigui a sobre com una allau, perquè el conflicte que ara no volen veure, continuarà avançant i ho farà amb dimensions cada vegada més globals. No s’adonen, incapaços com són, i ben pagats com estan pels qui els tenen collats, que en aquest moment la reivindicació sobiranista i republicana catalana és part de la punta de llança en la defensa dels drets i les llibertats, de la democràcia, de la solidaritat i la igualtat entre les persones i els pobles en una Europa frustrada, que acara, a contracor i a reculons, el repte indefugible de redefinir-se. És per això, que Pedro Sánchez i el nacionalisme espanyol necessiten repetir constantment que Espanya és una democràcia eminentíssima i que el que passa a Catalunya és un conflicte entre catalans: tenen por, autèntica por, que els ciutadans, arreu de l’Estat, s’adonin de la dimensió exacta del procés català, que vegin que la repressió també va contra ells, i que la contestació social, el moviment antimonàrquic i la denúncia de les mancances democràtiques s’escampin.
Josep A. Vidal