Errors meus…
Errors meus, infortuni, amor ardent
en la meva ruïna es conjuraren;
l’infortuni i l’error foren escreix,
car, per a mi, amb l’amor només, bastava.
Vaig resistir; però tinc tan present
el gran dolor de tot el que passà,
que la funesta ira m’ensenyà
a no voler mai més ser satisfet.
Tots els meus anys van ser un camí marrat.
Vaig fer que la Fortuna castigués
les meves mal fundades esperances.
D’amor només vaig veure breus enganys.
Qui fos tan poderós, que sadollés
el meu Geni punyent amb la venjança!
(Trad.: Josep A. Vidal)
Ja que els meus ulls…
Ja que els meus ulls no es cansen de plorar
tristeses, que no es cansen de cansar-me;
ja que no es calma el foc, en què abrasar-me
pot qui mai jo no vaig poder aplacar:
de conduir-me el cec Amor no deixi
a lluny indret, d’on no pugui tornar-ne,
i ningú al món no deixi d’escoltar-me
mentre ma feble veu no defalleixi.
I si en cims i muntanyes, rius o valls,
hi viu la pietat, o si hi ha amor
en feres, ocells, plantes, aigües, penyes,
oeixin dels meus mals el llarg relat
i es calmi el seu dolor amb el meu dolor;
que penes grans són bàlsam de les penes.
(Trad.: Josep A. Vidal)
_______
Nota:
O que acima apresento fui buscar ao Estrolabio, um post do Carlos Loures de 10 de Novembro de 2010. Vão ver a: