Jo era un infant enlluernat pel mar. Eren temps de postguerra. Temps tristos per als pares i els avis. Temps de mancances, de pèrdues, d’exilis. Era un temps de silencis, de cauteles, de pors… De plors… Jo era un infant enlluernat pel mar.
Guardava al cor i em bullien al cap les històries que m’explicava el pare, mariner. I les històries de l’avi, pescador. I tot el que explicaven amics i familiars que, navegants d’ofici, narraven, tot sopant o fent la sobretaula, de les mars que havien navegat, dels ports on havien recalat. Tot escoltant-los, el meu ànim d’infant es construïa una geografia imaginària que abastava tots els horitzons. L’Orient remot, l’Amèrica pròdiga, l’Àfrica exòtica, l’Europa de promissió.
Jo era un infant enlluernat pel mar. Volia ser mariner. Amb un llibre a les mans, entotsolat en el meu món interior, la meva imaginació recorria una i altra vegada tots els ports de la Mediterrània, Itàlia, Grècia, el Líban, Israel, Egipte, Tunísia… Navegava per les aigües plúmbies de l’Atlàntic, i em quedava avarat durant el llarg hivern septentrional en les aigües glaçades del Bàltic.
Mai no vaig ser mariner. Però guardo dins meu totes les mars que imaginava aquell infant enlluernat.
Jo estimava els llibres. En el meu món d’infant, vaig descobrir-los com a objectes valuosos. Els pares, castigats, l’una i l’altre, per la diàspora dels vençuts, per la misèria dels oprimits, per la violència de la guerra, no tenien estudis, però tenien una curiositat infinita, una sensibilitat sempre receptiva davant la natura, la història, la cultura. D’ells vaig aprendre el valor dels llibres. En la pobresa de la postguerra, a casa no teníem cap armari on desar la roba, però el pare, que en la seva infantesa devia haver passat moltes hores veient feinejar el seu avi en l’ofici de fuster, va arreplegar algunes posts i va construir una llibreria, austera i ferma, ben polida i envernissada, capaç d’acollir un centenar llarg de llibres.
Jo volia ser escriptor. Encara infant, escrivia petites peces teatrals, en prosa o en vers, i les representàvem a casa. Al dormitori dels pares, que era també el nostre, el dels fills –en un soterrani humit, però íntim–, desmuntàvem, literalment, els llits per obtenir un espai escènic. Els matalassos, els somiers, els capçals i les posts i els travessers dels llits quedaven arraconats contra la paret, i el petit espai lliure que aconseguíem el dividíem en dos: l’escenari i el pati de butaques. Una vànova, a manera de teló, els separava. Al pati de butaques hi posàvem ordenades totes les cadires de casa, a penes una dotzena, i amb un flexo i un parell de llums de pantalla il·luminàvem l’escenari durant la representació. Hi convidàvem els pares i alguns veïns.
Jo volia ser escriptor. I ho vaig voler durant molts anys. Potser tota la vida.
Al meu cap s’hi acumulaven històries i personatges. Les seves peripècies m’acompanyaven durant dies, mesos o anys. Els perfilava mentalment, els anava descobrint, m’endinsava en les seves vides i la seva circumstància… I les històries creixien i em reclamaven d’existir… Jo volia ser escriptor.
Mai no vaig ser escriptor. Però guardo dins meu totes les històries, tots els personatges i totes les frases que convocava la meva imaginació.
Jo volia canviar el món. En la impulsivitat generosa de la meva adolescència se m’imposava la necessitat, la urgència d’un ideal de fraternitat universal, de concòrdia, de bondat, que capgiraria de soca-rel el món. En el meu ideal pedagògic, la veritat, la generositat, la justícia, la llibertat, la raó, la bondat… tindrien prou força per convèncer tothom, per convertir tothom a un món just, lliure, convivencial i amable sense exclusions.
Una nit, la mare, que coneixia i seguia en silenci tota l’agitació del meu ànim adolescent, després d’escoltar els meus neguits, em va posar a les mans un petit globus terraqüi, gairebé una joguina que no feia més de mig pam d’alçada… En fer-ho, em va mirar als ulls i durant una estona em va retenir les mans, carregades amb l’objecte preciós. Jo volia canviar el món.
Vaig ser mestre d’escola, professor d’algunes matèries que estimava. Vaig estimar els alumnes, em vaig afanyar a ajudar-los. I ho vaig fer generosament… Però no vaig canviar el món. Tampoc no crec que canviés gaire el meu entorn. Alguns dels meus alumnes probablement ni em recorden, i els qui em recorden ho fan, suposo, amb nivells molt diversos d’estimació. Alguns, potser, ho fan amb reconeixement i gratitud; alguns, potser, ho fan amb ressentiment i rancor.
No vaig canviar el món i penso que tal vegada ha estat el món que m’ha canviat a mi.. No, no el vaig canviar, però he guardat sempre dintre meu el neguit de la responsabilitat d’aquell petit globus terraqüi en les meves mans i de la mirada comprensiva i compassiva de la mare en els meus ulls, que sabia que havia d’intentar-ho i alhora sentia la inevitabilitat de la impotència.
Volia dibuixar. I encara avui acumulo llapis, carbonets, colors, papers de diferents gramatges i textures per als dibuixos que mai no aconseguiré…
Volia llegir-ho tot, i opinar sobre tot el que s’ha escrit. I he acumulat llibres de tota mena, pensament i filosofia, ciència, història, novel·la, teatre, poesia, viatges, memòries… Uns quants milers de llibres que em contemplen arrenglerats en els prestatges de les llibreries que han anat ocupant parets i racons. N’he llegit molts, però ara ja sé que seran molts els que mai no arribaré a obrir.
No ho he llegit tot. Ni tan sols he llegit tots els llibres que he atresorat. Però, llegits o no, me’ls conec tots, i em costa de desfer-me’n. Són el meu paisatge, guarden tresors que he descobert i que he conservat com a part d’allò que sóc, o bé guarden promeses de tresors que encara no he descobert, i que em tempten, em criden, em demanen de llegir-los.
Volia escoltar música, escoltar-la de ben endins… I volia viatjar, visitar ciutats, pobles, paisatges… He acumulat guies de viatge, fotografies, projectes. I he anat guardant dins meu les imatges dels llocs que mai no he trepitjat.
I formen part de mi.
Volia viure ben arrelat en tu –així ho canta en Raimon–, ben arrelat als pares, als fills, als amics… Volia acomplir la vida arrelat en la vida dels qui he estimat. Ser-ne company fidel, amant. Caminar junts… I volia fer el meu últim pas amb “tu”, que fossis “tu” qui recollís la meva darrera paraula i que fos jo qui en recollís la teva…
Són tantes les coses que conservo dins meu i que mai no han estat…, i són tantes les coses que han succeït i que he oblidat, que gairebé no encerto a destriar les unes de les altres. Ni sabria tampoc dir quines han tingut més pes en la meva existència, si les coses que s’han fet efectives –qui sap per què– o aquelles, que, amb igual mèrit o més, no s’han esdevingut mai –qui sap per què.
Les unes i les altres acompanyen la meva solitud de naufragat. Tots els meus fets i tots els meus afectes. Tots formen part de mi, els que han travessat la frontera de la realitat i els que han arrelat llargament en mi, íntimament. En el reducte íntim del que sóc i des del qual estimo. I des del qual t’estimo.
Josep A. Vidal