De la indefinició política a la inseguretat jurídica

Em poso a escriure poc abans de l’hora en què aquesta Carta habitual ha de publicar-se. He anat ajornant el moment de posar-m’hi amb l’esperança remota de poder-hi exposar alguna opinió prou informada sobre la sessió d’investidura del President de la Generalitat sorgit de les darreres eleccions. La sessió ha de celebrar-se d’aquí a molt poques hores, demà mateix, i, si ens ajustem als paràmetres democràtics de qualsevol Estat de dret, la incertesa hores d’ara només hauria de comprometre la possibilitat d’obtenir la majoria a favor del candidat o no. Però, en aquesta Catalunya sotmesa encara al despotisme (i al nepotisme, perquè tot es cou en la família estricta del nacionalisme espanyol) de l’article 155, que ha estat desenvolupat de manera que constitueix un atemptat contra la democràcia mateixa i fins i tot contra la legalitat constitucional i aplicat amb un rigor digne de l’etapa més fosca de l’Espanya del XX, que hauria d’haver estat no només superada sinó també arrencada de socarrel. No es va fer així quan n’era l’hora i ara en paguem les conseqüències. La involució democràtica espanyola ha depassat tots els límits previsibles, i s’ha consumat amb una supèrbia i un desvergonyiment increïbles.

El factor principal de la misèria a què es veu reduïda la democràcia espanyola, atès que té la responsabilitat del govern, és el Partido Popular. Però val a dir que ell tot sol no hauria pogut consumar aital calamitat. El PSOE, amb l’aquiescència vergonyant del PSC, li ha fet costat. Ciudadanos també, no cal dir-ho; fins i tot l’han aquissat per tal d’empènyer-lo cap a posicions més extremades, més radicals, més autoritàries, més miserables. El bloc del 155, per molt que escenifiquin singularitats ideològiques, són un sol braç a l’hora d’escapçar el sobiranisme català. “Primero va la ley y después la voluntad de las personas” fou el disbarat monumental que va adduir l’insigne Zapatero per desqualificar l’independentisme català; “El Estado pagará el coste político de impedir la investidura de Puigdemont, y el gobierno español tendrá que ser hábil en su estrategia para que el descrédito del Estado sea el menor posible”; i el portaveu de Ciudadanos J. M. Villegas ha dit que el suport al PP no trontollarà malgrat els escàndols de corrupció (finançament irregular, diner negre, caixa B, elusió fiscal, suborns i corrupteles milionàries): “Debemos ser leales y estar juntos todos los constitucionalistas para enfrentarnos al enemigo, el enemigo son los separatistas, son los que quieren romper este país”.

Mentrestant, a poques hores de la sessió d’investidura, ningú pot assegurar res sobre la manera com es durà a terme, ni tan sols si serà possible que es produeixi. És un fet realment extraordinari, perquè no hi ha cap raó “legal”, ni ajustada a dret, ni ajustada al reglament parlamentari, ni justificable que impedeixi el nomenament del candidat de la majoria independentista sorgida de les passades eleccions. El president Carles Puigdemont, actualment a l’exili, té intactes els seus drets polítics, va poder concórrer a les eleccions i les ha guanyades, i no hi ha res que li impedeixi prendre possessió si aconsegueix la majoria de la Cambra…; res, llevat de l’hostilitat del govern espanyol emparada pels grups que donen suport al 155, que són, precisament, insuficients per formar una majoria alternativa.

L’independentisme català expressa una voluntat política i és en el terreny de la política on ha de debatre’s la qüestió. Però, no es farà. El president del govern espanyol, el senyor M. Rajoy, no ha volgut ni tan sols rebre el President del Parlament de Catalunya resultant d’unes eleccions que va convocar l’Estat! Les va convocar, les va controlar, va arbitrar els mecanismes adients per impedir que els líders independentistes hi participessin (i ho va fer amb mitjans tan indignes com l’empresonament prolongat, ja més de 100 dies!, i en condicions d’allunyament, incomunicació i quasi indefensió, acusats de delictes improbables, tan injustificats que han hagut de manipular els fets per construir un relat a mida del delicte que els volen imputar i que seria una bajanada sinó fos una immoralitat). I aquestes eleccions convocades i articulades “contra” l’independentisme, amb missatges catastrofistes, amb amenaces, amb por, amb presència policial i militar, amb inversions milionàries en repressió, control, gestions i “favors”…, aquestes eleccions que havien de demostrar la inconsistència de l’independentisme, la manca de conviccions i de majories reals…, aquestes eleccions que eren “les seves” eleccions, les han perdudes. I no solament les han perdudes, sinó que el PP, que des del govern les convocava, no ha arribat als 5 escons necessaris per constituir grup propi a la Cambra legislativa catalana. Tampoc el PSC, i tampoc Ciutadans, tot i haver tret el rèdit principal gràcies a una campanya milionària que algun dia sabrem com s’ha pagat.

I vet aquí que no accepten els resultats. Tan simple com això. Han perdut estrepitosament, i malgrat tot volen fer prevaldre la seva voluntat. I sense seure ni un minut a parlar, a analitzar el conflicte… No, no tenen res a parlar: l’Estat no pot seure cara a cara amb els representants democràtics de les “províncies”, perquè, per molt que ara en diguin “comunitat autònoma”, Catalunya és per a ells un ens territorial subordinat. El mateix que en els mapes d’Espanya, encara no fa gaire, apareixia com a “España incorporada o asimilada” a diferència, és clar, de l'”España foral” i de l'”España uniforme o puramente constitucional” (mapa del 1854).

Ho hem dit moltes vegades: res no serà acceptat que pugui comportar el més mínim reconeixement d’una remota sobirania nacional per a Catalunya. La noció que Espanya ha fet de si mateixa no escau a la seva realitat; és un vestit petit en el qual no hi cap més que una part petita i uniforme de l’organisme complex sobre el qual vol exercir el control absolut. I aquesta noció petita, insuficient, inexacta, prepotent, supremacista, orgullosa… ha estat sacralitzada –estúpidament sacralitzada– per un arcaic i gens venerable nacionalisme espanyol. Em direu probablement que l’independentisme català també és nacionalista. No n’estic segur, o en tot cas el nacionalisme català és només una part de l’independentisme, com hi ha també un nacionalisme català que no té com a objectiu la independència. Però, si acceptéssim només com a hipòtesi que l’independentisme català és cent per cent nacionalista, hauríem de reconèixer-li com a mínim dues diferències essencials en relació amb el nacionalisme espanyol: el fet de tenir un projecte polític, la constitució d’un Estat propi, i el republicanisme; a diferència, si més no fins avui, de la gratuïtat autocomplaent del nacionalisme espanyol (“yo soy español, español, español…” (bis i bis i bis i bis fins a l’infinit) i l’adhesió monàrquica (d’altra banda, tan incomprensible i decebedora si ens la mirem amb la perspectiva de la història espanyola dels darrers cent anys: algú pot entendre l’absència a Espanya, en aquests darrers 40 anys, d’un partit de militància expressament, manifestament republicana?).

I així doncs, demà, què passarà? Ningú no ho sap ni pot fer cap pronòstic mínimament sòlid. Sabem què hauria de passar si no visquéssim en una situació d’indefinició política que genera inseguretat jurídica i arbitrarietat. Política judicialitzada, justícia polititzada… Entrem en el terreny, també incert, de la psicoanàlisi política. La democràcia espanyola ajeguda al divan debana frustracions de la seva infantesa.

Potser és el primer pas necessari per posar seny.

Josep A. Vidal