«Vaig trigar anys a saber-ho i vaig necessitar una vida sencera per entendre’n el sentit: durant la guerra, el meu pare havia estat al bàndol dolent»1 és la frase dolorosa amb què Sorj Chalandon, novel·lista guardonat amb el Goncourt dels Instituts l’any 2013 per Le quatrième mur, inicia la narració novel·lada d’una indagació personal sobre la biografia del seu pare i. alhora, sobre ell mateix, infant enlluernat per l’aurèola heròica de què el seu progenitor s’autoinvesteix, i que haurà de rendir-se finalment i a contracor a les evidències que acrediten la veracitat de les paraules que, a l’edat de deu anys, va escoltar de boca de l’avi: «És fill d’un malparit, i val més que ho sàpiga!»2
L’avi adreça aquestes paraules a la seva dona, que li retreu que atabali l’infant amb informacions que, a parer d’ella, no pot assimilar encara. «Ton pare durant la guerra estava al bàndol dolent. […] A ton pare, fins i tot el vaig veure vestit d’alemany a la plaça Bellecour… »3, havia dit l’avi a un infant acostumat a les històries de soldats que el pare li explicava tot construint-hi al damunt la narració hiperbòlica de la seva participació en la guerra: «No m’ho va dir tot» –rememora l’escriptor/narrador/observador de la pròpia infantesa–, «es guardava alguns secrets. S’havia allistat voluntari el 1940, amb divuit anys. Perdut a la platja [de Dunkerke, com Belmondo en el film Cap de setmana en Dunkerke], separat del seu regiment, detingut pels alemanys, s’havia escapat per tornar a Lió, on vivien els seus pares. Quan tenia vint anys es va incorporar a la Resistència francesa…»4
Mancats d’història, els infants fan seva la vida dels pares, si més no fins que la pròpia existència els proporciona un bagatge de records personal suficient per guanyar distància i perspectiva envers la vida dels pares i separar-se’n. És un pas necessari en el procés d’autonomia. «Vaig passar la infantesa creient-me apassionadament tot el que em deia, i la resta de la vida sabent que de tot allò res no era veritat. M’havia explicat moltes mentides. També m’havia turmentat. I llavors vaig deixar la seva vida darrere meu.»5
L’autonomia personal comporta l’assumpció de responsabilitats personals; fins aquest moment, però, hi ha una fase de transició en què es desperta progressivament en l’infant, solidari de la vida dels pares, la consciència de la dimensió transcendent de la conducta. És una fase confusa, un aiguabarreig en què se sent solidàriament responsable de les decisions dels pares, i n’assumeix els mèrits i els demèrits, els premis i els càstigs, sense una consciència clara de quins són els límits de la seva responsabilitat.
La recreació novel·lada d’aquesta indagació de Sorj Chalandon en la pròpia infantesa i en la història del pare, arrenca amb una visita a l’escola d’Izieu, on, sota la iniciativa de la Sabine Zlatin, una infermera polonesa que havia estat expulsada d’un hospital lionès per jueva, amb la complicitat del seu home i d’altres persones, havia cercat un refugi segur, en la França ocupada, per a algunes desenes d’infants jueus. El sis d’abril del 1944, però, un comboi de la Gestapo assalta la casa, «esbotzen les portes, arrenquen els infants de la taula on esmorzen, regiren l’aula, les golfes, sota els llits, les taules, tots els racons, fan baixar els ressagats i reuneixen la quitxalla tremolosa a l’escalinata. Sense roba de recanvi, ni maletes, ni sacs, res de res. Arrabassats de la Casa amb la indumentària del matí i encerclats a la immensa terrassa. Tots estan aterrits. Els grans agafen els menuts en braços perquè parin de xisclar.»6 Els quaranta-quatre infants i els set adults detinguts per la Gestapo inicien un itinerari que els porta a la presó lionesa de Montluc, després al camp d’internament de Drancy i finalment, amb el grup ja fragmentat, a Auschwitz-Birkenau i a la mort en les cambres de gas o davant els piquets d’execució.
Aquesta visita a Izieu, que esdevé paradigma de la crueltat, de la misèria moral, de l’absurditat del mal o, prenent Arendt com a referent, la banalitat del mal, és, en la indagació introspectiva a què es lliura Chalandon amb Fill d’un malparit, un pelegrinatge expiatiu mitjançant el qual el fill assumeix, i alhora se n’allibera, la culpa del pare:
«Vaig passar arran de la reixa de ferro forjat negre, vaig agafar el camí que duia a la carretera. L’edifici massís, rabassut, cobert de teules rodones i una claraboia. Un gos no parava de bordar darrere el graner. Vaig collir dos penjolls de lilàs blancs i una flor de lletsó. Vaig arribar a la carretera secundària sinuosa que travessa les vinyes i els camps tranquils. Em vaig asseure al talús. Vaig mirar el turó, els murs baixos de pedruscall i els primers arbres del bosc.
»Vaig mirar la muntanya. Vaig deixar les flors allà, a la vora de la carretera, en aquella tomba que no sospitava res.
»Em vaig girar per última vegada. La llum era massa bonica.
»Era aquí.
»I vaig somiar que tu hi eres amb mi, pare.
»No pas per […] fer-te dir la veritat o obligar-te a penedir-te del que havies fet. Per tornar enrere al teu costat. Per guiar la teva mà prop de la meva […]. Per veure’t tremolar de fred igual que jo.»7
L’assumpció de la història del pare i l’expiació de la culpa solidària són els passos previs necessaris per formular la pregunta que guiarà la indagació sobre la veritat del pare i, inevitablement, dels fonaments de la pròpia construcció personal: «Per què vas ser un traïdor, pare?»8 No es tracta de “matar el pare”, com han escrit alguns comentaristes arran de la publicació d’aquesta novel·la de Chalandon, sinó d’assumir la veritat del pare i, tant com calgui, reconstruir o estabilitzar l’edifici personal.
Fill d’un malparit, però, no és una obra autobiogràfica per molt que Chalandon hi utilitzi la pròpia biografia pel que fa a la seva relació amb el pare i que tant la naturalesa d’aquesta relació com els trets i els fets de la vida del pare que s’hi narren siguin fidedignes. És una novel·la, i, conseqüentment, l’autor organitza, ordena i contextualitza els constituents narratius de la manera adient perquè serveixin als seus propòsits com a narrador. Així, fa coincidir en el temps la indagació sobre el pare amb el procés judicial contra el nazi Klaus Barbie, l’anomenat Carnisser de Lió, ciutat en què havia estat cap de la Gestapo, que comparegué davant el tribunal, acusat de crims contra la humanitat, després de ser arrestat i extradit a França pel govern bolivià de Siles Zuazo l’any 1983. El judici, celebrat a Lió, on Barbie va romandre internat a la mateixa presó de Montluc en què havien estat tancats els nens d’Izieu i els seus protectors, va començar el gener del 1985 i s’allargà durant mig any, fins a primers de juliol, data en què el reu va ser condemnat a cadena perpètua. Aquest recurs narratiu permet a Chalandon trenar la seva indagació personal sobre el pare, de qui aconsegueix l’expedient judicial del qual va sortir absolt, amb la indagació judicial sobre els crims de Klaus Barbie, paradigma també dels crims del nazisme en la França ocupada i d’aquells que, des de l’interior, van donar suport als ocupants i cobertura als seus crims així com a les operacions de persecució i extermini dels jueus, combatents, comunistes i resistents contra l’ocupació.
D’aquesta manera, la indagació de la veritat que hem descrit en el cas particular de Chalandon, amb l’assumpció i l’expiació de les decisions i les responsabilitats del pare, és a dir, de la generació precedent, s’inscriu en el marc d’una indagació col·lectiva sobre la veritat de l’ocupació. La convulsa veritat d’un temps de convulsió, perquè quan tot trontolla, quan tot allò que semblava estable i permanent s’esfondra, quan el món col·lapsa, en el moment mateix que ho fa, és fàcil perdre de vista les certeses, les conviccions i la clarividència per arrenglerar-se al costat correcte de la història –i quan dic que és fàcil no vull dir que sigui “comprensible” ni que això eximeixi ningú de la responsabilitat dels seus actes–. Chalandon descobrirà com la xarxa de mentides i narracions fantasioses, confuses, fins inversemblants que teixeix el seu pare en el judici que, a la fi de la guerra, s’havia seguit contra ell acaben embolicant la troca fins al punt que el tribunal no gosa condemnar-lo malgrat les evidències. I alhora, la defensa de Barbie, confiada a Jacques Verger, intentarà equiparar la conducta de l’acusat a la manera de procedir del colonialisme en general i, en particular, del colonialisme francès; és a dir, intentarà d’aconseguir la dissolució de la responsabilitat personal en una responsabilitat històrica, impersonal i, essencialment, sense conseqüències per inevitable. Barbie es presenta com a funcionari dels perdedors, l’executor de les ordres. Chalandon, que com a periodista va cobrir la informació del judici, recrea les paraules del criminal nazi davant el tribunal:
«Què volia dir ser nazi, senyor Barbie?
»—És una pregunta que es remunta a més de quaranta anys. No la puc respondre.
»Els jueus?
»—No conec l’odi. Jo no odiava les minories.
»El seu paper de màxima autoritat de la Gestapo de Lió?
»—He sentit a dir que m’hi vaig comportar com un boig. Que perseguia els jueus i els enviava als camps. És fals! Jo obeïa ordres. Jo no era l’amo de Lió.
»[…] Llavors Barbie va arronsar les espatlles.
»—Però un dia vaig haver de mirar la realitat de cara. Alemanya havia perdut la guerra.»9
Fill d’un malparit és un lament impotent davant allò que hauries volgut d’una altra manera i que no es pot canviar, una mirada adolorida sobre els orígens, sobre la càrrega solidària de la responsabilitat històrica, sobre la necessitat d’indagar fins a descobrir la veritat de la manera més aproximada possible. Una indagació necessària per tal que la construcció del futur no romangui per sempre captiva del passat. En això, la novel·la-confessió de Chalandon qüestiona les explicacions simplistes sobre la història rebuda, aquelles que ens fan sentir-nos segurs arrenglerats còmodament en el costat correcte de la història: «Com explicar als membres del jurat, a un públic silenciós, als periodistes, a tot el país, que la desesperació i la por extrema no sempre van originar la solidaritat admirable que alguns venen a plorar aquí?»10
Josep A. Vidal
Notes
-
Chalandon, Sorj: Fill d’un malparit, versió catalana d’Enfant de salaud. Traducció de Josep Alemany. Edicions de 1984, Col·lecció Mirmanda, núm. 239. Barcelona, 2023. Pàg. 29
-
íd., pàg. 31.
-
íd., pàg. 30
-
íd., pàg. 33
-
íd., pàg. 36
-
íd., pàg. 19
-
íd., pàg. 27
-
íd., pàg. 28
-
íd. pàg. 88
-
íd., pàg. 223