Quatre Barres
Tete Montoliu, grande figura do jazz internacional, interpretando “temas brasileiros” e uma versão jazzística do Concerto de Aranjuez gravada en Lisboa.
El virtuosisme jazzístic de Tete Montoliu
por Josep A. Vidal
El jazz té a Catalunya un persistent arrelament que ha obert espai, de fa molts anys, a les grans figures d’aquest gènere, instrumentistes i vocals, per mitjà de nombrosos festivals internacionals, el de Barcelona, el de Terrassa, el d’Andorra, el dela CostaBrava… Aquest arrelament persistent i extens va acompanyat del sorgiment d’intèrprets, especialment instrumentistes, i de formacions jazzístiques, així com d’espais dedicats a aquesta expressió musical.
La figura més rellevant que ha produït el jazz a Catalunya ha estat Tete Montoliu, extraordinari pianista i compositor. Vicenç Montoliu, que adoptà el nom artístic de “Tete”, va néixer a Barcelona l’any 1933 i hi morí el 1997. Afectat de ceguesa congènita, es formà musicalment de la mà del seu pare, que ja conreava el gènere jazzístic. Continuà estudis a l’Escola Municipal de Barcelona. A partir de la seva actuació al Festival Internacional de Jazz de Canes l’any 1958, es decantà definitivament per aquest gènere com a intèrpret i com a compositor. La seva intensa carrera el va projectar internacionalment i va treballar amb grans figures del jazz, però també en solitari.
Us proposo d’escoltar-lo amb Herbie Lewis i Billy Higgins en la interpretació de Darn that Dream que van enregistrar a Colònia l’any 1990 per a la televisió alemanya:
Tete Montoliu enregistrà, l’any 1974, Temes brasilers, Alberto Moraleda (contrabaix), Miguel Angel Lizandra (bateria) i Pedro Díaz (percusión), del qual us proposo escoltar Desafinado – Meditação – Tristesa:
Finalment, si n’heu gaudit i en voleu un altre tast, podeu escoltar la interpretació jazzística que va enregistrar a Lisboa l’any 1990 del Concert d’Aranjuez de Joaquín Rodrigo:
andas a aprender umas coisas com o Rui
Muito obrigado, amigo anónimo. Embora o sentido ou a intenção do que você diz é um mistério para mim, pelo menos, me confirma que há alguém do outro lado. Abraço.
Todos aprendemos uns com os outros. ´Saber aprender é uma virtude. No entanto, há pessoas que não aprenderam a assumir as posições que defendem e nem sequer mostram o rosto para dizer uma ironia. A cobardia é tão triste que nem merece ser ironizada.