L’amor pressentit, imaginat, percebut i viscut com a premonició, amor que salva la distància del temps i basteix un pont entre l’ahir, llunyà, i un demà, imprecís, que ha de venir. És l’amor pressentit, el desig que atia el fogueral de l’esperança. Amor somiat que assedega la vida. Afany, desig, amor anticipat… Alhora inabastable i cert.
Hi ha res que pugui separar la vida del desig?
Sonet de l’espera (1)
Mentre t’espero, amor, evoco els dies
de la infantesa ja llunyana, quan
m’estava, com avui, així, expectant
sense saber del cert si tu vindries.
I està bé estar-se així, quiet, recordant
al llarg de mil milers de poesies
que t’estàs sempre i sempre renovant
per tal de dar-me més grans alegries.
Dintre de poc vindràs, ardent i rossa
com una jove flama precursora
del foc que entre tots dos s’ha d’atiar.
I del llit, on en tu calmo la set,
et dreçaràs com el pressentiment
d’una dona morena que serà.
Amor insospitat, amor tardà. Amor immens. Amor impetuós, apassionat, agònic. I tanmateix amor serè i calm, amor tardívol. Amor nocturn, amor tenebra, amor sepulcre. I tanmteix flama encesa. Amor riu imparable, meandre i estuari. Amor trobada en un espai sens fi d’una mar infinita.
Sonet de l’amor com un riu (2)
Aquest amor sens fi d’ara fa un any
que és molt més gran que el temps, més gran que tot,
un amor que és real i, malgrat tot,
jo ja no creia de retrobar mai.
Aquest amor que nasqué insospitat
i que a desgrat del drama es feu en pau,
aquest amor que és el sepulcre on jau
el meu cos per a sempre sepultat.
Aquest amor és com un riu; un riu
nocturn interminable, un riu tardiu,
que, vagarós, s’escola per l’ermàs
i que en el seu trajecte astral em mena
encès de passió en la tenebra
vers l’infinit d’un mar sense final.
Amor fins a la mort. Amor fusió, tu i jo, nosaltres. Amor i prou, en un món despullat, desproveït de tot. Amor ocàs, amor foscant, porta oberta a la nit, a la mort, al Secret, al misteri… Amor renúncia i tanmateix conquesta d’absoluts. Amor tot i no-res. Amor hora final. Amor triomfal.
Sonet de l’hora final (3)
És així com serà, amiga: un dia
mentre junts contemplem com ve la fosca
sentirem, sobtadament, al rostre
el bes lleuger d’una gèlida brisa.
Silenciosament em miraràs
i et miraré també, amb melangia,
i partirem, ebris de poesia,
cap al clos de tenebra obert davant.
I en travessar les portes del Secret,
serenament, diré: –No temis res.
i tu em diràs, tranquil·la: –Sigues fort.
I igual com dos antics enamorats,
nocturnalment entristits i enllaçats,
entrarem junts als jardins de la mort.
Estimo especialment aquests tres sonets. I, en general tot allò que conec de la poesia, la sensibilitat i el sentiment de Vinicius de Moraes.
Josep A. Vidal
1. Soneto da espera
Aguardando-te, amor, revejo os dias
Da minha infância já distante, quando
Eu ficava, como hoje, te esperando
Mas sem saber ao certo se virias.
E é bom ficar assim, quieto, lembrando
Ao longo de milhares de poesias
Que te estás sempre e sempre renovando
Para me dar maiores alegrias.
Dentro em pouco entrarás, ardente e loura
Como uma jovem chama precursora
Do fogo a se atear entre nós dois
E da cama, onde em ti me dessedento
Tu te erguerás como o pressentimento
De uma mulher morena a vir depois.
2. Soneto do amor como um rio
Este infinito amor de um ano faz
Que é maior do que o tempo e do que tudo
Este amor que é real, e que, contudo
Eu já não cria que existisse mais.
Este amor que surgiu insuspeitado
E que dentro do drama fez-se em paz
Este amor que é o túmulo onde jaz
Meu corpo para sempre sepultado.
Este amor meu é como um rio; um rio
Noturno interminável e tardio
A deslizar macio pelo ermo
E que em seu curso sideral me leva
Iluminado de paixão na treva
Para o espaço sem fim de um mar sem termo.
3. Soneto da hora final
Será assim, amiga: um certo dia
Estando nós a contemplar o poente
Sentiremos no rosto, de repente
O beijo leve de uma aragem fria.
Tu me olharás silenciosamente
E eu te olharei também, com nostalgia
E partiremos, tontos de poesia
Para a porta de treva aberta em frente.
Ao transpor as fronteiras do Segredo
Eu, calmo, te direi: – Não tenhas medo
E tu, tranqüila, me dirás: – Sê forte.
E como dois antigos namorados
Noturnamente triste e enlaçados
Nós entraremos nos jardins da morte.