CARTA DE BARCELONA – Una passejada per Ginebra i record conjuntural de Miquel Servet, cremat a la foguera – por JOSEP A. VIDAL

 

Camino, rost amunt, pel Boulevard des Philosophes, tot deixant enrere l’insòlit oasi urbanístic del Plainpalais, un dels centres de referència en el sistema de comunicacions ginebrí. Deixo a la dreta la façana del Bâtiment des Philosophes de la Universitat de Ginebra, d’aspecte fabril tant pel caràcter de l’austera concepció arquitectònica com per la presència de la robusta xemeneia de maons que testimonia la funció original de l’edifici com a Escola Superior de Química. Per la plaça dedicada a l’insigne psicopedagog Édouard Claparède, enfilo l’Avenue de Champel, que circumval·la el turó del mateix nom.

Mentre faig camí, el nom de Claparède em porta a evocar els noms d’altres grans mestres de la pedagogia moderna associats a aquesta ciutat fronterera que ha fet de la seva indefinició francohelvètica la característica principal de la seva agitada i transgressora personalitat híbrida. Rousseau, Pestalozzi, el mateix Claparède, Piaget…

És curiosa la barreja de temperaments heterogenis i escassament conciliables que es percep, de manera general, en la vida ginebrina malgrat l’austera rigorositat de la cotilla calvinista.

Aviat giro a la dreta, per un carrer rost, que descendeix ràpidament seguint un traçat sinuós cap als Hôpitaux Universitaires de Genève (HUG) i que mor en la confluència de l’Avenue de la Roseraie i la Rue Lombard. Soc al carrer Michel-Servet, la penúltima fase d’aquesta meva passejada ginebrina que té com a objectiu visitar el monument expiatori que la ciutat va dedicar a l’humanista catalanoaragonès, a l’indret aproximat on va ser cremat viu acusat d’heretgia, de manera tèrbola, pel mateix Joan Calví, el pare de la Reforma a Ginebra. El rigor de Calví, reflectit en les seves “Ordonnances ecclésiastiques“, va penetrar tots els estaments de la vida col·lectiva dels ginebrins i els va impregnar d’una rígida i austera eligiositat que, alhora, condicionava i controlava minuciosament els comportaments en la vida privada.

Ja a la Rue Lombard, a l’esquerra, l’Avenue de la Roseraie es troba amb l’Avenue de Beau-Séjour, i formen, una amb altra, una petita i agudíssima punta de llança ocupada per un parterre en pendent i descurat en el qual hi ha una estela de pedra i, gairebé a tocar, una estàtua sedent de Miquel Servet en captiveri.

La iniciativa per a la construcció d’aquest memorial de desgreuge va sorgir del congrés internacional de lliurepensadors celebrat a la ciutat l’any 1902, i ho feu a instàncies del català Pompeu Gener, personatge singular en l’època imbuït per les teories de l’evolucionisme supremacista de determinisme racial i l’ateisme. La definició i realització d’aquella proposta d’homenatge i desgreuge es va confiar a una comissió internacional, però les autoritats ginebrines, insegures davant d’un projecte que podia minar d’alguna manera l’autoritat i el prestigi del Reformador, es va anticipar als fets i va plantar en aquest indret del Champel un monòlit expiatori escrit per dues cares, en el qual, tot reconeixent el crim comès contra Servet i fins acceptant la responsabilitat de Calví en aquella injustícia, conté un intent d’exculpació o de justificació històrica dels fets:

“Fills respectuosos i agraïts de Calví, el nostre gran reformador, però condemnant un error que fou el del seu temps i fermament obligats a la llibertat de consciència segons els principis veritables de la Reforma i de l’Evangeli, hem aixecat aquest monument expiatori el 23 d’octubre del 1903.”

L’escultora ginebrina Clotilde Roch, deixebla d’Auguste Rodin, va fondre en bronze l’estàtua de Servet, i el representà a la presó, carregat amb cadenes, en actitud reflexiva i orant. Les autoritats ginebrines, però, van rebutjar el monument, que va anar a parar a la ciutat francesa d’Annemasse, emplaçament fronterer, a vuit quilòmetres escassos de l’indret on hauria d’haver estat ubicat el monument, a la ciutat helvètica. I allà va romandre, novament exiliat, ara en imatge, l’humanista catalanoaragonès, que també havia hagut de patir el suplici simbòlic del foc en imatge, a Viena del Delfinat, a França, d’on va aconseguir fugir per anar a parar a Ginebra, on l’esperava la ira calvinista que el va cremar, ara sí de viu en viu, a la foguera. “Si gosa venir a Ginebra -havia dit Calví- no en sortirà viu.”

També a Vienne hi té dedicat un monument, obra de Joseph Bernard, instal·lat l’any 1911, al qual cal reconèixer una més gran voluntat d’homenatge i d’apologia de la figura de Servet que no la que puguem trobar en el de Ginebra, de contingut exclusivament expiatori.

Tornant a l’escultura de Clotilde Roch, instal·lada a Annemasse, que havia estat retirada o destruïda el 1941 pel règim de Vichy, va ser lliurada (l’estàtua o el material fos de què havia estat feta) als nazis l’any 1942, pretesament per fabricar armament. El 1960 va ser restituïda, segons que sembla, fosa de bell nou. L’any 2004 se’n va fer una còpia per a Saragossa, que presideix l’accés a l’hospital que porta el nom de l’il•lustre màrtir, ignorant, però, que precisament en aquesta ciutat es guarda des dels anys vint del segle passat, una còpia en guix feta amb el motlle de l’obra original, que bé hauria pogut servir per a la segona fosa.

Finalment, l’any 2011 la ciutat de Ginebra va decidir instal·lar una còpia, també en bronze, de l’escultura al costat del menhir expìatori, amb ocasió del 500 aniversari del naixement de Servet.

Heus aquí la peripècia del monument ginebrí a Miquel Servet, explicada de manera molt sintètica. I és que no resulta mai fàcil reconèixer la culpa ni demanar perdó pels crims històrics. La història ens en forneix exemples a pleret, del trasbals que suposa per a les generacion que se’n saben deutores, assumir com a tals els pecats -crims, injustícies i arbitrarietats tan innombrables com irreparables- dels seus predecessors. El desig de perdó i l’expiació tenen efectes lenitius, tranquil·litzadors en aquells que els exerceixen, però sovint aquests sentiments, probablement molt nobles, no s’ocupen de reparar la memòria ni el mal causat a la víctima. Mireu si no el cas espanyol, on encara provoquen inhibicions i reaccions esquives, sovint clara hostilitat i obstruccionisme per part d’institucions i responsables polítics, les iniciatives per recuperar les fosses comunes i ajudar els familiars de les víctimes de la Guerra Civil a donar sepultura als seus difunts escampats indignament per la geografia espanyola.

La meva reflexió deriva, des de la injusta i horrible mort de Miquel Servet, com la de tants altres que foren víctimes de la intransigència dels doctrinaris i dels poderosos, cap a la situació dels meus compatriotes catalans que avui estan empresonats, exiliats, perseguits judicialment de manera arbitrària, acusats de delictes que el poder ha anat construint de forma artificiosa, tergiversadora i clarament immoral: més de 1100 encausats o investigats i represaliats fins al moment. I la repressió continua. Perquè, així ho pensa la supremacia de l’Estat, “tot s’hi val a l’hora de defensar la integritat territorial: la unitat està per damunt de la convivència ciutadana”.

Castigats i senyalats sense judici i, per tant, sense veredicte de culpabilitat, sense proves, sense justificació…, hi ha pares de família, homes honestos, polítics compromesos amb allò que legítimament creuen i defensen, amb allò que formava part expressa del seu programa electoral o del seu compromís cívic amb els seus conciutadans, tancats a la presó, escarnits, privats de drets i llibertats, maltractats… com a “mesura preventiva”. Qui els compensarà per aquest mal? Qui els demanarà perdó? Com es corregirà l’arbitrarietat? Ho farà la història, de segur, si més no per a netejar la consciència i la memòria de les generacions futures, però, qui els retornarà la vida perduda, a ells i als seus?

Al darrere de l’estela expiatòria de Miquel Servet a Ginebra, llegeixo una frase de l’humanista francès Sébastien Castellion (1515-1563), que, teòleg protestant, denuncià el crim comès en la persona de Miquel Servet: “Matar un home no és defensar una doctrina, es matar un home. Quan els ginebrins van matar Servet, no van defensar una doctrina, van matar un home.”

Josep A. Vidal