CARTA DE BARCELONA – Tot és espurna i cendra (1) – por JOSEP A. VIDAL

i pertot un alè d’infinit, invisible…

Carles Duarte: La respiració de les plantes, I ⁽²⁾

Hi ha versos amb vocació de càntic, poemes que demanen música que els acompanyi tot i ser musicals ells mateixos; volen ser recitats, proclamats, cantats… I n’hi ha que demanen silenci, que només en el silenci poden ser dits, perquè neixen del silenci i és en el silenci on assoleixen la plenitud del cant. Hi ha, doncs, una poesia del cant i una poesia del silenci, i és a aquest darrer grup que pertany la poesia de Carles Duarte. Hi ha silencis petits: el que es produeix quan tanquem la porta de l’estança cercant la solitud i s’apaguen les veus; quan vetllem un malalt o acompanyem, en la penombra, el son d’un infant; quan desperts en la nit la fosca se’ns omple de presències imprecises i escoltem l’alenar i els batecs que convoquen el son… Molts grans poetes han sabut traslladar als seus versos aquests silencis i alguns ho han fet de manera magistral. És un recurs gairebé tòpic el vers de l’Egloga III de Garcilaso, en què, mitjançant el recurs de l’al·literació, ens fa escoltar el brunzir de les abelles per tal de fer-nos sentir el silenci de la natura:

en el silencio solo se escuchaba
un susurro de abejas que sonaba

El so palatal i africat de la ch intervocàlica i el so vibrant de la erra reforcen la imitació del brunziment dels insectes. També, amb igual mestratge, l’enyorat Enrique Badosa, en el poema “Encaladora en Tilissos” del seu Mapa de Grecia⁽³⁾, recorre a aquest mateix recurs per evocar el silenci en l’últim vers amb la imatge arquetípica de la serp, a la qual afegeix una paradoxal sinestèsia:

Y protector, doméstico, sin prisa,
pasa un silencio verde de serpiente.

Salvador Espriu, en el Llibre de Sinera, també ens força a escoltar el silenci fent-nos parar atenció en un soroll que altrament seria imperceptible, el soroll de l’aixada que es clava en la terra rítmicament. No és un so de percussió, sec, sinó el fregadís de la fulla afilada de l’eina que talla literalment la terra per obrir-hi un clot i que el poeta evoca magistralment amb les al·literacions i, sobretot, amb la distribució dels accents. (És especialment remarcable l’efecte dels peus binaris dels versos que obren i tanquen el poema):

Rem(ó)r de c(ó)ps d’aix(á)da, no la s(é)nts?
[…]
enll(à) de la cl(é)da cont(í)nua del t(é)mps.
[…]
Ajupits en l’ombra, caven comparets
a les despullades vinyes de l’hivern.
No hi ha llum per tota la buidor del cel,
nom(é)s uns c(ó)ps d’aix(á)da al f(ó)ns del fr(é)d.⁽⁴⁾

El silenci bucòlic de l’ègloga de Garcilaso és un silenci sensorial, amè⁽⁵⁾, que convida l’esperit a recrear-se en l’exaltació dels sentits. El silenci d’Enrique Badosa és el del misteri, probablement impregnat de la transcendència pròxima, íntima, familiar, domèstica, a què convida l’evocació d’una iconografia reptiliana ancestral de caràcter mític i religiós.⁽⁶⁾ El silenci d’Espriu, en els versos citats, té una dimensió metafísica, que ens remet a una desolació existencial d’un abast còsmic: no hi ha llum per tota la buidor del cel…, i és, en darrera instància, un silenci místic, un caràcter que esdevindrà més explícit en Setmana Santa,⁽⁷⁾ el poemari amb què clou la reflexió encetada en Llibre de Sinera.

També en la poesia de Carles Duarte el silenci remet a la natura, a la transcendència i al neguit existencial vinculat a l’afany de veritat, però és sobretot un espai interior a aconseguir i explorar, al qual no s’accedeix per revelació, per via mística, sinó prèvia una via ascètica, per la voluntat d’aconseguir-lo i d’aprofundir-lo fins a sentir en primer terme allò més profund, més inaudible, el respir i el batec de l’univers, de tots i cadascun dels fragments⁽⁸⁾ que l’integren.

El silenci és una porta que travesses sense sortir de tu;
[…]
Tot tu ja nit,
sents el batec dins teu d’un cor llunyà.⁽⁹⁾

És realment perceptible el batec de l’univers? I si és el cas, què cal perquè ho sigui?… Cal buidar-se de tot, penetrar-se, enfondir-se, tancar-se ben endins, fins al reducte on batega aquell silenci que sempre t’acompanya:

Sostre i recer
on el batec del món
esdevé íntim,
on es recussen l’ara
i els anys transcorreguts
des de l’absència,
des del silenci
que sempre t’acompanya
com un somni
que no coneix l’oblit.⁽¹⁰⁾

Cal, però, tancar els ulls a tot estímul que no sigui aquest batec íntim, com cal també aïllar els sentits de tot altre estímul, fins que, paradoxalment, esdevinguin hipersensibles, afinadíssims en la captació de l’imperceptible:

La tanca delimita un univers de tactes:
el fang entre les mans,
els pètals i les fulles,
les tiges enlairant-se,
l’abraçada dels cossos.⁽¹¹⁾

El silenci, l’austera contenció, porta els sentits a la plenitud perceptiva d’un espai i un temps il•limitats, en què conflueixen la història dels homes, de tots i cadascun vinculats per un mateix destí,⁽¹²⁾ i el devenir de l’univers en la dimensió còsmica, i que constitueix, finalment, la manifestació, gairebé la revelació, d’un univers permanentment agitat, creador de vida, en transformació i moviment constants, molt lluny de l’esfereïdora buidor sense llum del poema espriuà que he citat abans.

Volen espurnes,
com llavors,
per proclamar la vida,
el cant de la natura
ressorgint-se.⁽¹³⁾

En l’univers, la vida esclata arreu i arreu ens sorprèn, ens depassa. L’existència humana esdevé un dels fragments d’aquesta immensitat inabastable de l’espai i el temps en l’escala còsmica i ens revela la migradesa, en aquestes mateixes dimensions, de la peripècia humana, la infinitesimal presència que ens pertoca en un espai i un temps il·limitats. Infinitesimal, sí; però, també insignificant? La pregunta ens remet al misteri d’una pretensió ancestral de transcendència que difícilment podria sostenir-se argumentalment sobre l’evidència de la vida humana deslligada de la noció d’infinitud que ens dona la contemplació de la natura i l’univers al nostre abast. La mort, aquella breu i molt noble i eterna paraula de què parla Espriu, esdevé una impossible o potser incomprensible disrupció davant l’evidència de la continuïtat còsmica.⁽¹⁴⁾

Aquell punt negre en què es transforma la ratlla en el poema d’Espriu (la ratlla es torna just un punt / i dins, colgat, el temps difunt⁽¹⁵⁾) esdevé en la poesia de Duarte cristall incandescent.

Vola l’àliga
damunt de les muntanyes,
escriu un nom antic
sobre el mirall de l’aire,
que esclata
i s’esmicola:
cristalls incandescents
on ja el temps no existeix.⁽¹⁶⁾

La disrupció de la mort, entesa com a clau de volta de l’argumentació metafísica, de la justificació existencial, pot aparèixer com una anomalia, una contradicció en la “continuïtat còsmica”. Potser la mateixa contradicció que trobem en aquella cleda contínua del fred (és a dir, del temps?) del poema d’Espriu. De la contradicció no se’n deriva cap veritat que satisfaci “feliçment” l’avidesa humana d’una veritat absoluta, de manera que, en la poesia d’Espriu, l’home (l’ésser humà) s’instal·la a desgrat en la frustració d’allò mancat de consistència i, incapacitat per a l’harmonia, esdevé ésser sofrent.¹⁶

Duarte, però, no emfasitza la finitud de la mort sinó la transcendència mitjançant la interconnexió de trajectòries -el record, la memòria…-, la trama que entreteixeixen les formes del present.

Teranyina de troncs, branques i fulles
entreteixint-se al fons de la mirada,
reminiscències de vides que van ser,
rastres des d’on aprenem a imaginar-nos.⁽¹⁷⁾

En la poesia de Carles Duarte triomfen la llum sobre la negror, les presències sobre el buit, la transcendència sobre l’absurd. L’existència humana, si es desvinculava de la dimensió còsmica, de l’univers en tota la seva indefinible identitat, esdevindria anecdòtica. Ni el temps ni l’espai absoluts poden reduir-se a dimensions humanes. És impressionant, i empro l’adjectiu no com a hipèrbole sinó literalment, la simplicitat, la bellesa i alhora la contundència del poema que tanca el recull La respiració de les plantes, en què al·ludeix a la pervivència dels tardígrads, microscòpics éssers aquàtics, més enllà dels límits de l’existència humana:

Són anteriors al mot,
al nostre primer pas
damunt la Terra
i és ben possible que pervisquin
quan ja no hi siguem.

El nostre temps i el seu
segueixen trajectòries que no es creuen,
no s’afanyen a córrer dins d’un somni,
habiten en un món on no existim.⁽¹⁸⁾

La volta del cel que Duarte ens presenta està poblada de cossos en moviment i canvi constants, la llum dels quals ens arriba fins i tot quan fa temps que s’han apagat (vegeu aquí, a part el sentit literal, el símil amb la dimensió cultural de la petjada humana al llarg del temps). La negror hi és substituïda per la foscor de reflexos bituminosos de la pissarra, per les tonalitats argentades de la llicorella. La reverberació hi obre camins que conviden a la imaginació, al somni, i exciten la sensibilitat amb la percepció corprenedora de la immensitat.

Al fons dels ulls, la nit,
banús opac per on la Lluna solca,
desert curull d’estels.

I arreu
-en naixem i hi morim-
[…]
arrapant-se als cims en la seva nuesa,
endinsant-se a la terra amb les arrels de l’arbre,
el silenci.⁽¹⁹⁾

La percepció de l’infinit, contemplat en la volta estelada del cel, en la reverberació de la llum, és la porta ancestral d’entrada a la transcendència. En la meva experiència personal, servo viu el record del cel estelat en la nit impressionant de les meves estades, encara infant de pocs anys, en terres segarrenques, en un petit mas voltat d’alzinars i de turons aspres, sense cap altra casa a la vista, en un indret on no arribaven la llum elèctrica ni l’aigua corrent… A la nit, els llums de carbur, les espelmes i els tions de la llar il·luminaven l’interior de la casa. L’exterior, tant l’hivern com l’estiu, l’encenien les resplendors celestes, la lluna, la celístia, la impressionant calçada del Camí de Sant Jaume, la Via Làctia. Sentia dintre meu, o la intuïa encara sense la capacitat de posar-hi nom, l’aclaparadora petitesa de la meva condició humana, i alhora la grandesa, l’ambició d’espais, d’infinit que m’inspirava aquella meravella. Avui, en un entorn malmès per la contaminació lumínica, aquella grandesa i la consegüent inspiració de sentit transcendent la tenim a l’abast molt rarament, en espais i moments privilegiats. I tant com ens cal!… Com ens calen també els versos, la poesia excel•lent, la sensibilitat i la intel•ligència poètica de Carles Duarte per retrobar-nos en harmonia amb aquest univers de què som part de manera tan poc conscient, per reconstruir la casa dels afectes.

[…] Ens han abandonat tantes certeses
que ens eren quotidianes;
som ara més fràgils,
vulnerables.

Anem a les palpentes
mentre anhelem
antics camins de llum.

Reconstruïm la casa dels afectes,
teixim de nou el fil
que uneix el nostre alè al mar,
la nostra pell als pètals,
el nostre gest a l’aire,
el nostre silenci amb el dels arbres. […]⁽²⁰⁾

Llegiu Carles Duarte. Feu-me cas. Llegiu-lo en el silenci.

Josep A. Vidal

Notes

1. Carles Duarte: L’or i la nit, I. Dins el recull “Or i plantes”. Stonberg Editorial, Barcelona, 2021; pàg. 15.
2. Dins el mateix recull. Op. ct.; pàg. 40.
3. Enrique Badosa: Mapa de Grecia. L’edició més recent és la de Pagès Editors, que inclou la versió castellana original i la traducció al català: Mapa de Grècia (Traducció: Josep A. Vidal), Pagès Editors, Lleida 2021, pàg. 194. La versió catalana d’aquest mateix vers empra també l’al·literació per produir l’efecte silent del pas de la serp: es rossega un silenci verd de serp (ib. pàg. 195).
4. No hi incloc referència bibliogràfica; cito de memòria. No puc estar-me de remarcar, atès que n’hem parlat, l’excel·lent ús de l’al·literació en els versos 7 i 8 del poema, que tanquen el segon quartet: Pel serpent del rial arrosseguem / passos neguitosos d’aquests peus de vell. (Vaig comentar de manera semblant aquest poema en un post anterior sobre la poesia de Salvador Espriu, “Sepharad, espai d’enfrontament i de trobada, en l’obra de Salvador Espriu” (Estrolabio, 7 de febrer de 2011, https://estrolabio.blogs.sapo.pt/1013192.html)
5. Cerca del Tajo, en soledad amena… Així descriu el mateix Garcilaso aquest espai placívol en què habiten les nimfes, i ell mateix demana a la destinatària dels seus versos, la ilustre y hermosísima María, que apliqui un rato los sentidos / al bajo son de mi zampoña ruda, / indigna de llegar a tus oídos…
6. El tema de la serp és recurrent en l’obra citada d’Enrique Badosa, amb un significat metafòric i simbòlic que remet a una dissort de ressonància bíblica. Així, el poema Amnissos, en Mapa de Grecia (op. ct. pàg. 168 -versió original- i 169, traducció catalana):

Si se enrosca tu sombra entre tus pies,
y lentamente sube por tu ropa,
y te clava en tu misma oscuridad,
y muerde en tu cintura,
y te quema en el pecho,
y viscosa ya toca tu garganta,
antes de que se vierta por tus ojos,
piensa si esto es debido
tan solo a que pisaste
ese reptar de una tiniebla verde.

[Si la teva ombra se t’enrosca als peus / i lentament et puja per la roba, / i t’enclava en la teva mateixa obscuritat, / si t’enfonsa les dents a la cintura, / i si t’abrusa al pit, / i, viscosa, t’arriba ja a la gola, / abans que et vingui als ulls, i que s’hi vessi, / pensa si això és degut / sols al fet que has petjat / aquest reptar d’una tenebra verda.]

7. Crec recordar que Josep Maria Castellet, en Introducció a la poesia de Salvador Espriu, assenyala el valor transcendent de la neu, com a experiència mística, en la poesia d’Espriu: Són primes volves, / fonedisses, molt lentes./ A mig camí de l’aire, / paren de caure. / La freda nit tremola / en la cremor dels ciris. (Setmana Santa, IX). [No incloc referència bibliogràfica de les citacions d’aquesta obra, perquè no en tinc a mà el volum. Les he contrastades, però, amb fonts diverses en Xarxa.]
8. […] fragments de l’univers / entre els teus dits, / càntics de la llum exhausta. Carles Duarte: La respiració de les plantes, II. Dins el recull “Or i plantes”. Stonberg Editorial, Barcelona, 2021; pàg. 41.
9. Carles Duarte: “Mirall”, IV, dins Cartes / Silencis. Pagès Editors, Lleida, 2021. pàg. 44. El volum inclou textos en prosa de Ramon Casalé i gravats de Lourdes Fisa, amb els quals els poemes de Carles Duarte estableixen una correspondència poètica, plàstica i simbòlica.
10. Carles Duarte: L’or i la nit, VII. Op. ct. (vg. nota 1), pàg. 21.
11. XVI. Op. ct. (vg. nota 1), pàg. 30.
12. VIII. Op. ct. (vg. nota 1), pàg. 22
13. XV. Op. ct. (vg. nota 1), pàg. 29
14. Salvador Espriu: Setmana Santa, XXVI.
15. XXI. Op. ct. (vg. nota 1), pàg. 35.
16. […] dolor, buidor, pecat, espant: / l’home que tinc al meu costat. (Setmana Santa, XL). En aquest poema, un dels tres que Espriu encapçala amb la pregunta fonamental del saber filosòfic: Què és la veritat? i que correspon a les tres negacions de Pere en la narració evangèlica de la Passió de Crist, el poeta recull el símil, recurrent, de la veritat com a mirall esmicolat: vidre llençat en l’aire… Qui el rellegeixi hi trobarà també, en correspondència amb el poema citat anteriorment del Llibre de Sinera, la represa del tema dels cops d’aixada: al gruix del ferro del magall / que cava clots en dolents horts / on són colgats els daus dels morts.
17. X. Op. ct. (vg. nota 1), pàg. 24.
18. X. Op. ct. (vg. nota 8), pàg. 49.
19. Op. ct., I (vg. nota 9), pàg. 38
20. Op. ct., X (vg. nota 9), pàg. 56