Llegeixo al diari que el cinema Texas de Barcelona, una sala probablement centenària, està sent remodelat per fer-ne un espai mixt, amb zones diferenciades per al cinema i per al teatre. És una notícia que mereix atenció en el context de l’estructura cultural de la ciutat, però en el meu cas, i suposo que en el de molts altres barcelonins graciencs, l’interès s’ha decantat vers la vivència personal. Jo, que vaig néixer a Gràcia, una de les viles que la construcció de l’Eixample barceloní i el desenvolupament del pla Cerdà va annexar a Barcelona, i hi vaig passar la infantesa i l’adolescència, no he deixat mai de considerar-me gracienc abans que barceloní, o, dit altrament, ser gracienc ha estat sempre la meva manera de ser barceloní. Els visitants de Barcelona, cada vegada més abundants i més exòtics, probablement no arriben mai a entendre l’enorme diversitat de la ciutat ni les característiques singulars de cada barri. Els barcelonins, si més no els de la meva generació, encara podem distingir els trets característics d’un natural de Gràcia, d’Horta, del Clot, del Poble Nou, de la Barceloneta, de Sants, o de Ciutat Vella, per dir-ne, a tall d’exemple, només algunes de les diferents maneres peculiars de ser barceloní, deixant a banda l’aiguabarreig de l’Eixample i malgrat el procés de gentrificació i despersonalització que està devorant i destruint la singularitat de la vida urbana de la ciutat i de molts altres municipis convertits en mercaderia turística. En la meva infantesa, tot i que la meva família vivia a la frontera de la vila de Gràcia, allà on es fonia amb la dreta de l’Eixample —a quatre passes del solar on Gaudí havia deixat a penes esbossada, però ja monumental, la construcció del temple de la Sagrada Família—, d’anar a la Plaça Catalunya en dèiem “baixar a Barcelona”. I és aquesta mateixa l’expressió que utilitzo encara, quan, resident en la perifèria urbana, he d’agafar un mitjà de transport per anar al centre.
El cinema Texas, també situat a la perifèria del nucli antic de Gràcia, en una cantonada del carrer Bailèn, era un dels nombrosos cinemes del barri. No puc dir que hi anàvem sovint, perquè, tot i que el preu de la localitat equivalia a un 10 o un 15 per cent del que podia costar l’entrada a un cinema d’estrena, anar al cine era “un luxe” que ens podíem permetre rarament.
El Texas era un cinema de “reestrena”, com tots els del barri i com la majoria de les desenes i desenes, potser centenars, que hi havia escampats per tota la ciutat. Els films s’estrenaven en sales amb preus prohibitius per a nosaltres, un nosaltres que incloïa la pràctica totalitat de la classe obrera i menestral, i, si el film tenia prou èxit, s’estaven en cartell durant mesos o fins i tot més d’un any. Acabat aquest període, les cintes començaven a circular per la xarxa de sales de projecció, seguint un ordre jeràrquic: hi havia sales de preestrena preferent, amb preus més baixos que les sales d’estrena però igualment prohibitius per a molts de nosaltres, i la resta de sales, amb preus progressivament més a l’abast, segons les característiques del local. En aquestes sales, i el Texas n’era una, s’hi projectaven dues pel·lícules per sessió, generalment un títol de “cartellera” i un segon títol de “complement”. La sessió era “contínua”; és a dir, hi podies entrar en qualsevol moment de la projecció. Hi arribaves a l’hora que t’anava bé, compraves l’entrada si en quedaven, i entraves a la sala amb la pel·licula començada. Això vol dir que en veies el final, després veies la segona pel·lícula i, a continuació, la part que no havies vist de la primera. Per això, era normal veure espectadors que, a mitja projecció, quan arribaven al punt en què havien entrat, s’aixecaven per marxar; d’altres preferien quedar-se fins al final per tal de veure’n una altra vegada el final i lligar més bé la història. Els dies de màxima afluència, quan el nombre de localitats venudes era superior a l’aforament del local, hi havia nombrosos espectadors que seguien la projecció a peu dret. Els moviments dels qui es preparaven per sortir del local provocaven una agitació sobtada entre els espectadors que esperaven aconseguir un seient i, molt sovint, eren causa de disputa i fins d’alguna baralla que requeria la intervenció dels acomodadors. Com que la sessió era contínua, hi podies entrar a l’hora d’obertura, cap a les tres o quarts de quatre de la tarda, i quedar-t’hi fins a l’hora de tancar, ja a mitja nit. Per tant, pel preu d’una localitat podies veure les pel·lícules dues o tres vegades en una tarda. No era infreqüent el cas que algun membre de la família hi anés a primera hora amb l’encàrrec de “guardar el lloc” per als altres, que s’hi afegien més tard, després de l’horari laboral. El guardià de les localitats, obligat a defensar-les al llarg de molta estona amb un enèrgic “aquest seient està ocupat”, solia quedar-se amb els nouvinguts fins al tancament. Els qui hi anaven al vespre, sovint s’hi portaven el sopar, que solia consistir en entrepans, però no era estrany tampoc veure passar de mà en mà entre els familiars alguna carmanyola. A aquelles hores, a la sala hi havia una sentor espessa de flaires diverses de cuina —truita, entrepans de sobressada, sardines enllaunades o tonyina, bull i embotits i altres menges—, ben diferent, i això no vol dir ni millor ni pitjor, de la uniforme olor de “galliner” que escampen en les sales d’avui les inevitables crispetes de blat de moro. Durant molts anys —fins que es va imposar la prohibició de fumar a les sales— aquest tuf s’enriquia amb l’olor del tabac, sense oblidar que en aquella època la majoria de les aixelles no havien descobert encara els beneficis refrescants del desodorant. Si voleu completar-ho, afegiu-hi l’olor del Zotal, el desinfectant omnipresent en la quotidianitat infantil de la meva generació. Arreu dels espais públics, se’n sentia l’olor, especialment als passadissos del metro, a les estacions i als trens…, arreu. Bactericida, desodorant i desinfectant de fórmula secreta, eficaç contra la sarna, les puces, els polls, les xinxes i totes les bestioles de la mateixa llei que hi vulgueu afegir. També als cinemes, especialment als vàters, però també en algunes sales. En tinc un record singular, d’aquella flaire, sobretot al cinema Comèdia, que no era el situat encara avui a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Granvia, sinó una sala del mateix nom, probablement un antic teatre, situada en una travessia del carrer Gran de Gràcia, un cul de sac darrere la casa Fuster, obra emblemàtica del modernisme de Lluís Domènech i Montaner on hi havia hagut, a la planta baixa, el Cafè Vienès. Aquest cinema Comèdia, en les nits xardoroses d’estiu, es ventilava gràcies a les portes que, al llarg de la paret esquerra de l’espectador, s’obrien a un pati, la foscor del qual no deixava que la projecció quedés compromesa molt més del que ja ho estava per la qualitat ínfima de les cintes de cel·luloide, que havien recorregut un llarg itinerari abans d’arribar a aquest cul de sac que era el final del camí. Quan es recorria a aquest sistema de ventilació, no era estrany que els espectadors sentissin a les cames el frec dels gats que, procedents del pati, cercaven les molles dels entrepans o simplement exploraven aquell espai habitualment tancat i obert ara a la seva curiositat natural. La intrusió dels gats era aprofitada per les puces per trobar algun hoste que els assegurés un millor tracte. De tornada a casa o l’endemà, haviem hagut de combatre-les més d’una vegada i encara recordo la sorpresa, gairebé l’admiració, amb què vaig veure el salt inversemblant d’algun d’aquells animals minúsculs. El Comedia era un cinema familiar, obrer, menestral… I, malgrat el que he dit, en tinc un bon record vinculat a les vivències familiars, perquè era potser l’únic que ens podíem permetre per anar-hi junts.
També tinc un record especial del Moderno, un cinema situat al capdamunt del carrer Girona, on, en els primers anys cinquanta, pel preu d’una pesseta —que no era un preu barat per a l’àvia, que ens hi duia la vigília de la festa dels Reis Mags, per tal que els pares poguessin organitzar secretament les sorpreses de l’endemà—, hi vèiem dues pel·lícules i varietés, és a dir, les actuacions que, en l’intermedi, distreien els espectadors amb alguna entrada de pallassos, les habilitats d’algun equilibrista o els jocs de mans d’un mag.
El teixit de sales de cinema a les quals s’hi podia anar sense sortir de la rodalia era dens: el Cervantes, al passeig de Sant Joan; el Núria, al carrer Roger de Flor; el Delicias, a la Travessera de Gràcia… I, amb preu més alt, el Chile, una sala plena de columnes que dificultaven la visió de la pantalla, a la cantonada del carrer Rosselló amb el que aleshores era passeig del General Mola; i el Niza, a la plaça de la Sagrada Familia. Recordo també de manera especial, més a l’abast dels meus recursos, el cinema Rovira, a la plaça dedicada a l’arquitecte i urbanista Antoni Rovira, un dels més conspicus representats de l’arquitectura del ferro a Barcelona, on, quan les pel·lícules de la darrera projecció del dia ja havien començat i, per tant, la probabilitat que hi acudís un nou espectador anava minvant, aprofitàvem que l’atenció del porter es relaxava —o potser era que ens permetia abusar de la seva bonhomia— per, amb algun amic, ja preadolescents, colar-nos a l’interior sense passar per taquilla. O el cinema Marina (?), a la dreta del passeig de Sant Joan, a la part alta, a prop de la Travessera, on havia anat alguna vegada amb els companys i del qual guardo el mal record d’haver de compaginar l’atenció a la pantalla amb l’estat d’alerta per detectar el moment en què, insospitadament, la mà de l’ocupant del seient del costat et fregava la cuixa amb el propòsit evident —llevat que la víctima hi oposés resistència— d’escalar-la sota el camal dels pantalons fins a profanar-te la intimitat de la bragueta.
Algunes d’aquestes sales han estat remodelades i adaptades a les noves modalitats de projecció, amb butaques molt còmodes, equips de so excessius, pel·lícula única, sempre d’estrena, i sessió discontínua, sales còmodes però, llevat de moments puntuals, habitualment buides, amb l’inconvenient principal d’estar permanentment empudegades d’olor de crispetes. D’altres han desaparegut fa més o menys temps per convertir-se en pàrquings, supermercats i altres espais emblemàtics de la vida moderna, o han estat simplement enderrocades per construir-hi habitatges que són inhabitables per al veïnat, per inabastables, de manera que els veïns han hagut d’exiliar-se lluny del seu entorn natural. Per això és remarcable la persistència del Texas per reinventar-se una vegada i una altra en funció dels canvis que sotraguegen aquesta Barcelona nostra que se’ns fa, a desgrat del temps viscut i compartit, cada cop més estranya, més aliena, més impersonal.
Josep A. Vidal