Si alces la mà cap al cel trobaràs la certesa dels dies:
ah Pirineu renascut, llar de batecs redivius!
Tu que ja n’ets caminant, herald glauc de la incerta petjada,
temples aixeques ben vius, traces de flama i desig.
Sols el miracle et pertany, abrandat en perdudes dreceres.
Fes-ne foguera en la neu, digues-ne el freu i el secret.
I ulla en l’amor el destí que es fa vi i es fa menja en la terra,
calze del somni efusiu: astre, penyora i camí.
[Lluís Calvo: Cor pirinenc. Cant XIV, “Elegia del caminant que fa camí”,
Lleonard Muntaner, Editor., Col. La Fosca, núm. 56.
Palma de Mallorca, 2022, pàg. 238]
Per raons que, tot i procedents, aquí i ara vull deixar de banda, ha convingut als historiadors dels moviments culturals establir una periodització que facilités una delimitació d’espais de concreció als quals fos possible d’atribuir unes determinades característiques que, malgrat no ser-los exclusives, en permetessin la singularització. Aquesta metodologia ha acabat imposant-se fins a servir de base a un canon que ens proporciona els patrons crítics per analitzar i definir les realitats culturals i el context en què es produeixen. Una visió simplista, que sempre és la més còmoda, la més manejable, ens porta a radicalitzar els trets singulars i a entendre la visió diacrònica de la cultura com un itinerari en què se succeeixen etapes diferents i en oposició cadascuna respecte de les immediates. La distància en el temps del període analitzat magnifica uns trets sobre d’altres i els jerarquitza, de manera que esdevenen més essencials, més característics, i alhora els límits temporals tendeixen a abastar un espai molt més gran, en el qual es descriuen la gestació dels trets singulars, la conformació d’un sistema coherent, l’apogeu del període i les tensions internes que la jerarquització hi produeix fins a la desestabilització i la conseqüent insuficiència i fallida del sistema, una fallida que se sol produir per implosió —quan la insuficiència afecta els pilars o els fonaments— o per explosió —quan el context es diversifica i es fragmenta—. Per contra, la proximitat en el temps, tendeix a conferir valor als detalls, mancada potser de la perspectiva necessària per destriar el gra de la palla, i se’ns presenta amb un grau molt alt de complexitat, en el qual l’esforç de singularització porta tant a la magnificació d’allò que es propugna i la denostació o infravaloració d’allò amb què es contrasta, mentre que els trets essencials, aquells que potser seran evidents per a les generacions que en tinguin una perspectiva prou distanciada, romanen mal percebuts, amagats o clarament invisibles o confosos amb realitats contextuals d’escassa o nul·la transcendència en la perspectiva diacrònica de la cultura.
No vull, però, continuar per aquest camí, en primer lloc perquè probablement diria més bajanades de les que la indulgència dels lectors em podria perdonar i en segon lloc perquè aquesta digressió només m’ha de servir per encapçalar la recomanació de la lectura d’una obra de Lluís Calvo, Cor pirinenc. El poema de Fontalba i Gotanegra, difícil d’encabir en l’estretor de les categories ad usum. Ens queda, és clar, el recurs d’encabir-lo en el calaix de sastre de la postmodernitat, una categoria creada ad hoc per encabir-hi precisament tot allò que avui es resisteix a acceptar la cotilla de les categories predeterminades. L’autor mateix apel·la a aquest reducte a l’hora de presentar i contextualitzar Cor pirinenc, en un breu assaig —Els copistes del cel i els pastors de l’obaga. Sobre la literatura pirinenca (un epíleg per recomençar) — que inclou com a col·lofó del poema, on, a continuació de la citació d’uns versos en què parla dels “mites”, d’un seu poemari anterior (Ancestral, Cafè Central-Eumo, 2019), diu: “I aquest és el moll de l’os del llibre, dels cinquanta-dos dies de trajecte i dels sis mil cent trenta-tres versos que el componen: la idealització i les exaltacions postremes en un temps postmodern.” I, més endavant, conclou: “Aquest poema, altrament, no pretén edificar cap mite (l’obra literària sempre és singular, no pas un element explicatiu o fundacional de la totalitat comunitària o social), encara que l’empremta mítica aleni de manera inevitable al llarg dels versos, sinó traslladar una simbologia personal a uns temps descreguts, bojament racionalistes i, no cal dir-ho, obscurs. Un impuls que lluita contra les idealitzacions, contra la sublimació essencialista, contra els clixés i les històries opressores, però que alhora s’aproxima a un territori i en fa esperit, batec i vivència.”
Torno al tema de la digressió amb què he començat aquest text per dir que, des d’una perspectiva que, si més a mi, em resulta còmoda i plena de suggeriments, Cor pirinenc s’adequa perfectament al context cultural que, deixant de banda les categories convencionals, correspon a la definició del paradigma cultural de la modernitat, des del darrer terç del XVIII fins al moment actual. “Sis mil cent trenta-tres versos”, ens diu Lluís Calvo, per narrar “cinquanta-dos dies de trajecte” a través del Pirineu, des de Benasc (A Benasc començà el més incert viatge, diu el vers que comença el Cant I) fins al cap de Creus (I esdernegats, però també pletòrics, / toparen amb l’asfalt que al cap de Creus / menava entre cinyells fantasmagòrics / de cotxes, motos i galifardeus […], diuen, ja a frec de la conclusió, els versos del cant XIV. Un llarg periple pels camins pirinencs (D’Agullans i Mulleres a la Pica, / d’Esterri i Sant Maurici a Albanyà, / de Boldís Sobirà, de mica en mica, / al Canigó, a Beget i a Puigcerdà. // D’Andorra a Bassegoda i la Jonquera, / de Boí a Hormoier i Camprodon, / de Durro a Dorve i a la Vall Farrera, / de Benasc a Gotarra i Estaon [Cant XIV, pàg. 235]) ens forneix el paisatge d’aquesta epopeia postmoderna, sense mites ni herois i tanmateix no privada dels referents dels mites ni exempta de la fermesa d’ànim i el coratge d’uns herois que canvien la consecució del mític velló d’or pels beneficis de satisfer la curiositat científica amb l’observació de la natura —la flora, la fauna, la tectònica, la formació i l’estructura del sòl— i l’inventari lingüístic, dues manifestacions de l’ànima de la terra, de l’esperit del paisatge. Una aventura sense monstres adversos, ni déus superbs o dees propiciatòries, sinó, simplement, Amb pluja i boira i vent i nuvolades, / amb calamarsa i rou i neu i glaç, / amb llamps i trons i fred i calorades, / amb sol febrós i roina i nits al ras [íd. pàg. 235]. I finalment, el premi és l’aventura viscuda o l’espai de vida transformat, redescobert en el repte: La senda fa i renova el caminaire, / el crea i el transforma i el guareix, / el muda en rei amb roba de captaire, / i fa que mai no torni a ser el mateix. // Aquest és el llegat del llarg trajecte, / la força de saber l’interrogant / que nia al fons del cor més circumspecte, / sense saber el què, el com ni el quan [íd. pàg. 234].
Cor pirinenc és un regal, una oportunitat privilegiada que el lector, encara que no estigui habituat al vers, no pot deixar passar. L’objectiu d’aquestes línies, com he declarat d’entrada, no és l’anàlisi de l’obra ni l’aproximació crítica, sinó una invitació a la lectura: engrescar els possibles lectors, encoratjar-los a gaudir d’aquest poema singular. Tanmateix, no em puc estar de dir, sense pretensions crítiques i tan sols des de la meva experiència lectora, que és rigorosament un poema èpic, amb tots els components del gènere; i és alhora l’expressió lírica del sentiment d’un paisatge, amb una riquesa poètica que l’insereix sense peròs en la millor tradició lírica de la nostra literatura. Cor pirinenc té la dimensió literària de les grans obres i, malgrat el relativisme postmodern, de les grans epopeies, amb la capacitat d’excavar i aprofundir, des de la “simbologia personal” a què es refereix l’autor, en una essencialitat col·lectiva per descobrir-nos, amb relativitat i distància probablement, una consciència comuna de singularitat que és en part fonament d’una identitat nacional —també ístmica, pirinenca, mediterrània— en època contemporània.
En Cor pirinenc no hi ha intriga, ni éssers fabulosos, ni déus, ni goges, ni muses, ni faunes… Però, és una extrordinària narració escrita amb versos rigorosos, sotmesa a estructures estròfiques i mètriques exigents i agosarades precisament pel fet d’incardinar-se, sense sacrificar gens la frescor i la modernitat, en una sòlida i ben assumida tradició literària. És una obra sorprenent, per inesperada, estructurada en cants que, concebuts a manera d’episodis pel que fa a la narració, tenen entitat precisa com a unitats del paisatge i són alhora visió i descripció de les diferents etapes d’un itinerari, episodis del camí, de la deambulació d’uns personatges que persegueixen una vaga quimera imprecisa que tant pot acabar trobant un improbable velló d’or com simplement redescobrint-se, al final del camí, en una nova, no necessàriament “millor” o “pitjor”, consciència de si mateixos, una consciència aconseguida per la comunió amb el paisatge i l’experiència del camí.
Cor pirinenc és alhora, sense matisos, amb tots els ets i uts, una novel·la, una excel·lent novel·la contemporània, amb una acció ben definida, uns personatges literàriament convincents, que, tot i el joc d’opòsits dels noms —Fontalba i Gotanegra— que ens convida a perdre’ns en els estereotips i la simbologia, poden saltar sense esforç de la factura literària a la nostra realitat quotidiana. L’estructura narrativa, descriptiva, discursiva…, és tan rigorosament novel·lesca que pot existir més enllà del poema, del vers, dels convencionalismes literaris… Per dir-ho de manera contundent: de Cor pirinenc se’n podria fer una molt bona pel·lícula. (Recordeu “Diarios de motocicleta“, aquella passejada fímica d’Ernesto Guevara i el seu amic Alberto Granados per l’Amèrica andina? El film deWalter Salles (2004) en podria ser un referent, amb un increment, en aquest cas, de l’atractiu narratiu i sense perdre ni un bri de profunditat discursiva, si acceptàvem la distància entre el paisatge sudamericà, espoliat i mistificat, i el paisatge pirinenc, encara en coherència amb un paisatge humà, així com la distància entre aquell moment històric de debat ideològic entre la revolució i la utopia i aquest moment nostre de perfils imprecisos, de realitats líquides, de seguretats fràgils i de construccions sense transició ni conseqüència volguda.
No hi ha camí possible si no mena a nosaltres,
seguint el fosc encuny que s’amida amb el torb.
Endins del cor es bada la solitud més fèrtil.
Pro avui tot és grinyol que ens duu cap a l’oblit,
que ens allunya del centre i ens dissol i ens esquinça,
com si fóssim actors que s’han quedat en blanc,
esperant les paraules, perquirint la memòria,
pressentint la resposta que no arribarà mai. [Cant XIII, pàg. 211-212]
En Cor pirinenc hi ha essències de la millor literatura i de les fites més reeixides de la nostra herència cultural. Els mites clàssics, les gestes immortals de personatges llegendaris, la destil·lació estètica de l’ascetisme monacal del romànic, els referents literaris de la Commedia, el joc d’antagonismes d’El Quixot; el dubte, el sentit tràgic de tants personatges shakespearians (Dins meu hi viuen mil i un diables, / els uns són bons, els altres menyspreables / pro tots habiten, junts, al fons del meu magí. [Cant X, pàg. 164]), i, és clar —com si no!— el Canigó del nostre Verdaguer i de tota la poesia pirinenca i naturalista verdagueriana. Però hi ha també la sòlida tradició de les expedicions científiques de tant arrelament entre nosaltres d’ençà del XVIII. I l’humor, i tantes coses i tants referents més!
Llegiu Cor pirinenc. Feu-vos-en el regal.
Josep A. Vidal