En construir mentalment el contingut d’aquest article m’ha vingut al cap de manera espontània una imatge que ha donat peu a una història que ara us explicaré breument, perquè m’ha semblat adient com a il·lustració del tema.
Vet aquí que algú amb vocació de navegant –poseu que fos un pescador, o potser algú enamorat del mar, o potser només delerós de fer ostentació de si mateix tot exhibint-se enfilat a la coberta de la “seva” embarcació– va decidir finalment comprar-se o construir-se o encarregar a algun mestre d’atxa competent l’embarcació que l’havia enamorat i amb la qual pensava fer realitat el seu somni més preuat. I, amb la nau a punt, es va fer a la mar. Era certament una embarcació gallarda, de línia elegant i esvelta, que es feia mirar, i tan marinera que fins la gent de terra endins, que mai havien somiat de fer-se a la mar, se sentien cridats a travessies coratjoses. A part de popa, a l’estampa, hi va fer escriure el nom que li va plaure, aquell que més bé interpretava la potència del seu somni. Les formes arrodonides del buc, l’alçada de la quilla, la suau curvatura de les quadernes –treballades amb la millor fusta “de proximitat”, tot i que l’embarcació, en aquells detalls més ostentosos, també exhibia la singularitat de fustes més nobles i exòtiques–, la fermesa de la coberta i el tremp de pals i veles empenyien a somiar i fins gosar itineraris de ventura.
Vet aquí, però, que un bon dia, el navegant, mentre es complaïa resseguint amb la mà la suavitat de les fustes, hi ha va trobar un petit orifici que revelava el treball persistent del corc. Havien fracassat els tractaments preventius? Una repassada atenta de les diferents estructures de la nau li va descobrir l’extensió de l’amenaça i la velocitat amb què s’estenia la devastació, a proa i a popa, a babord i a estribord, a coberta i a la bodega, als pals i al buc…; a la quilla, els estralls eren especialment alarmants, fins al punt que comprometien la fermesa de la fixació dels components metàl·lics que havien de protegir l’embarcació de la topada amb algun obstacle inadvertit. Conscient que la decadència de la nau amenaçava la consistència del seu projecte personal, del seu somni, d’allò que havia volgut per a la seva vida, es va posar immediatament a la feina d’atacar amb les substàncies més agressives i mortíferes aquells diminuts animalons que corroïen les estructures que tan costosament i amb tanta il·lusió havia configurat perquè fossin l’espai vital de la seva existència, que, com és natural, imaginava relativament feliç. Aplicat el tractament anticorc, va procedir, costosament, de la manera més minuciosa possible, a tapar tots i cadascun dels orificis i les profundes galeries que havia obert aquella pesta de coleòpters barrinadors d’espècies ben diverses però totes igualment destructives. I, satisfet amb la feina, enllustrats els metalls i repintades les fustes de la nau, va tornar a desplegar veles i a fer-se a la mar per continuar el seu projecte de vida allà on s’havia vist interromput. Però, no va poder desfer-se de l’impacte que aquell anunci de calamitat havia fet en el seu ànim. Controlava sovint les fustes, i la seva inquietud el tenia amatent a qualsevol petit cruixit, a suposades variacions en la resposta que donava la fusta al pes dels seus passos sobre coberta…
Al cap de l’any, més o menys, va descobrir a la barana de la vorada d’estribord, un petit orifici i restes de corquim. I es va disparar novament l’alarma, i es van reprendre els escorcolls arreu de la nau, i van recomençar els treballs per mesurar la magnitud del mal i reparar-ne els efectes amb l’aplicació de tècniques més sofisticades i productes que auguraven resultats més exitosos. L’extermini del corc va esdevenir l’objectiu prioritari, fins i tot per damunt del gaudi de la navegació, que va haver de quedar ajornat amb l’esperança de reprendre’l quan les condicions de la nau ho permetessin. I així, gràcies a la reiteració de la lluita, un any i un altre, l’amenaça dels barrinadors va anar disminuint notablement fins a ser gairebé menystenible.
Un bon dia, però, el navegant –poseu que fos un pescador, o potser algú enamorat del mar, o potser només delerós de fer ostentació de si mateix tot exhibint-se enfilat a la coberta de la “seva” embarcació–, mentre manipulava algun objecte de pes a coberta, va colpejar involuntàriament la murada de babord i la contundència de l’impacte hi va obrir un forat desmesurat que va deixar al descobert les entranyes de la fusta. La sorpresa fou immensa: la consistència fibrosa de la matèria vegetal, la de proximitat i la d’origen més noble o exòtic –com van revelar investigacions posteriors– havia quedat reduïda a poc més que una densa teranyina de fils inconsistents, extremament fràgil. “Com pot ser?”, es preguntava el navegant; “Què pot haver passat?”, s’interrogaven els experts. “Cal sotmetre els materials a una bateria d’anàlisis exhaustiva”, van concloure els científics i els tècnics.
I les anàlisis van revelar, finalment, la infestació general de la fusta per ingents colònies de bacteris xilòfags que, mentre els experts combatien els corcs amb tots els mitjans al seu abast, i perseguien i tapaven forats i galeries, havien anat satisfent la seva necessitat devoradora i proliferant a l’interior de la fusta fins que la matèria disponible va ser insuficient per assaciar una voracitat tan desmesurada. La conclusió fou taxativa: la fragilització extrema de la fusta feia inevitable, de manera més o menys immediata, la implosió de l’estructura de la nau. Algú, amb sentiment nostàlgic o amb vocació i interès d’historiador, va suggerir que la rampoina fos traslladada a un museu, però els intents de manipular-la en comprometien la preservació; també van suggerir de sotmetre-la a un tractament amb resines, laques i vernissos que li conferissin una consistència suficient per al transport; o el tractament amb polímers impermeabilitzadors…: insistien que calia deixar constància dels fets per a les generacions venidores.
I aquí acabo la història, sense haver-ne explicat encara el perquè. Ho faré molt breument, perquè les paràboles, si necessiten moltes explicacions, són innecessàries. El cas és que un memorial –o fins i tot una mirada mínimament crítica o interessada– sobre els mals més rellevants i generalitzats que afligeixen les nostres societats i, de manera directa, la nostra peripècia vital, ens porta al convenciment que els efectes del desori actual –ambiental, demogràfic, econòmic, en drets humans i sistema de llibertats, etc.– seran –ho són ja– devastadors, tindran –el tenen ja– un abast mundial i seran –ho són ja– de difícil –per no dir impossible– reversibilitat. No serà tapant forats o amb mesures apressades, urgents, conjunturals, que es resoldrà el problema de fons, que en les anàlisis que solem emprar ni tan sols es considera com a causa, sinó com a conseqüència. El cas és que vivim –més o menys còmodament alguns, forçadament uns altres, tràgicament una gran majoria de la població mundial– instal·lats en un sistema de necessitats incompatibles i, per tant, de conciliació impossible, mentre que una utòpica supervivència, amb la qualitat de vida i la dignitat bàsiques garantides universalment, ens exigirà la creació i la consolidació d’un sistema de necessitats harmònic, en què no hi hagi exclusió ni excepció a la compatibilitat de tots els interessos.
L’abast d’aquest mal del sistema és tan gran i els seus efectes tan evidents que no hi calen gaires exemples de difícil, conflictiva o impossible convivència: qualitat ambiental i desenvolupament tecnològic, industrial, energètic; fluxos migratoris i sistema de fronteres; concentració de serveis i densitat demogràfica, i desertització del territori; preservació cultural i identitària, i diversitat; esperit de campanari i porositat; pacificació i manteniment de la indústria armamentista; massificació del consum i generació de residus; equitat distributiva i explotació dels recursos; interessos especulatius i dret a l’habitatge, a la sanitat, a l’educació, a la cultura i al lleure…
La construcció d’un sistema de necessitats compatibles i harmònic, d’abast universal, sense exclusions no significa només reformular i redimensionar les necessitats d’uns i altres, privilegiats i desposseïts; també comporta renúncies, privacions, acceptar de perdre perquè uns altres hi guanyin, o perdre tothom determinades coses per guanyar-ne, també tothom, unes altres. Així doncs, la solució dels problemes que amenacen la nostra supervivència –perquè és d’això que parlem– no només ens obliga a situar-nos en un nou sistema de necessitats sinó a canvis evolutius molt radicals. Precisament és la radicalitat del canvi allò que ens manté entretinguts en la feina inacabable i estèril de tapar forats per tal d’evitar d’acarar-nos realment amb el mal i de continuar mantenint l’aparença marinera d’aquesta “nau” que volem nostra i al servei exclusiu del nostre projecte particular. En definitiva, el propòsit impossible de posar remei als mals sense perdre els privilegis que atorga a uns quants la seva posició d’avantatge, l’statu quo, encara que sigui a expenses del sofriment, l’esclavatge, l’explotació i la misèria dels altres.
