L’1 de gener de 1900, a Marianna, una localitat de l’estat de Florida (E.U.A.), va iniciar les seves activitats la Florida School for Boys, un reformatori que, gestionat pel govern estatal, fou el més gran dels Estats Units i mantingué la seva activitat fins al 30 de juny de 2011.2 Sobre la història d’aquesta institució, Colson Whitehead va construir l’argument de The Nickel Boys (Els nois de la Nickel), una novel·la amb què, l’any 2020, va obtenir el Premi Pulitzer de Ficció, guardó amb què ja havia estat distingit el 2017 per The Underground Railroad (El ferrocarril subterrani), obra que va rebre també el National Book Award.
Si no fos inapropiada la ironia, podríem dir que els 111 anys d’història de la Florida School for Boys acrediten a bastament la ineficàcia de la institució, atès que el nombre d’infants i adolescents acollits no parà de créixer, i que el 1955 se’n va haver d’obrir un segon centre a la localitat d’Okeechobee, també a Florida. Però no cal recórrer a cap mena de recurs retòric per fer evident el caràcter veritable d’aquesta mena d’institucions, atès que la història acredita sense espai per al dubte la seva funció com a instruments repressors de la marginalitat social, una marginalitat generada per la mateixa societat que es considera agredida per la presència i la inevitable convivència amb els marginats que ella mateixa genera. La naturalesa d’aquest mal és social i, per això mateix, la seva correcció exigeix la reforma de la societat que el produeix; malgrat això, les accions correctives no s’orienten, ni ho han fet mai, a actuar sobre les causes sinó que actuen sobre les conseqüències; és a dir, no actuen sobre els factors sinó sobre les víctimes, que són els qui es veuen obligats a romandre als marges de la societat.
Els marginats, en aquest sistema pervers, són sempre “el rebuig”, és a dir “aquells que el sistema dominant fa fora del seu si”, els qui fan nosa al poder, sempre en mans d’una societat que, atès el seu estatuts, s’autoconsidera benestant, benpensant i benvolent, malgrat que no té cap escrúpol a servir-se d’aquells que rebutja quan en pot treure algun profit en benefici propi. La identificació precisa del perfil dels marginats ens aporta la cara oculta de la societat que els produeix. Així, els marginats són els pobres en una societat opulenta, els infidels en una societat ortodoxa, els dissidents en una societat oligàrquica, els diferents en una societat supremacista, els negres en una societat de blancs, els indígenes en una societat colonialista, els vulgars o el poble ras en una societat aristocràtica o en un sistema de privilegis, els lliurepensadors en una societat doctrinaria, els parlants d’una altra llengua en una societat monolingüe… Els marginats, el rebuig, són el reflex invers de les patologies de la societat que els produeix, per això les tipologies dels proscrits són tan abundants i diverses com nombrosos i diversos són els mals que pateixen les societats dominants, o, dit altrament, els grups socials que detenen el poder.
“Reformar” és una forma amable, vestida de benvolença, del verb “exterminar”. Reformar, reeducar, convertir, assimilar, integrar, adoctrinar… –i si seguim desenvolupant el camp semàntic fins i tot podríem incloure-hi “educar”, “instruir”, “guarir”…, i un seguit de verbs d’acció que no haurien d’aixecar sospites–. En definitiva, el llenguatge ofereix nombroses coartades per donar aparença de bondat (“de tu i dels qui són com tu, en farem persones de profit”) a allò que és, en essència, una voluntat destructiva (“acabarem amb tu i amb els qui són com tu, perquè no hi ha espai, entre nosaltres, per a tu ni per als qui són com tu”). És a dir, la voluntat de reformar justifica la violència orientada al sotmetiment, a la submissió, al doblegament, a la claudicació, a la subjecció, a la subordinació, a l’acatament, a l’anihilació de tot allò que suposi un besllum de resistència a “la bondat que es pretén d’exercir”. Per això, en l’exercici de la “noble” missió educativa dels reformatoris –i també de les institucions escolars, salvant les diferències a què ens obliga la moderació– hi coincideixen, en proporcions que no soc capaç de determinar, “apòstols” i “botxins”, i fins poden ser indestriables els uns dels altres. D’aquí la quantitat enorme de violències esgarrifoses que s’han produït, i es produeixen arreu, en entorns pretesament educatius, violències físiques i morals.
En el cas de la Florida School for Boys, els estudis arqueològics dels enterraments, identificats o anònims, efectuats en el cementiri de la institució, però també en desenes de fosses ocultes fora del recinte funerari, així com l’anàlisi de les restes i el testimoni dels qui van passar pel reformatori, han conformat una documentació prolixa dels abusos que s’hi van cometre: violacions i abús sexual, tracte denigrant, flagel·lació i tortures fins a comprometre greument la vida i, en molts casos, fins a la mort… Tot plegat amb l’aquiescència tàcita, la tolerància explícita, la indiferència o la inoperància culpable de les institucions de govern, i amb la brutalitat afegida per pretesos educadors que podien impunement donar via lliure a les seves perversions emparats en la pretesa “bondat” dels fins que perseguien (una perversió força acreditada com a coacció tant en sistemes educatius com repressius: recordin els lectors frases com ara “tot això és pel teu bé”, “ara et costa de veure-ho, però algun dia m’ho agrairàs”, “a mi em fa tant de mal com a tu, però és el meu deure”, “jo no vull arribar a aquest extrem, però m’hi obligues”, etc. etc.) o per dur a terme nombrosos tripijocs per desviar en benefici propi els bens i els recursos que havien de ser destinats als reclusos. La història ens en forneix prou dades a les quals el lector pot accedir per mitjà d’Internet, de manera que no m’hi estendré. A més, el nombre de casos similars, amb magnituds diverses, és suficient per guiar la reflexió del lector.
Tots aquests materials sobre la institució de l’estat de Florida proveeixen la base argumental d’Els nois de la Nickel, de manera que l’obra pot ser llegida com un document, pel rigor de la informació que utilitza i per la forma i l’estructura narratives; malgrat això, però, és en tot i per tot una novel·la, i no renuncia, ans al contrari, a cap dels components característics del gènere. Whitehead construeix el relat d’una història real, la de la Dozier School for Boys, per mitjà de la biografia d’un personatge de ficció, l’Elwood Curtis, la trajectòria del qual ressegueix des de la infantesa i al llarg de tota la seva existència. Encara infant, l’Elwood rep com a regal de Nadal, l’any 1962, el disc amb els discursos pronunciats pel reverend Martin Luther King a l’església baptista de Zion Hil, Martin Luther King at Zion Hill, i sobre aquesta defensa abrandada dels drets humans, construeix el seu ideari de vida, conscient que, en l’entorn de segregació racial en el qual es desenvolupa la seva existència, cada petita victòria exigeix lluita, convicció i sacrifici personal. La “capacitat de patiment” és el requisit imprescindible en la lluita per la consecució dels drets civils, de la igualtat, de la llibertat; el mitjà per posar fi a la segregació, a la violència institucional, a l’hostilitat i la marginació racial. Però, malgrat la noblesa, la justícia, la bondat d’aquestes aspiracions, la realitat de l’Elwood és que pertany a la classe dels segregats, i tot l’empeny cap a una posició marginal contra la qual ell pretén fer prevaler els seus valors. Aquest esforç, però, no el salva de l’arbitrarietat policial i judicial ni d’anar a parar a la Nickel Academy, on, malgrat fer-se el propòsit ferm de sortir-ne indemne i al més aviat possible per reprendre el seu projecte personal, acabarà sent víctima de la brutalitat dels educadors i els vigilants de la institució, i això condicionarà i determinarà la seva trajectòria vital.
L’ideari pacifista de Luther King l’acompanya en aquesta davallada als inferns: «Tanqueu-nos a la presó, que encara us estimarem. Bombardegeu casa nostra i amenaceu els nostres fills, que, per difícil que sigui, encara us estimarem. Envieu els vostres violents encaputxats a les nostres comunitats passada la mitjanit, i arrossegueu-nos fins a la cuneta, i apallisseu-nos fins deixar-nos mig morts, que encara us estimarem. Però tingueu per segur que us vencerem amb la nostra capacitat de patiment, i un dia guanyarem la nostra llibertat.»3 L’Elwood és conscient que, en la situació en què es troba, allò abstracte del seu ideari ha de fer-se realitat. «La capacitat de patiment. L’Elwood, i tots els nois de la Nickel, existien en aquella capacitat. Hi respiraven, hi menjaven, hi somiaven. Ara era la seva vida. Si no, no haurien sobreviscut. Les pallisses, les violacions, l’implacable garbellament que vivien. Aguantaven. Però, estimar aquells que els haurien destruït? Fer aquell salt?»3 L’ideal, portat a l’extrem, enmig de la brutalitat amb què la societat castiga la diferència, li apareix com un impossible. Era impossible «estimar qui et volia destruir, però aquest era el missatge del moviment: confiar en la decència que vivia en tot cor humà.»4
L’obstinada fidelitat de l’Elwood a l’ideari de lluita pacífica per la consecució dels drets civils topa, en la realitat brutal a què està sotmès, amb la necessitat de lluitar per la simple supervivència. L’idealisme de l’Elwood Curtis ens apareix contrastat amb el pragmatisme d’un altre protagonista, en Turner: cal sortir, escapar, fugir, i per aconseguir-ho cal ser astut, actuar en solitari, moure’s en les escletxes del sistema, triar el moment, preparar-lo de manera adient. Planificar la fugida per sobreviure o planificar la lluita per vèncer? «Aquest o aquest?»4 és la pregunta a què cal donar resposta i en la qual hi va la vida: «Aquest món ple d’injustícies que t’ha fet dòcil i esquiu, o bé aquest món més autèntic, expectant, que espera que l’atrapis?»4
La genialitat narrativa de Whitehead estableix, al llarg de la novel·la, un sistema de vasos comunicants entre la peripècia de l’Elwood Curtis i la d’en Turner, fins a un encreuament que esdevindrà progressivament una fusió per mitjà de la qual el sofriment, la “Passió” de l’Elwood, viscuda de manera diferent (soferta i assumida) per cadascun dels dos amics, culminarà una al·legoria de la victòria –difícil, precària, insuficient, però victòria al capdavall– dels drets civils, i la derrota –també difícil, precària i insuficient– de les lleis de des-segregació.
Són molts els encerts narratius i els mèrits d’aquesta novel·la que captiva el lector des del primer moment sense permetre-li cap mena d’evasió o de recreació, ni incursions en el terreny del fantàstic. Entre els mèrits de Whitehead, hi ha el de dibuixar amb una claredat diàfana el context social i ideològic que fa possible la consumació del mal que ens descobreix. Els botxins, els violadors, tenen personalitat individual en la novel·la, però l’autor porta la mirada del lector cap a l’entorn que fa possible l’existència dels monstres, el conjunt de prejudicis, inhibicions, silencis culpables o interessats que són generadors dels marginats, com he assenyalat anteriorment; un entorn que promou i subvenciona els botxins i els proporciona cortada moral, protecció legal i, en definitiva, impunitat. Cada individu és el responsable dels seus actes, però la societat que administra el poder és la que crea els botxins, els tolera, els protegeix i se’n serveix sense haver de donar la cara. Aquesta és una història molt antiga, tan vella com la història del poder. Els purs són els qui deixen que uns altres els facin la feina bruta, mentre ells es distreuen o es recreen en l’ideari de la pròpia excel·lència.
Els nois de la Nickel és un llibre colpidor, que no m’estic de recomanar als lectors.
Josep A. Vidal
NOTES:¹
-
Colson Whitehead: Els nois de la Nickel, Traducció de Laia Font i Mateu. Edicions del Periscopi, Col·lecció Antípoda, 48. Barcelona, 2020)
-
Vegeu https://en.wikipedia.org/wiki/Florida_School_for_Boys i https://www.theofficialwhitehouseboys.org/ .
-
Totes les citacions procedeixen de: Colson Whitehead: Els nois de la Nickel (Antípoda Book 48) (Catalan Edition) (pàg. 145-146). Edicions del Periscopi. Edició de Kindle.
-
Edició citada, pàg. 148.