“Leer es seguir con los ojos la presencia invisible”, escriu Pascal Quignard en Le sexe et l’effroi, un assaig del 1994, seguint la traducció castellana d’Ana Becciú (El sexo y el espanto, Editorial Minúscula; Barcelona, 2005; pàg. 184), i penso –en una digressió que m’allunya del centre d’interès del text de Quignard– en el nombre ingent de “presències” que, com a lector, he incorporat al meu equipatge conscient. No sabria dir, i ho he escrit ja alguna altra vegada, quina part de la meva consciència personal s’ha construït en contacte amb allò visible o amb allò invisible, amb aquestes presències que m’ha aportat la lectura, o, en un sentit més extens, que inclou la narració oral, vehiculades pel llenguatge. Tornant a Quignard, “todo lo que no es lenguaje es real” (pàg. 172). Allò real és l’inefable, allò que no pot ser expressat amb paraules, “el secret més dolorós” que habita en les paraules o que, depassat el límit de les paraules, els serveix de fonament. La nostra consciència és essencialment, inevitablement, literària. Més enllà del llenguatge només hi pot haver el llenguatge o l’estupor extrema de l’inefable, d’allò que el llenguatge no pot abastar.
En la lectura, mirem allò invisible, i ens apareix, se’ns fa presència. La intensitat de la lectura està directament vinculada a la consistència que adquireix aquesta presència. No sempre, però, la lectura “construeix” o “crea” aquesta presència; sovint la suscita, la desperta en l’ànim conscient del lector, tot apropiant-se, i donant-li consistència, d’una presència ja experimentada anteriorment. Hi ha lectures de descobriment, bàsicament constructores, i n’hi ha de consolidació, d’afermament d’allò construït. En aquest darrer cas, el lector abandona la passivitat que li escau com a receptor i esdevé d’una manera o d’una altra actor, és a dir, participa de l’activitat de l’autor. “Escribir desea. Leer goza”, escriu Quignard (pàg. 178). El desig i el gaudi alimenten el neguit en aquestes lectures privilegiades en què l’experiència –la presència invisible– que es suscita en el lector s’encreua amb el desig –la presència invisible– que construeix l’autor.
Una d’aquestes presències invisibles constituents de la meva consciència –n’he parlat en algun article anterior– és el mar; jo que no he estat mai mariner i que la navegació més llarga que he fet ha estat la travessia entre Barcelona i Ciutat de Mallorca, i la més aventurada la participació com a acompanyant i espectador ignorant en una jornada de pesca del congre en aigües de la Ria de Muros i Noya, a les Ries Baixes.
El mar és per a mi la veu del meu pare, les veus marineres del seu entorn familiar i personal. La vida narrada de l’avi, que no vaig arribar a conèixer, pescador en aigües de Terranova, emigrant il·legal a Nova York, patró de pesca en aigües de la seva Galícia natal, on va ser també enterrat fins que la mar embravida va arrencar la part del petit cementiri construït arran del penyasegat i es va endur el seu cos al fons de l’oceà. Aquest meu món mai no viscut però sempre present ha estat convocat amb la lectura recent de Pescador d’Islàndia, obra cabdal de Pierre Loti publicada en 1886, que, malgrat no haver tingut inicialment una bona rebuda, va aconseguir d’imposar-se fins a ser considerada una referència literària imprescindible de la vida i el treball dels pescadors bretons i la gran pesca estacionària en aigües islandeses, i que ha estat publicada recentment en una excel·lent i molt meritòria traducció de Lídia Anoll per Adesiara Editorial (Barcelona, 2024; col·lecció D’ací i d’allà, 98).
A Pierre Loti, pseudònim que Julien Viaud adoptà a partir de 1876, després d’una estada a Tahití, on la reina Pomaré IV li donà aquest sobrenom, hom li va retreure un coneixement insuficient del context bretó i islandès en què situa la narració. Potser sí, però en tot cas utilitza amb prou eficàcia els estereotips per sostenir fermament la història i la peripècia vital dels personatges d’aquesta narració que, si la circumscrivim a la història estricta dels personatges, té tots els components del melodrama, però que, en la dimensió global del relat, adquireix la grandesa èpica de la lluita desigual de l’ésser humà davant la natura. Els pescadors, a bord de les fràgils embarcacions pesqueres, se saben permanentment sotmesos al caprici de forces que els superen, a la fúria del vent, als furors de la mar, conscients que l’únic que poden fer és resistir mentre puguin, viure mentre puguin, conscients que la mort els amenaça. La vida no és, per a ells, una lluita desesperada contra la natura que els amenaça; sinó una voluntat obstinada davant la natura des de l’acceptació d’una superioritat que els aclapara.
«…una lleugera brisa que s’havia aixecat, que coïa en respirar-la, començava a marbrar parcialment la superfície de les aigües mortes; traçava damunt del lluent mirall dibuixos d’un blau verd, que s’allargassaven en franges, s’obrien com ventalls o es ramificaven en forma de madrèpores. Tot això es feia molt de pressa amb certa remor; era com un senyal de revifalla que presagiava la fi d’aquell immens ensopiment. I el cel, alliberat del seu vel, esdevenia clar; els vapors, que havien anat cap a l’horitzó, s’hi amuntegaven en piles de cotó fluix grises, formant com una mena de muralles flonges al voltant de la mar. Els dos miralls sense fi entre els quals es trobaven els pescadors –el de dalt i de baix– tornaven a adquirir la seva transparència profunda, com si els haguessin eixugat el baf que els havia entelat.»1 (Obra citada, pàg. 56-57)
Aclaparats entre dos miralls que, ara transparents, ara entelats, descobreixen davant la petitesa i la indefensió humana ara la immensitat de la respectiva magnitud, ara la força, la violència i el caprici del respectiu furor:
«De tant en tant sorgia una clariana cap al nord-oest des d’on la direcció del vent podia canviar bruscament: aleshores una llum rasant arribava de l’horitzó; un reflex decandit, que feia semblar més fosca la volta d’aquell cel, s’escampava per les crestes blanques agitades. I aquella clariana no donava goig de veure, aquelles llunyanies entrevistes, aquells rajos encongien encara més el cor fent comprendre massa bé que hi havia el mateix caos arreu, el mateix furor fins i tot darrere d’aquells grans horitzons buits i infinitament inabastables, la basarda no tenia límits, i estaven sols enmig de tot allò!
»Una clamor gegantina sortia de les coses com un preludi d’apocalipsi llançant la feredat pròpia de la fi del món. S’hi distingien milers de veus. De dalt, n’arribaven d’agudes o de profundes, que semblaven quasi llunyanes a força de ser immenses. Era el vent, la gran ànima d’aquell desordre, la puixança invisible que ho conduïa tot. Feia por, el vent, però hi havia d’altres sorolls més pròxims, més materials, més amenaçadors de destrucció, emesos per l’aigua turmentada, crepitant com si estigués damunt de brases…»2 (Obra citada, pàg. 65-66)
Loti, navegant i escriptor, ha conegut directament la força de la natura, la confluència de les forces acumulades en l’atmosfera i la puixança terrible de l’oceà, i en fa una descripció captivadora, versemblant. El llenguatge transmet amb nitidesa la violència i el moviment del temporal, el bràmul que puja del fons de la mar embravida, aquella veu profunda, espaordidora de què, si em permeteu un altre apunt personal, em parlava el meu pare, que, en fer-ho, modulava la veu com si seguís els dictàmens d’una partitura, i amb la veu engolada i profunda imitava aquell so abissal que jo imaginava a frec de l’estupor. La mar crida, clama, aixeca el seu lament, reclama la submissió al seu poder tel·lúric.
En la descripció, Loti aconsegueix les pàgines més reeixides d’aquesta epopeia sense herois ni víctimes, i ho fa de manera dinàmica, amb una natura sempre en moviment, sempre canviant, sempre amb un propòsit. Tots els elements, el vent, l’onatge, la llum, els sons…, canvien, es modulen, es transformen, s’acoblen de manera incessant. Si poguéssim capturar un instant d’allò que descriu, obtindríem una imatge plàstica impressionista; però, el moviment ens arrossega i ens porta cap a una percepció fílmica avant la lettre. També en la narració trobem aquesta intuïció fílmica, fins i tot en els quadres estàtics, gairebé un fotograma, en els quals Loti trasllada el moviment a la llum, com si en fes un ús fílmic, quan encara faltava poc més d’una dècada perquè els Lumière fessin la primera projecció pública del seu invent. Així, en la narració de la mort de Sylvestre, el pobre pescador desarrelat i enviat a morir en una guerra estranya, en un país impensable, que, aquest sí, s’ha visgt ell mateix protagonista ingenu d’un moment heroic, Loti ens proposa un moviment de llums clarament cinematogràfic:
«Estava molt agitat; tenia ranera. Li anaven eixugant de la comissura dels llavis l’aigua i la sang que li havia pujat del pit, a doll, durant les contorsions de l’agonia. I el sol magnífic continuava il·luminant-lo; a ponent, hauríeu dit que cremava tot un món, amb els núvols plens de sang; pel forat d’aquella portella oberta entrava una ampla banda de foc vermell, que anava a morir damunt del llit d’en Sylvestre, fent una aurèola al seu voltant. […] Al precís moment que aquella franja de foc vermell, que entrava per la portella del vaixell, va apagar-se, que el sol equatorial va desaparèixer totalment en les aigües daurades, van veure com els ulls del nét moribund titil·laven, es giraven cap al front com si volguessin desaparèixer dins del cap.
»Aleshores abaixaren damunt d’ells les parpelles de llargues pestanyes, i en Sylvestre esdevingué novament molt bell i tranquil, com una estàtua de marbre jacent…»3 (Obra citada, pàg. 122-123)
També en altres moments, com ara aquell en què la Gaud i en Yann, els dos enamorats de tràgic destí, que viuen un amor que la mar reclama en propietat, seuen junts l’hora del crepuscle, Loti empra el mateix recurs narratiu que ens anticipa la mirada fílmica:
«Es distingien també les seves dues siluetes que es destacaven en el granit de la paret a la qual estaven repenjats: primerament el blanc de la còfia de la Gaud, després tota la seva figura esvelta vestida de negre, i, al seu costat, les espatlles carrades del seu amic. Damunt d’ells, la volta geperuda del teulat de palla i, darrere de tot això, la magnitud crepuscular, el buit incolor de les aigües i del cel.»4 (Obra citada, pàg. 188)
I encara la mateixa captació dinàmica ens suggereix en alguns moments, amb més anticipació, el llenguatge fílmic expressionista:
«La flama que ballava entre el brancall de la fogaina feia passejar pel sostre negre les seves ombres amplificades.»5 (Obra citada, pàg. 197)
La lectura, i la meva lectura, de Pecheur d’Islande és molt més rica i atractiva del que fan pensar aquestes meves notes desordenades. No vull, però, acabar sense remarcar l’excel·lent treball de traducció de Lídia Anoll, que ha sabut copsar els valors del text original, i ha encertat a l’hora de traslladar-los al català, amb una adjectivació molt matisada i amb un sentit del ritme i de la musicalitat de la frase que demostra la sensibilitat i la profunditat amb què ha sabut llegir l’obra original.
I finalment, encara una observació amb l’ànim de provocar una certa reflexió editorial. Crec que l’edició hauria d’haver anat acompanyada d’un pròleg que contextualitzés l’obra, especialment en relació a alguns passatges referits a fets històrics o a alguns dels comentaris que Loti escriu des d’una perspectiva supremacista ja gairebé a les acaballes dels grans moviments colonitzadors; una perspectiva que ajuda a comprendre en gran part els grans desastres del segle XX.
Josep A. Vidal
Notes
- «…une légère brise qui s’était levée, piquante à respirer, commençait à marbrer par endroits la surface des eaux mortes; elle traçait sur le luisant miroir des dessins d’un bleu vert, qui s’allongeaient en traînées, s’étendaient comme des éventails, ou se ramifiaient en forme de madrépores; cela se faisait très vite avec un bruissement, c’était comme un signe de réveil présageant la fin de cette torpeur immense. Et le ciel, débarrassé de son voile, devenait clair; les vapeurs, retombées sur l’horizon, s’y tassaient en amoncellements d’ouates grises, formant comme des murailles molles autour de la mer. Les deux glaces sans fin entre lesquelles les pêcheurs étaient -celle d’en haut et celle d’en bas – reprenaient leur transparence profonde, comme si on eût essuyé les buées qui les avaient ternies.» Loti, Pierre. Pêcheur d’Islande. Kindle Edition, p. 57-58
- «…une éclaircie se faisait vers le nord-ouest d’où une saute de vent pouvait venir: alors une lueur frisante arrivait de l’horizon; un reflet traînant, faisant paraître plus sombre le dôme de ce ciel, se répandait sur les crêtes blanches agitées. Et cette éclaircie était triste à regarder; ces lointains entrevus, ces échappées serraient le coeur davantage en donnant trop bien à comprendre que c’était le même chaos partout, la même fureur – jusque derrière ces grands horizons vides et infiniment au delà: l’épouvante n’avait pas de limites, et on était seul au milieu!
»Une clameur géante sortait des choses comme un prélude d’apocalypse jetant l’effroi des fins de monde. Et on y distinguait des milliers de voix: d’en haut, il en venait de sifflantes ou de profondes, qui semblaient presque lointaines à force d’être immenses: cela c’était le vent, la grande âme de ce désordre, la puissance invisible menant tout. Il faisait peur, mais il y avait d’autres bruits, plus rapprochés, plus matériels, plus menaçants de détruire, que rendait l’eau tourmentée, grésillant comme sur des braises...» op. ct. p. 68-69.
- «Il se débattait maintenant; il râlait. On épongeait aux coins de sa bouche de l’eau et du sang, qui étaient remontés de sa poitrine, à flots, pendant ses contorsions d’agonie. Et le soleil magnifique l’éclairait toujours; au couchant, on eût dit l’incendie de tout un monde, avec du sang plein les nuages; par le trou de ce sabord ouvert entrait une large bande de feu rouge, qui venait finir sur le lit de Sylvestre, faire un nimbe autour de lui. […]… Au moment où cette traînée de feu rouge, qui entrait par ce sabord de navire, s’éteignit, où le soleil équatorial disparut tout à fait dans les eaux dorées, on vit les yeux du petit fils mourant se chavirer, se retourner vers le front comme pour disparaître dans la tête.
»Alors on abaissa dessus les paupières avec leurs longs cils – et Sylvestre redevint très beau et calme, comme un marbre couché…» op. Ct. p. 131-132.
- «On distinguait aussi leurs deux silhouettes tranchant sur le granit du mur auquel ils étaient adossés: d’abord le blanc de la coiffe de Gaud, puis toute sa forme svelte en robe noire et, à côté d’elle, les épaules carrées de son ami. Au-dessus d’eux, le dôme bossu de leur toit de paille et, derrière tout cela, les infinis crépusculaires, le vide incolore des eaux et du ciel…» Op. Ct. p. 201.
- «La flamme qui dansait dans les branchages du foyer faisait promener au plafond noir leurs ombres agrandies.» Op. Ct., p. 207.