Havent sopat, poc abans de les deu, he sortit, com cada dia, a fer la darrera passejada amb el meu gos. Ell és el company més constant de la meva quotidianitat i coneix perfectament la ruta que seguim en l’habitual sortida nocturna. Ha començat a ploure; no gaire, una brusquina quasi imperceptible amb l’únic inconvenient que m’omple d’esquitxos minúsculs els vidres de les ulleres. El meu company pelut la rep amb la més absoluta indiferència.
En una de les avingudes del parc per on passegem, hi trobem una de les passejants habituals, amb els seus dos gossos, que, gormands i acostumats a les llamineries amb què els obsequio sempre que me’ls trobo, se m’acosten de seguida i em flairen la butxaca. Ella, la propietària, és, per l’accent, d’origen argentí o uruguaià, tot i que, pel que en sé, d’ascendència centreeuropea i resident, de fa uns quants anys, a Barcelona. Fa algunes setmanes, em va dir, il·lusionada amb el projecte, que s’havia inscrit en un curs de català, i, en trobades més recents, em va comentar, ara ja amb un català primerenc i esforçat, que havia començat les classes.
Aquesta vegada l’he trobada acompanyada d’un home jove, amb barba descurada, vestit i calçat de manera dispar, amb una descurança que evidenciava quelcom d’inevitable. De seguida m’he adonat que el jove no l’acompanyava, sinó que se li havia apropat per fer festes als gossos. En aquesta zona del parc, sota els porxos d’un edifici històric singular dedicat a usos socials, els sensellar que no troben cabuda al centre d’acollida on els donen sopar i assistència, hi paren tendes de campanya i abrigalls improvisats per passar-hi la nit. Probablement, l’home que acaronava els gossos i els feia festes, era un dels qui esperaven poder dormir-hi aixoplugats. Quan els gossos han vingut a demanar-me l’habitual recompensa a la seva gormanderia, l’home s’ha acostat també al meu gos per amanyagar-lo, alhora que jo saludava amb el Bona nit! habitual la propietària i hi afegia algunes paraules més, també en català, per començar l’acostumada conversa breu i circumstancial. Abans que ella pogués correspondre a la meva salutació, el jove ens ha interromput: En catalán no, que yo soy polaco… M’ha sorprès l’exclamació, sobretot per l’argumentació, perquè ser polonès no és sinònim de no saber català. La mateixa argumentació hauria servit per dir en español no o en francès no… El jove, però, ho havia dit amb una espontaneïtat i una franquesa que no mereixien una resposta agra.
Els catalans –li he dit– també som “polacos”, perquè l’ús d’aquest malnom és freqüent a Espanya per referir-se als catalans amb un to despectiu o catalanofòbic. La propietària dels gossos ha fet cara d’estranyesa, i, adreçant-me a ella, hi he afegit: Per això, el títol del programa de sàtira política que es fa a TV3, la televisió catalana, és “Polònia” i un altre programa que havien fet fa anys, del mateix caire però sobre esports, es deia “Crackòvia”, tot canviant la primera síl·laba de Cracòvia, ciutat polonesa (Kraków), per la paraula “crack”. Ella ha fet cara de caure del niu: Ah, és veritat, ha dit, perquè probablement mai no havia parat atenció al perquè del títol del programa. La reacció del jove “polac” ha estat una vegada més sorprenent, perquè, com a colofó d’aquesta meva breu explicació “en català” ha exclamat: Sí, yo soy de Łódź, muy cerca de Cracovia, i ha culminat la informació lletrejant el topònim així: ela – o – de – zeta. Łódź està a menys de tres-cents quilòmetres de Kraków, i, com el lector pot saber o imaginar, cap dels dos topònims no es pronuncia tal com el llegim en espanyol o en català. És a dir, que el jove polonès no només seguia la conversa en català sinó que, a més, hi intervenia coherentment en castellà.
La meva coneguda, la mestressa dels gossos, no ha parat gaire esment a aquesta intervenció del jove, i ha seguit la inesperada conversa pluricultural i plurilingüística amb tota naturalitat. Ella, però, s’havia quedat aturada en allò dels “polacs” catalans, i gairebé trepitjant les paraules del noi sobre el seu origen, ha preguntat, ara en castellà: ¿Y por qué? Jo, propens, potser per deformació professional, a no desaprofitar cap oportunitat de fer pedagogia, he començat una resposta; però, a penes havia obert la boca, que el jove ha intervingut amb l’espontaneïtat de les vegades anteriors: En Internet he encontrado diecisiete explicaciones diferentes, la guerra… La frase s’ha fos en un silenci que em cedia el torn de la paraula, i he continuat l’explicació iniciada pel jove, ara en català, és clar, i molt breument, amb les referències històriques escaients; el jove feia algun gest d’assentiment amb el cap; també la senyora dels gossos hi ha intervingut, amb el seu català primerenc i insegur… Fins que els gossos respectius, apressats per les necessitats que justifiquen les nostres passejades nocturnes, han decidit posar fi a la conversa i a la trobada, que, tot plegat, no ha durat més de deu minuts.
La zona on visc i on s’ha produït la situació que acabo de descriure està situada a la perifèria de Barcelona, allà on els pendents de la serra de Collserola, que s’aixeca paral·lela al mar, s’amanseixen fins a trobar-se amb la plana per on transita el riu Besòs a prop de la desembocadura. És una extensa zona d’al·luvió demogràfic, que s’ha configurat amb l’aglomeració incontrolada d’antics nuclis de població agrària utilitzats per la població de Barcelona com a refugi estival; zones de conreu abandonades i transformades en urbanes, sense cap planificació prèvia, per l’impuls de successives onades migratòries al llarg del segle passat i, especialment, després de la Guerra d’Espanya; i que actualment, malgrat la superposició d’una estructura urbana imaginativa i ambiciosa, és un espai poc cohesionat, amb edificacions que no aconsegueixen ocultar la precarietat de la seva construcció i que constrasten amb l’ostentació urbanística, amb abundància de parcs i zones verdes, amb què s’ha intentat pal·liar la marginalitat social, l’heterogeneïtat poblacional, el desordre derivat de la improvisació constructiva i, finalment, la cicatriu oberta amb la construcció del cinturó de ronda i les nombroses vies de comunicacions d’entrada i sortida per la zona nord de la metròpoli.
En el sistema referencial dels polítics i dels mitjans de comunicació aquesta part de la ciutat de Barcelona ha esdevingut el tòpic obligat a l’hora de tipificar certes patologies socials, entre les quals, totes aquelles que es vinculen amb la immigració: precarietat, desafecció, atur, marginalitat, diversitat cultural sense els necessaris referents de cohesió, densitat demogràfica… I, és clar, una primacia absoluta del castellà en detriment del català i de la funció cohesionadora i d’integració social i cultural que, com a llengua pròpia del país, li pertoca. Aquest tòpic s’ha consolidat més enllà de la realitat. Ningú no sol discutir-lo, a desgrat de les nombroses entitats culturals, educatives i socials que, conscients de la importància de la llengua com a factor de cohesió, fan una tasca abnegada i són testimoni de catalanitat en aquest complex entramat urbà i sociològic. Convençuts de la importància demogràfica de la zona, s’ha fet habitual que els diferents partits polítics procurin de fer-s’hi presents i que l’elegeixin com a espai idoni per a alguns dels seus actes de campanya electoral més significatius, en els quals solen utilitzar, en proporcions variables, pero generalment abundants, el castellà.
Hi he pensat aquests dies en què s’aixequen a Catalunya tantes veus d’alerta sobre la mala salut del català, que retrocedeix de manera alarmant com a llengua vehicular en la comunicació social, fins i tot entre les persones que el tenen com a llengua familiar. Els més catastrofistes en pronostiquen la marginalitat i fins la desaparició en molt pocs anys. El retrocés és real i les causes són molt complexes, però se n’assenyalen com a principals les xarxes socials i els recursos de lleure tecnològics, en què predomina el castellà de manera absoluta; l’allau migratòria, incontrolada i summament heterogènia; la pèrdua de prestigi social del català, que, en la mesura que és marginal en sectors molt potents de l’administració, com la sanitat, la justícia, els mitjans de comunicació i, fins i tot, l’ensenyament, o en entorns creatius i de lleure, com ara el cinema o les plataformes audiovisuals, esdevé més i més innecessari. Però, sobretot, diuen, allò que fa innecessari el català és la tendència dels catalanoparlants a renunciar a usar-lo en l’espai públic, on, de manera espontània utilitzen habitualment el castellà. L’admissió del català com a llengua oficial del Parlament Europeu seria, evidentment, una operació de prestigi d’alta significació política que podria contribuir, diuen, a revertir d’alguna manera aquesta tendència a la minorització. I també és cert que la llengua esdevindrà més resistent en la mesura que sigui necessària i, per tant, útil en la vida quotidiana; i que això no s’aconsegueix sense la confiança i la fidelitat dels catalanoparlants a la pròpia llengua ni sense la voluntat política i el convenciment que, tot i acceptant la important presència del castellà i el seu arrelament secular, sobretot en les àrees urbanes, el català és la llengua pròpia de Catalunya, sense perjudici de l’aranès, que ho és en el territori del seu domini lingüístic. I això no va en detriment del coneixement del castellà ni del seu ús allà on s’escaigui; és una qüestió de prioritat jeràrquica i de claredat política. Podem ser bilingües, trilingües o políglotes, i usar tantes llengües com la nostra capacitat ens ho permeti i en les circumstàncies en què ens sembli oportú de fer-ho; però això no modifica ni condiciona de cap manera aquell principi d’imprescindible convicció política que fa del català la llengua pròpia de Catalunya, tant a l’estat espanyol com a l’estat francès. Això vol dir que l’administració catalana, en tots els seus nivells, s’expressi i funcioni en català, encara que les institucions catalanes de qualsevol àmbit, sense perjudici del català, puguin comunicar-se en espanyol, francès, anglès, alemany, àrab o xinès allà on ho considerin oportú.
Fa a penes una setmana, el president de la Generalitat, el socialista Salvador Illa, ha visitat el Parlament Europeu, amb l’objectiu, entre d’altres, d’exercir la seva influència perquè el català sigui incorporat com a llengua oficial de la UE. Altres llengües amb menor potència demogràfica tenen aquest reconeixement. També hi ha estat l’alcalde de Barcelona, el socialista Jaume Collboni, amb igual propòsit. També el govern espanyol, socialista, fa temps que, compromès amb les forces catalanes que li donen suport parlamentari, fa gestions a Europa amb el mateix objectiu. Ignoro si s’avança en la direcció correcta, ni si les gestions que es fan tenen la força i l’encert que cal a l’objectiu proposat. El que sí sé, però, és que sense un convenciment polític sense fissures, no s’aconseguirà l’objectiu o que, si s’aconsegueix, tindrà un efecte insuficient i incapaç de revertir la regressió social del català. I de convenciment polític, no n’hi ha, o potser és que jo no sé veure’l. Ni en el govern espanyol, que posa pals a les rodes constantment en tot allò que afavoreix la vitalitat del català en tots els àmbits de l’administració, des de la sanitat i la justícia fins al sistema escolar i els cossos de seguretat i els serveis socials; que practica el secessionisme lingüístic mantenint en tots els actes administratius la diferenciació entre català i valencià… Ni en el govern de la Generalitat, que alimenta el joc de les ambigüitats quant a la llengua pròpia i no s’està, fins per boca del seu president, de fer la gara-gara en tot allò que serveixi per atribuir una suposada identitat bilingüe als catalans… Ni en el consistori municipal, la primera autoritat del qual, el socialista Jaume Collboni no s’ha estat mai de donar prioritat al castellà en situacions en què calia potenciar el català.
I sobre això darrer, per acabar aquesta reflexió allà on l’he començada, deixeu-me explicar un altre cas anecdòtic i real. El moment del fet, un primer cap de setmana d’octubre, de fa tres anys, si la memòria no m’enganya; el lloc, el parc per on faig les passejades amb el meu gos, el mateix indret on he tingut la trobada amb el jove “polac”. En aquesta data, a primers d’octubre, aquest espai acull cada any la celebració de la festa de San Froilán, el sant patró de la província gallega de Lugo. La festa aplega, des del vespre de divendres fins a la nit del diumenge, bona part dels barcelonins d’origen gallec i ciutadans de procedències diverses que s’afegeixen a la ballaruca, les exhibicions folklòriques i el consum de les menges tradicionals de la gastronomia gallega. En la data dels fets que us relato, tot passejant, anava sentint les converses de la gent: en castellà, en català i en gallec. Enmig de l’ambient festiu, en un dels escenaris principals, s’hi estava desenvolupant, a entrada de nit, l’acte protocolari en què les autoritats municipals i les entitats promotores de la festa intercanvien discursos i obsequis davant un auditori d’actitud convencional. La representació de l’Ajuntament de Barcelona l’ostentava Jaume Collboni, que en aquell moment no era encara alcalde. L’acte protocolari li oferia l’oportunitat d’establir lligams entre dues llengües peninsulars que, malgrat ser cadascuna la llengua pròpia del territori respectiu, es troben minoritzades, obstaculitzades, condemnades a la regressió i, si res no ho impedeix, a la marginació o, en el pitjor dels casos però no improbable, a la desaparició. Què penseu que va fer el senyor Collboni, el mateix que aquesta setmana deia des de Brussel·les que hi anava a reclamar el reconeixement del català, el gallec i l’euskera com a llengües oficials del Parlament Europeu i que, naturalment, faria en català la seva intervenció davant la comissió? Què penseu que va fer davant els barcelonins, en aquella festa de San Froilán que agermanava els parlants de dues llengües minoritzades? Penseu que va fer un parlament en català, que va fer una part del discurs en gallec…? Doncs no, el seu parlament va començar així: “Hablaré en castellano, porque así nos entendemos todos…”
I, finalment, creieu que, amb aquesta manca de convenciment polític, servirà de res la reivindicació del català davant el Parlament Europeu? Jo, que no soc gaire partidari de fer volar coloms, no confio gaire en la sinceritat dels qui juguen les cartes de l’ambigüitat per tal d’aconseguir rèdits electorals. I no puc evitar d’observar amb neguit l’extraordinària coincidència entre l’argument polític quant a l’ús lingüístic del català que utilitzà aquell dia qui és avui alcalde de Barcelona i aquest extemporani “en catalán no, que soy polaco” del jove desconegut de Łódź. A les paraules del primer, com a polític, cal pressuposar-los reflexió, sentit de l’oportunitat, i responsabilitat social; a l’exclamació del segon, només la simple espontaneïtat lliure de conseqüències… I malgrat tot, les paraules de l’un i de l’altre, tan semblants, tan igualment nefastes en l’argumentari, posen al descobert el sistema de vasos comunicants per on transiten i afloren els patògens que amenacen la pervivència de la nostra llengua en la comunicació social. Per això, i perquè és el recurs terapèutic que tenim més a l’abast, crec que els catalanoparlants hem de persistir tossudament en l’ús prioritari del català en tot moment, en coherència amb l’ideari d’un país obert, des de la fidelitat a la nostra cultura i a la nostra identitat lingüística, sense abdicacions ni renúncies, si volem reeixir com a comunitat en la trobada i l’acollida dels altres, parlin com parlin i vinguin d’on vinguin.
