A Catalunya, el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, constitueix un moment de convergència i cohesió social realment extraordinari. Les cròniques que se’n puguin fer són de totes totes insuficients per als forans que no hagin tingut l’oportunitat de conèixer directament aquesta festa. De la magnitud i l’abast de la diada, que té com a protagonistes el llibre i la rosa –i això vol dir també, pel que fa al llibre, la llengua i la cultura, i a més, amb l’afegit de la rosa, la tradició i una sensibilitat compartida que ens singularitza com a societat–, en tenim l’evidència més contundent als nuclis urbans que concentren un volum més gran de població; però la festa arriba a tots els municipis del país, grans i petits. A Barcelona, enguany, amb l’ajut d’un clima del tot primaveral, milers i milers de persones han omplert els carrers principals en què es concentrava la majoria de les parades de llibres, però cap barri ni cap carrer no han quedat exclosos de la festa. Dos milions de llibres venuts en un dia, més de set milions de roses, són xifres que donen una idea prou clara de l’adhesió ciutadana a la diada. A més, cal tenir en compte que una mobilització social de tanta dimensió i absolutament transversal i democràtica, es produeix en una jornada laborable.
A d’altres llocs s’ha assajat, fins amb un cert èxit, la implantació d’aquesta festa genuïnament catalana i, encara que el model és simple i fàcilment exportable, hi ha un component emotiu i vindicatiu de la llengua i la cultura, fins un orgull solidari, un sentiment de poble, que és específic, en el qual catalans de nissaga –si n’hi ha–, catalans d’arrelament i catalans nouvinguts, ens reconeixem com a poble sense exclusions, amb un tarannà i una identitat singulars. Crec que fins i tot els qui, estant de visita a Barcelona, es veuen sorpresos per la festa detecten aquest sentiment i s’hi impliquen d’alguna manera. Perquè l’espectacle és insòlit i transparent.
Deixem, però, de banda la dimensió emocional de la diada i els rèdits que això comporta quant a cohesió social, i donem una ullada al rendiment econòmic, especialment pel que fa al sector editorial, que, segons estimacions, ha facturat durant la festa al voltant de vint-i-sis milions d’euros. Una anècdota reveladora: en algun moment del dia, segons fonts periodístiques, els sistemes de pagament amb targeta bancària van col·lapsar per acumulació d’operacions. La diada, per tant, comporta una bona injecció econòmica en un sector cabdal en el nostre ecosistema cultural. Ens queda, però, el dubte sobre quins serien els resultats si analitzàvem la manera com es distribueix el benefici d’aquest volum de negoci i com es fa arribar als diferents subsectors editorials. Un amic amb qui mantinc una llarga relació de controvèrsia, escriptor, traductor, poeta…, em comentava recentment que en la liquidació anual de drets d’autor d’una de les seves obres, en la qual va treballar al llarg de quatre anys, hi ha tingut un resultat negatiu, de menys tres euros; és a dir, que, a dreta llei, li tocaria reemborsar diners a l’editorial. Em consta que aquest resultat no està en relació directa amb la qualitat del seu treball, sinó que és un símptoma entre molts d’altres de les patologies que afecten el sector editorial i el nostre ecosistema cultural. Són moltes les editorials que s’aguanten amb l’abnegació dels seus impulsors, que hi dediquen esforços i hores incomptables i impagables, la qual cosa, tot i ser encomiable, no deixa de ser la demostració o el símptoma d’una anomalia. I són també moltes les editorials d’un cert pes que, tot i obtenir beneficis importants amb la part més venedora del seu catàleg, desatenen totalment altres seccions menys rendibles, i desatendre no vol dir deixar de publicar, sinó deixar de promoure i difondre uns títols que publiquen més per necessitat de prestigiar el seu fons que no pas per la responsabilitat que els correspon en com a proveïdors de continguts culturals i de lleure. Traductors malpagats o clarament explotats, en prosa, en vers, en narrativa, en filosofia o en ciència, tant se val; autors, especialment poetes i dramaturgs, que, llevat que guanyin algun premi, no troben espai ni atenció, si no és en alguna editorial voluntarista; obres autoeditades que no surten d’un mercat marginal i no arriben mai a les llibreries ni a les biblioteques; pirateria, lleugeresa per raons d’estalvi en els procediments professionals, mala gestió dels drets d’autor…, contractes abusius, etc., una llarga llista de dèficits i d’algunes males pràctiques que es veuen emparades per la manca de plataformes crítiques competents i amb prou capacitat per sostreure’s a la pressió de les editorials o per actuar amb autonomia de criteri, i que sovint cedeixen l’espai a amics i coneguts…, i tornem a l’etcètera d’un conjunt de mals que són cada vegada més evidents quan entres en una gran llibreria i hi veus la incoherència dels criteris expositius, el desordre en els sistemes de cerca i consulta, l’absència d’obres de catàleg imprescindibles, la ignorància o la malaptesa de molts venedors l’expertesa dels quals consisteix a entrar el títol o l’autor en l’ordinador per ubicar el llibre que els demanes, això sí –com em va passar recentment en una llibreria molt prestigiosa de Barcelona– sempre que els ajudis a teclejar correctament, lletrejant-lo, el nom de l’autor, encara que aquest sigui Salvat-Papasseit. I encara hi podríem afegir les deficiències o la tirania de les distribuïdores. També fa pocs dies, en una altra gran llibreria barcelonina, quan els vaig demanar un llibre d’un poeta català, d’una editorial que té un extens i obstinat catàleg de poesia, em van dir que “no treballem amb aquesta editorial, no ens arriba”.
No sé si hi ha culpables ni si és lícit assenyalar-ne algun per a cadascuna d’aquestes mancances. Probablement no és culpa de les editorials o dels llibreters, si més no al cent per cent. Hi ha, però, deficiències normatives –com, per exemple, les que encara permeten l’ocultació del traductor, o els intents d’apropiació dels drets d’autor– i hi ha buits i mancances en allò que fa a l’edició, distribució i valoració de la producció editorial sobre els quals sí cal demanar responsabilitats als gestors d’un sector que és part essencial del nostre ecosistema cultural. La diada de Sant Jordi ha estat un èxit, i és una experiència imprescindible per qui vulgui copsar l’essència, l’ànima d’un sentit de la convivència que a Catalunya hem integrat com a senyal d’identitat. Però no hauríem de cometre l’error d’utilitzar aquest èxit per tapar els estrips o els descosits d’una política editorial que no ofereix garanties a la pervivència de la nostra llengua, a la difusió dels nostres autors i a la solidesa estructural del nostre sistema cultural.
