Cuando muera, que no me repatríen,
enterradme desnudo en suelo griego.
Buscad un cementerio entre los pinos,
con amplias vistas al azul del mar,
donde el cuerpo se mezcle con la tierra
y acaso vuele el alma hacia sus musas.1
Islario de Pasiones és un llibre enamorat. Enamorat del mar nostrat, de la navegació, del blau egeu; enamorat del vers i del poema; enamorat del temps, de la distància, que inspira singladures que obren proximitats entre les illes, d’horitzó en horitzó; enamorat d’allò que ens fa ser grecs i la passió que inspira descobrir-ho. Tant se val si ho sabem o ho ignorem: conscients o no, som grecs. Pobles mediterranis, sorgits del mar, no som fills de la vastitud inabastable de l’oceà, sinó d’una mar feta de proximitats, d’horitzonts en què es retallen formes rocoses, ombres de muntanyes, un port acollidor on trobar recer abans de fer-nos novament a la mar, i el feix de llum d’un far ignot que ens guia. Mar embravida a voltes, però serenament propensa a la raó dels vents que ens acompanyen; una mar d’aventures amb horitzons precisos, una mar d’odissees, de retorns. Som una mar rodona, que torna a ella mateixa, que es descobreix amb cada singladura, i s’enfondeix, i es coneix i es fa més sàvia i més enamorada. Una mar on el sol surt i es pon per una costa pròxima, i on l’ànima del navegant, des del pont de la nau o des de terra, segueix enlluernada la trajectòria de l’astre déu de crepuscle a crepuscle i s’extasia amb la celístia de la nit sota la volta estelada, en una mort callada que espera el nou crepuscle. Una mar sense incerteses, però no sense riscos ni aventures.
Sumando singladuras, quien navega
va restando camino hacia el destino
y acumula experiencias mientras duda…
[…]
Pero el dudar le impide decidir
y una noche descubre que en su proa
brillan las luces que lo despidieron,
porque cerró su círculo de mar.2
Ricardo Fernández és, com el seu poemari Islario de Pasiones, un enamorat del mar Egeu i d’allò que ens fa grecs, potser sense saber-ho, en aquesta mar que, en l’origen de la nostra cultura, van transitar les naus egees, atentes als perfils de la costa en la distància; escandallant amb cura la fondària; mirant al cel, sempre amatents a l’altura del sol o a interpretar camins en l’estelada; sempre escoltant, en l’atmosfera etèria, el caprici dels vents, l’estremiment de l’arbre i la tremor primera de la vela. La mar és, en aquest insulari, referent de l’existència. Les illes són els moments, els fets, els amors, les aventures, els desigs i els defalliments.
¿Cómo ser transeúnte de las islas
sin hollar los caminos de la mar?
Sólo el mar une islarios, sólo el mar.3
La vida, com a navegació més o menys atzarosa, travessa l’existència, des de la puixança de la sang i de la vida fins al decandiment i la mort. La biografia transita pel poema i al seu torn el poema construeix la biografia:
Cuando la travesía se aleja en la memoria
y los puentes de plata que unían los islarios
ya solo unen recuerdos y nostalgias vividas
en las que se diluyen los detalles concretos,
entonces ese viaje comienza a ser un mito.
[…]
…y lo que fue un relato comienza a ser leyenda.
De tanto repetirlo ya nadie se cuestiona
qué tuvo de real y qué le fue añadido.4
Aquest insulari enamorat, però, no és una metàfora existencial en una dimensió absoluta i universal, sinó en una dimensió particular, concreta i compartida, que ens apareix com un espai cultural, com una identitat. Una dimensió explorable, susceptible de definició i categorització particular. No l’existència en un espai-temps, sinó l’existència en una cultura, una determinada conceptualització del món, de la natura i de la condició humana en el temps en un espai concret. Els referents els trobem, evidentment, en el nostre paisatge mediterrani, en la nostra tradició cultural, en un entorn amb perfils que no sols identifiquem sinó que ens defineixen; un substrat en què ens reconeixem com en un mirall, habitat per mites que compartim malgrat adoptin formes variables o particulars a una banda i una altra d’aquesta mar nostra, i en què apareix Homer i l’Odissea, però també Manrique (“…pero cuando este río, / nuestra vida, / es más que una metáfora / y se acerca a la mar / que no tiene horizontes…”5), Antonio Machado (“…El marino prefiere hacer camino, / el puerto es sólo unión de singladuras / y el único destino es navegar.”6 – “¿Cómo ser transeúnte de las islas / sin hollar los caminos de la mar? / Sólo el mar une islarios, sólo el mar.”7) i, inevitablement, la referència a Kavafis i l’admiració de l’autor envers Enrique Badosa, amb la utilització, com a introducció i a manera d’homenatge, del poema, també introductori, de Mapa de Grecia.8
No vull tancar aquest apropament a la lectura d’Islario de Pasiones, sense remarcar la connexió amb l’obra de Carlos Loures O atlas iluminado. Manual de poemonáutica”9, tot aclarint que la relació entre les dues obres es produeix casualment o bé és simplement una associació que estableixo jo, i no l’autor, a partir de la meva lectura personal. “El esperar en puerto también es travesía”, llegeixo en “Caminos y destinos”10, i la imatge del navegant avarat en un port qualsevol, mirant i somiant el mar i antigues singladures, o projectant-ne de noves ja impossibles, em remet a la imatge del dibuixant de cartes de navegar que Carlos Loures ens presenta ancorat a la taverna, somiant camins de mar:
“A morte louva a vida e a noite o dia”,
São palavras mui sabias de petrarca.
A sós com o meu pichel
bebo um quartilho de malvasia
e vejo na brancura do papel
o oceano tormentoso e a barca
em que irei viajar na demanda
da linda utopia que persigo.
Na mesa tosca e suja da locanda
bebo, cogito e digo para comigo:
– vou enfrontar o mar – haja o que haja,
pois quem està parado louva quem viaja.11
El tema del navegant en terra es repeteix al llarg de tot el poemari de Ricardo Fernández, i va creixent i prenent cos, tot transitant per la biografia de l’autor o deixant-se amarar pel sentiment d’arribada, de refugi, d’espera:
Detén tu singladura, navegante,
busca refugio, escoge alguna isla
donde varar tu nave, en buen retiro,
ahora que estás a tiempo de plantarte.
Luego todas las cartas serán malas
y no podrás jugar ni de farol.12
Aquest sentiment d’arribada, que creix al llarg del poemari, ocupa el primer pla en els poemes “Responso” (“El mar vistió de negro sus míticos azules, / el viento aulló de pena y el perfil de las islas / quiso desdibujarse tras cortinas de niebla. / Las velas se arriaron y los barcos al pairo, / dejaron de singlar…13) i “El cementerio de los navegantes” (pàg. 45).
No s’esgoten amb aquestes paraules les possibilitats d’aproximació a Islario de Pasiones ni a l’obra extensa de Ricardo Fernández, propera alhora que erudita, documentada en viu i en testimoni en innombrables viatges de l’autor per les terres hel·lèniques. Preneu-les com una invitació a navegar –tot deixant-vos portar pel vers ben escandit– per les blavors egees d’aquest recull de poemes que ens porten a l’origen per fer-nos estimar qui som i d’on venim.
Josep A. Vidal
Notes:
- Fernández, Ricardo: “Cuando muera que no me repatríen”, Islario de pasiones, Edició de l’autor, 2a. edició, 2021, pàg. 63.
- Op. ct.: “Regreso a puerto”, pàg. 41.
- Op. ct.: “El Egeo, camino en el azul”, pàg. 31.
- Op. ct.: “La mítica del viaje”, pàg. 42.
- Op. ct.: “Postreras prisas”, pàg. 61.
- Op. ct.: “Singladuras”, pàg. 30
- Op. ct.: “El Egeo, camino en el azul”. pàg. 31
- Mapa de Grecia és una de les obres cabdals en la producció poètica d’Enrique Badosa.
- Loures, Carlos: O atlas iluminado. Edições Colibrí, Lisboa 2013.
- Fernández, Ricardo: Op. ct., pàg. 36.
- Loures, Carlos: Op. ct. “De como o debuxante toma a decisão de partir”, pàg.35. En reprodueixo a continuació la traducció al català que vaig publicar en aquest espai: De com el dibuixant pren la decisió de partir (trad.: J.A.Vidal):
“La mort lloa la vida i la nit el dia”,
són paraules molt sàvies de petrarca.
Tot sol amb el meu pitxell
escuro un cigaló de malvasia
i veig en l’albor intacta del paper
l’oceà bramulent, i enmig la barca
en què em faré a la mar a la recerca
de la bella utopia que pretenc.
Al taulell tosc i llord de la taverna
bec, i medito, i em dic a mi mateix:
–vaig a fer-me a la mar –tant fa què hi haja,
perquè el qui està parat lloa el qui viatja.
- Fernández, Ricardo: Op. ct., “El círculo vicioso de la búsqueda”, pàg. 34.
- Fernández, Ricardo: Op. ct., pàg. 44.