Sonet XXXI
Feliç qui, com Ulisses, ha fet un bell viatge
o com aquell qui va aconseguir el velló
i va tornar després, ple de saber i raó,
a viure el temps restant a la casa dels pares.
Quan, ai! veuré de nou, del meu petit vilatge,
fumar la xemeneia, i en quina estació
podré, de casa meva, reveure l’humil clos,
que és per a mi molt més que tota una contrada.
Em plau molt més l’estança dels meus avantpassats
que la imponent façada dels bells palaus romans,
més que el dur marbre em plau la llicorella fina,
més el meu Loira gal que no el Tíber llatí,
més mon natal Liré que el turó Palatí
i més que el vent de mar la serenor angevina.
Joachim Du Bellay
Trad.: Josep A. Vidal
Sonnet XXXI
Heureux qui, comme Ulysse, a fait un beau voyage,
Ou comme cestuy-la qui conquit la toison,
Et puis est retourné, plein d’usage et raison,
Vivre entre ses parents le reste de son âge !
Quand reverrai-je, hélas, de mon petit village
Fumer la cheminée, et en quelle saison
Reverrai-je le clos de ma pauvre maison*,
Qui m’est une province, et beaucoup d’avantage ?
Plus me plaît le séjour qu’ont bâti mes aïeux,
Que des palais romains le front audacieux ;
Plus que le marbre dur me plaît l’ardoise fine ,
Plus mon Loir1 gaulois, que le Tibre latin,
Plus mon petit Liré, que le mont Palatin,
Et plus que l’air marin la doulceur angevine.
Joachim Du Bellay (Liré, Anjou, 1522 – París, 1560): Les regrets (1558), “Sonnet XXXI”
Notes:
(*) El riu Loir és un subafluent del Loira. M’agrada creure que és aquest el riu que Du Bellay contraposa al Tíber enmig d’un joc de comparacions que contrasten la grandesa amb la humilitat per tal de donar valor emotiu a la seva estimació pel país natal. Sovint, en aquest sonet, el Loir, un riu relativament humil malgrat la seva extensió, de poc més de 300 km de llarg, cedeix el lloc al Loira, que és, amb 1006 km de longitud, el riu més llarg de França, enfront dels poc més de 400 km del Tíber. Quant als cabals, la desproporció entre els tres rius és molt més gran: 32 m3/seg el Loir, 835 m3/seg el Loira, 239 m3/seg el Tíber. Quant a la ubicació, el Loir travessa, com envoltant-lo, el Ducat d’Anjou, que és també, pel sud, travessat pel Loira. En la tradició literària, però, s’ha considerat, suposo que amb motius suficients, que el referent de Du Bellay és el Loira –potser perquè utilitza el possessiu “mon Loir gal” –, que sí passa per Liré, mentre que el Loir s’uneix al Sarthe uns quilòmetres abans que aquest arribi a Angers, capital històrica d’Anjou, ja convertit en el Maine després d’unir-se amb el Mayenne i poc abans de desguassar en el Loira poc abans de Liré. A mi m’agrada més pensar que el referent literari de Du Bellay és el Loir en lloc del Loire, però no puc traduir “més em plau mon Loir gal” llevat que vulgui contradir el que sembla una convicció unànime, fins al punt que en les versions franceses actuals del sonet s’hi ha introduït la grafia del magnífic riu homòfon, que ha derrotat la humilitat del modest riu angeví. No puc fer l’exegesi del poema fins al punt d’argumentar de manera suficient la meva preferència pel Loir davant la contundència amb què s’ha imposat el Loira en aquest famós sonet de Du Bellay, però m’hauria agradat tenir el valor de posar-me al costat del feble, que crec que és més escaient en el context de la comparació i amb el sentiment nostàlgic del poema, perquè Du Bellay no enyora França sinó el seu “petit país”, el terrer natal, un territori que el Loira travessa mentre que el Loir l’abraça.
(*) Quant a la traducció de “province”, tinc en compte la imprecisió del terme “província” en el context de la França del XVI, en què la superposició de diferents nocions territorials vagament definides per interessos diferents -històrics, feudals, administratius, eclesiàstics, militars…- era totalment imprecisa i caòtica, i ho fou fins a la imposició de la divisió departamental a finals del XVIII.
(*) Finalment, quant a la casa natal, Du Bellay hi posa un èmfasi sentimental a l’hora de remarcar la voluntat literària de contrast entre la grandesa romana que abandona i la humilitat del terrer que enyora. Però, Joachim Du Bellay era fill d’una família aristocràtica empobrida, que no vol dir pobra de necessitat, i el seu casal natal fou el Château de la Turmelière; no pas, però, l’actual, edificat a finals del XIX a prop de l’espai que ocupen les restes del castell del segle XIII on va néixer el poeta, un dels més representatius, juntament amb Pierre Ronsard, del moviment renaixentista de La Pléiade.