A l’Estat espanyol s’hi ha commemorat el cinquantenari de la mort del dictador Francisco Franco. Cal afegir que a més de dictador fou un criminal, i que ho fou de manera sanguinària, i que la seva set de sang fou insadollable. I cal dir que ho fou amb la complicitat dels diferents sectors del poder, que el seu règim i els seus crims van ser avalats per l’adhesió de l’exèrcit, de la judicatura, de l’aristocràcia terratinent i cortesana, del capital, tant l’industrial com l’especulatiu, de la política, de l’Església i de la intel·lectualitat que s’adherí als principis del nacionalcatolicisme des del primer moment i que, aprofitant el buit deixat per un exili cruel i irreversible, ocupà totes les estructures i tot l’espai de la cultura i les omplí d’una mediocritat el cost de la qual paguem encara avui (i tant se val que dins de cadascun d’aquests sectors hi hagués, com n’hi va haver sobretot en la fase final del Règim, alguna tímida mostra de dissidència). I cal afegir-hi l’adhesió de sectors de la població, especialment en l’Espanya interior, condemnada a una ruralitat sotmesa i submisa, insuficient, autàrquica, empobrida i fèrriament controlada per unes estructures administratives i socials subsidiàries de les polítiques adoctrinadores del Règim. I encara cal afegir que tot es va produir amb l’aquiescència, la condescendència, la dissimulació i la indiferència (pels avantatges estratègics que els reportava en el context de la Guerra Freda) del conjunt de les nacions, que van aprofitar en benefici propi l’aïllacionisme d’una Espanya anacrònica, semifeudal i semianalfabeta, reducte de les essències del feixisme europeu. El desenvolupisme, que va començar a omplir determinats paisatges peninsulars de turistes nòrdics de maneres extravagants en el context de l’època, alhora que enviava a l’estranger mà d’obra desocupada i d’escassa qualificació, no va reparar cap dels mals endèmics que el franquisme, lluny de solucionar-los, havia alimentat per pura inoperància i incompetència, però també com a mitjà de sotmetiment i manipulació.
Quan es compleixen els cinquanta anys de la mort del dictador, a Espanya tot just es posa en marxa, des d’un govern de centreesquerra afeblit i incapaç d’assegurar els suports necessaris per dur endavant polítiques reformistes, la il·legalització de les associacions franquistes i de les restes, encara visibles, del Règim feixista.
Quan es compleix mig segle de la mort del dictador, encara els partits polítics majoritaris, especialment els arrenglerats al centre i a la dreta, eviten la condemna absoluta del franquisme i en parlen amb una ambigüitat culpable amb què pretenen autojustificar-se.
Quan es compleixen cinc dècades de la mort del dictador, encara la Conferència Episcopal Espanyola es manifesta contra les lleis de memòria històrica amb les quals es vol restaurar la dignitat de les víctimes, buidar les fosses comunes i donar sepultura digna als cadàvers que encara resten ignorats i escampats per tota la geografia espanyola, polítiques que en opinió dels bisbes fomenten la divisió i impedeixen la concòrdia civil.
Quan es compleixen deu lustres de la mort del dictador, les més altes instàncies del poder judicial són impotents davant l’actuació descarada dels prevaricadors; encara la dedicació política obre les portes fàcilment als especuladors, estafadors, oportunistes… (El mateix dia que es commemora la mort del dictador, que hauria hagut de suposar la fi del franquisme, el Tribunal Suprem fa pública una sentència contra el Fiscal General de l’Estat sense que en el judici s’hagin presentat evidències provatòries i sense l’argumentació judicial de la sentència, que, pel que sembla, arribarà pels volts de Nadal.)
Quan es compleixen els cinquanta anys de la mort del dictador, la monarquia celebra també els seus cinquanta anys. La restauració monàrquica (que no la restauració “inexcusable” de la legalitat republicana) fou precisament una part essencial de l’herència de la dictadura, allò que acreditava el “atado y bien atado” de què parlava el testament polític de Francisco Franco.
Ara que es compleixen cinquanta anys de la mort del dictador, potser precisament per això, perquè tot va quedar ben lligat amb una restauració monàrquica que es consumà per voluntat del dictador i perquè els polítics democràtics s’hi van avenir i ho han continuat fent des d’aleshores, precisament per això, dic, la política espanyola actual continua perduda en el laberint de les contradiccions. Un laberint del qual és incapaç de sortir-ne perquè la porta de sortida, precisament, suposa passar comptes amb la manera com es va sortir del franquisme, acceptant-ne l’herència i sense passar-hi comptes.
A Catalunya ho hem patit especialment, i encara ho patim.
Ara que l’arbitrarietat de les institucions judicials es giren contra determinades forces polítiques amb la finalitat d’afavorir-ne d’altres, ara que en la política espanyola és evident l’activitat de les clavegueres del sistema, ara que s’han posat en evidència la confecció de proves falses i la redacció d’informes sense fonament o basats en mentides ignominioses; ara que cada dia són evidents les tergiversacions de les normes jurídiques, del llenguatge, dels procediments…, ara que es fa evident de manera incontestable com de fàcil és, en aquest país, el triomf de la mala política, de la deslleialtat constitucional, de la prevaricació, de la mentida i la falsificació, de la manipulació i de l’incompliment de les responsabilitats (coses que a Catalunya no haurien de sorprendre gairebé ningú), ara, aquells que van aplaudir aquest injustificable statu quo quan anava en contra de les aspiracions republicanes i independentistes dels catalans, es troben que s’han d’empassar la veritat i les paraules, que no poden denunciar tota aquesta càrrega heretada o gestada per una democràcia que ha viscut captiva i que embruta la política espanyola, i que s’han de conformar a dir, com ha manifestat el govern espanyol, arran del veredicte de culpabilitat contra el Fiscal General de l’Estat, que malgrat creure en la innocència de l’acusat, acaten la sentència. No poden dir el que pensen, perquè no poden reconèixer la prevaricació d’un tribunal en què els qui dicten sentència van dictar també sentència contra els polítics catalans democràticament elegits, contra els grups d’activistes independentistes pacífics, contra “organitzacions terroristes” inexistents i contra delictes construïts amb el recargolament de la llei, l’acceptació de testimonis incoherents, el sobredimensionament de les proves acusatòries i el menysteniment, fins a ignorar-les completament, de les proves de les defenses. Ara, per al govern espanyol i les forces polítiques “progressistes”, acceptar que les coses són així, i fer-ho explícitament, suposa trencar el discurs de la qualitat i l’exemplaritat de la democràcia espanyola.
No ho faran, i tant necessari com és!
No ho faran perquè venim d’on venim i arrosseguem una herència que no solament va ser acceptada, sinó que, per timidesa o per incapacitat o covardia política, o potser per convenciment, ha esdevingut pal de paller de la política d’aquests cinquanta darrers anys. El fet de no desemmascarar o denunciar les trampes inicials de la transició democràtica ha comportat la renúncia a assentar fermament les bases de la democràcia espanyola, que continua arrossegant el mal congènit de la condescendència amb l’herència de la dictadura fins a mig segle després de la mort del dictador.
Josep A. Vidal