La bonança del temps al meu racó mediterrani no aconsegueix de fer-me oblidar que, de fa dies, el fred de l’hivern ha anat modificant lentament els meus hàbits quotidians. El cos em demana una mica més d’abric. Assegut davant l’ordinador, ocupat en la traducció d’una història distòpica que ens ensenya a témer un futur que ens amenaça, sento un calfred a l’esquena i, maquinalment, com si repetís un gest fet el dia abans, m’aixeco i trec de l’armari el vell jersei de llana que ha romàs tancat durant mesos, d’ençà que es van acabar els rigors de l’hivern anterior. Sé que parlar de rigors en aquest entorn meu, arran de mar i arrecerat dels vents del nord per la serralada que s’allarga seguint la costa, faria riure qualsevol conciutadà de latituds més septentrionals, o als qui viuen abocats a la façana atlàntica, o als qui coneixen l’autèntic rigor del fred a l’altiplà del centre peninsular. No es pot dir que faci molt fred en aquests verals mediterranis; però, potser per això, perquè el cos està acostumat a la bonança, sentim el fred com un advertiment de maltempsada.
Mentre em cordo el jersei, m’adono que li falta un botó; de fet, no me n’adono, sinó que simplement ho constato una vegada més, perquè és el mateix botó que li faltava l’hivern anterior i no sé quants hiverns abans… Fa prop de trenta anys que, així que sento el primer calfred, em poso aquest jersei. El vaig comprar per al meu pare, que el va fer servir durant ben bé un parell de dècades, fins que va morir a la primeria del dos mil. Quan ell va morir el vaig heretar jo, i no me n’he volgut desprendre.
Ja més abrigat, torno a la realitat distòpica de la novel·la.
La tarda s’ha anat enfosquint i ara la claror dominant ja no és la que m’arribava des de l’exterior, sinó la del llum de taula que sempre tinc encès, enfocat sobre el teclat, no pas per manca de claror, sinó perquè necessito aquesta aurèola de llum que delimita la superfície de treball. Quan era infant fèiem vida en un espai petit i força tancat, on la llum natural arribava escassament i teníem encesa, allà on fóssim en tot moment, la bombeta –o, en temps de restriccions elèctriques en aquella llarga i freda, molt freda, aquesta sí, fredíssima postguerra, un cap d’espelma encastat al coll d’una ampolla amb regalims de cera–. Els deures d’escola, com després els treballs universitaris, els feia en un petit pupitre instal·lat en un racó de la cambra comuna, en un soterrani, que compartíem tota la família. Sense el llum de taula hauria estat impossible. Ja de gran, i fins ara, he conservat la necessitat de definir amb el llum de taula un cercle de claror, com un espai íntim i càlid, exclusivament meu. M’agrada la claror natural, però per treballar, per escriure, per llegir, per dibuixar… necessito, fins i tot amb la claror del dia, aquest redol íntim, grogós i càlid, que em delimita l’espai i em centra.
També necessito el silenci. Més ben dit, l’evitació del soroll. Per això, he adquirit, ja de gran, el costum de matar els sorolls amb una música adient a la relaxació i a la concentració. El lector, si s’esdevé la bondat que n’hi hagi algun i si té un punt de melòman, potser em voldrà recomanar un repertori molt ampli de provada solvència en aquest propòsit… Chopin, Bach, Schumann, Liszt, Mozart… o potser aquestes menes de sons endormiscadors de naturalesa electrònica que corren per internet, nodrits amb un no-sé-què que em fa olor de branquillons d’encens, de sàndal i de sabes orientals ignorades. Alguns amics, carregats d’estimació, m’han fet aquestes propostes. I els ho agraeixo, però no solen servir-me. Jo, heterodox també en això, sempre acabo tornant a Wagner. Potser perquè, a més de música, necessito un ambient sonor, un continuum musical, un univers amb entitat pròpia i amb la capacitat de subduir-me i cloure’m en un món circular, que comença i acaba en ell mateix, i que existeix només per a mi.
Avui, però, apressat per la urgència del treball, o potser perquè sento en mi els efectes de la distopia que em commina a acceptar la decadència o la impossible existència del lliure albir, he triat a l’atzar. Amb bona fortuna, perquè també el cant gregorià em subdueix i em tanca en un espai sonor que escau a les necessitats del meu ànim. Però…, quants anys feia que no escoltava aquest disc… I per què? En altre temps havia acompanyat moltes de les meves estones de treball. Consulto en la caràtula la data de l’edició. Mil nou-cents noranta-tres… Per a mi fou un any de traspàs. Ja a prop de la cinquantena, començava de bell nou, des de la frustració i la incertesa, a inventar el meu futur. El present era l’imprevist, la impossibilitat…, potser, allò sí, la distopia. El futur, en canvi, incert, informe, potser buit, era un no-res a desentranyar, un no-se-sap-què a descobrir, una esperança a modelar i a construir, potser, allò sí, la utopia…
Fa estona que he deixat d’escriure i he tancat els ulls. Per quins viaranys misteriosos se’m representen tan vívidament sensacions oblidades? I per què aquesta munió d’instants insignificants, sensacions, sentiments, neguits imprecisos, han quedat vinculats a aquesta música? De profundis… Fa estona que el disc ha deixat de girar, però ha instal·lat en el meu ànim el seu moviment circular. I torna, i torna, i torna…
La ficció distòpica em reclama atenció. M’hi poso de nou en un silenci estricte.
A mesura que la tarda s’ha enfosquit, el meu espai de claror, voltat d’una foscor cada cop més negra, ha esdevingut gairebé un xuclador de llum, el cràter diminut d’un volcà íntim. I amb la concentració de la claror, cada cop més intensa, més absorbent, s’ha acrescut el silenci. L’únic soroll que el trenca és el repicar de les tecles. De primer és un so de contacte, com un espetec suau, gairebé, si això fos possible, cotonós, del capciró dels dits sobre el teclat, i de seguida, gairebé sense interval perceptible, un so sord, esmorteït, del mecanisme que permet que les tecles, enfonsades per la pressió dels dits, retornin a la posició inicial, accionades pel sistema mecànic. Tinc tan interioritzat aquest so, que forma part de mi; és inseparable del meu procés d’escriptura tant com del meu procés de pensament. No és un soroll de fons, sinó conscient, forma part del gest d’escriure i, n’estic segur, també d’allò que escric. Les tecles que acciono amb la mà esquerra sonen més fort que les que acciono amb la dreta. En les que acciono amb el dit xic de cada mà, potser perquè són els dits que tenen una posició més inclinada sobre el pla del teclat, el contacte amb la tecla és més sec, perquè la inclinació propicia el contacte amb l’ungla, mentre que en els altres tres, l’índex, el cor i l’anul·lar, més perpendiculars, el contacte el fa el palpís.
La cadència d’aquesta música íntima té un ritme propi. S’accelera de sobte, o cessa i roman expectant, esperant l’impuls de la paraula que al seu torn espera l’impuls de la idea. El silenci de la interrupció dubitativa s’obre i es tanca de manera diferent a com ho fa la interrupció de final de frase, i aquest també és diferent del silenci que segueix a la fi d’un paràgraf. De vegades, però, aquests silencis són summament breus, i la melodia es produeix sense pausa, com empesa per una urgència impetuosa. Altres vegades, el ritme s’estronca, com instruments desconcertats i muts davant el director d’orquestra que ha perdut la batuta. Aquests silencis sobtats són neguitosos, a voltes angoixants, i reprodueixen amb precisió el meu estupor, la meva angúnia i la meva frustració davant un teclat emmudit, uns dits paral·litzats, un corrent estroncat, una deu seca.
La negror del vespre ha esborrat totalment el paisatge exterior, i el meu reducte de llum ha adquirit ombres i perfils nítids. Sento a l’espatlla, confiat, amorós, el contacte enyorat d’una mà amable, íntima. I tanco els ulls, i, enamorat, em deixo acariciar per l’ombra enamorada. M’acompanyen silencis. Dins d’aquest pou de llum en què m’abismo en la negror del vespre. En la negror del temps.
M’he cordat el jersei i m’he posat al coll una bufanda. Torno al futur distòpic. Fa fred. Els dits se m’encarcaren.
