Publicamos hoje o segundo texto de Josep A. Vidal sobre a habanera. O Grito de Yara que desencadeou na Cuba do século XIX a luta pela independência é uma referência para o sentimento independentista na Catalunha, que tomou a bandeira cubana, surgida daquela luta, como referência para a bandeira independentista catalã, l’estelada.
Nas vésperas do Onze de Setembro, enquanto a sociedade catalã se prepara para pronunciar de modo contundente o seu “grito de Yara”, Josep A. Vidal propõe-nos escutar as habaneras “El meu avi” e “La gavina”; esta última cantada admiravelmente, em catalão, pela emotiva voz fadista da portuense Mísia.
Al compàs d’una havanera: El nostre “crit de Yara”, avui
“Viva Cuba libre!”, l’anomenat “Grito de Yara”, fou la consigna que el 10 d’octubre del 1868 desfermà la insurrecció cubana contra la metròpoli amb l’objectiu de posar fi al domini espanyol i aconseguir la independència de l’illa. Els revolucionaris, encapçalats per Carlos Manuel de Céspedes, van proclamar com a part essencial del seu ideari independentista l’abolició de l’esclavitud i la igualtat entre tots els homes, sense fer cabal del color o la procedència. Els mambises, com eren anomenats popularment els membres dels escamots independentistes, van emparar la seva lluita sota una bandera tricolor, blau, blanc i vermell, amb una estrella blanca de cinc puntes sobre fons vermell. Els colors i l’estrella han perdurat en la bandera cubana actual, adoptada por la Cuba independiente en 1902:
Els interessos econòmics de Catalunya a Cuba van moure els catalans a la col·laboració amb les forces colonials que van enfrontar-se als insurrectes. Un batalló de voluntaris sufragat per la Diputació de Barcelona va arribar a l’illa l’any 1869 per ofegar la sedició. Els catalans, però, en l’intent de conservar l’statu quo a l’illa, no es van limitar a sumar-se a la repressió militar; també van encoratjar iniciatives de caire polític i econòmic, com ara la creació del Banc Hispanocolonial, l’any 1876. Però la flama independentista havia estat encesa i, d’altra banda, la revolta era el marc propici per a la pugna entre els Estats Units d’Amèrica i Espanya per l’hegemonia sobre l’illa. La potència naval nord-americana fou un obstacle insalvable per a les forces espanyoles, mancades de poder naval i delmades en terra no només pels atacs dels insurrectes –en desavantatge numèric notable davant els espanyols–, sinó també per l’hostilitat de la geografia i les característiques físiques del territori, pel clima tropical i per malalties com el tifus, la malària, la febre groga o la disenteria. El desembre del 1898, a París, Espanya, que s’havia rendit, signava la pau i la renúncia a Cuba, Puerto Rico i les Filipines.
La Guerra de Cuba, que és el nom amb què passà als llibres d’història espanyols la revolució cubana per la independència, és el rerefons episòdic d’una havanera, “El meu avi”, que, composta l’any 1967, ha adquirit un valor gairebé simbòlic i ha penetrat profundament en el bagatge sentimental dels catalans, amb una certa aurèola de referent identitari, de manera que es canta arreu i sembla imprescindible en qualsevol cantada d’havaneres a Catalunya. Explica la història del capità i els mariners d’una fragata, el “Català”, en la Guerra de Cuba, on van morir. Probablement les claus de l’èxit d’aquesta havanera van ser el fet d’incloure el crit Visca Catalunya, visca el “Català”!, juntament amb el ritme encomanadís, la simplicitat i la claredat narratives –és a dir, el fet que explica una història linealment– i, potser, l’atribució de culpes als “americans” –en una època en què feia furor el Yankee go home, un eslògan d’èxit que encara nodreix i catalitza freqüents sentiments d’hostilitat o rebuig envers els EUA.
José Luis (Josep Lluís) Ortega Monasterio és l’autor d’aquesta exitosa composició. Nascut a Cantàbria l’any 1918, va passar la infantesa a Catalunya, on tenia arrels familiars, i es va vincular des de petit a activitats musicals i, en els anys de joventut, va cultivar l’interès per les havaneres.
Seguint la tradició familiar, ingressà a l’exèrcit espanyol. Després d’algunes destinacions a places africanes (Ceuta i Larraix –Larache–) i, ja com a capità, a Jaca (Osca), i, com a comandant, a Menorca, fou destinat, l’any 1964, a Palamós (Costa Brava), on va trobar el marc idoni per donar continuïtat al seu gran interès per aquest gènere musical d’arrels antillanes i on, a més de participar en nombroses iniciatives per difondre’l, va compondre la seva havanera més famosa, que ara us convido a escoltar.
El meu avi
El meu avi va anar a Cuba
a bordo del “Català”
el millor barco de guerra
de la flota d’ultramar.
El timoner i el nostre amo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella
de Palafrugell.
Quan el “Català” sortia a la mar
els nois de Calella feien un cremat
mans a la guitarra solien cantar:
Visca Catalunya. Visca el “Català!
Arribaren temps de guerres
de perfídies i traïcions
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons.
I els mariners de Calella
-el meu avi enmig de tots-
varen morir a coberta,
al peu del canó.
Quan el “Català” sortia a la mar
cridava el meu avi:
Apa, nois, que és tard!
però els valents de bordo
no varen tornar,
tingueren la culpa els americans.
Personalment, no compto aquesta havanera entre les meves preferències, però ha esdevingut tan inevitable en parlar d’aquest gènere, que fins i tot és presentada sovint, impròpiament, com l’arquetip de l’havanera catalana.
Josep Lluís Ortega Monasterio, que s’integrà a la UMD (Unión de Militares Demócratas), constituïda l’agost del 1974 per un petit grup de militars amb el suport d’alguns polítics i intel·lectuals antifranquistes, esperonats tots ells per la Revolució d’Abril que, a Portugal, liderada per les forces armades, havia posat fi al règim dictatorial salazarista, fou detingut l’any 1976, sotmès a judici militar, empresonat a Cadis i expulsat de l’exèrcit. L’any 1984 fou rehabilitat amb la graduació de coronel, però no es reincorporà al servei actiu i es dedicà plenament a la música.
Malgrat el valor simbòlic nacionalista que molts catalans atribueixen a aquesta havanera i la convicció vindicativa amb què se sol cantar, aquests sentiments no són continguts intrínsecs de la composició, que, malgrat els referents catalans, s’adiu sobretot amb la recança per la pèrdua de les colònies i per la desfeta de l’imperi colonial espanyol. El coratge de l’autor, però, és innegable, pel fet d’haver proporcionat als catalans, en els anys de l’agonia cruel del franquisme, un particular “crit de Yara”, expressat en el Visca Catalunya, visca el “Català”! de la cançó.
L’endemà de la publicació d’aquesta crònica en “A viagem dos argonautes”, el particular “crit de Yara” dels catalans ressonarà fortament en la manifestació de l’Onze de Setembre, que es preveu multitudinària i en la qual la iniciativa cívica, arrenglerada sota el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”, es pronunciarà clarament per la independència. La bandera catalana quadribarrada onejarà acompanyada abundament per l’estelada, la bandera independentista, que ens remet, com el cant tradicional dels nostres pobles mariners, als vincles històrics de Catalunya amb Cuba, atès que inclou l’estrella de cinc puntes, blanca o vermella, sobre fons triangular, respectivament blau o groc:
La invenció de l’estelada, l’any 1918, s’atribueix a Vicenç-Albert Ballester, que s’inspirà en la bandera cubana. L’any 1922, per obra de Francesc Macià, l’estelada fou la bandera d’Estat Català, i el 1928, arran de la creació, a l’Havana, de l’Assemblea Constituent del Separatisme Català i la redacció de l’anomenada Constitució de l’Havana, esdevingué la bandera de la República Catalana. La Constitució de l’Havana –cito ara la Gran Enciclopèdia Catalana– definia “la República Catalana independent com a tècnica, democràtica, representativa i basada en els principis de la democràcia liberal. Establia el vot universal i secret, l’elecció indirecta del cap d’Estat, un parlament d’una sola cambra […]. Separava Església i Estat […], declarava el català llengua oficial única […], atorgava la igualtat de sexes davant la llei, no reconeixia els títols nobiliaris i comprenia un programa mínim socialista a favor de les classes treballadores.”
Com altres vegades en la nostra història, aquella possibilitat somiada va ser canviada en darrera instància pel bíblic “plat de llenties” quan Francesc Macià, que havia estat designat per liderar-la i que va arribar a proclamar la República Catalana (14 d’abril de 1931), va renegociar el projecte independentista amb el govern espanyol i es va iniciar la via autonomista regulada mitjançant un Estatut.
Avui, mentre esperem la proclamació del nostre “crit de Yara” –il·lusionats altra vegada pel somni però alhora amb la malfiança de les concessions oportunistes i miserables del “plat de llenties” a què ens té habituats la política catalana–, us convido a retre homenatge a aquella voluntat d’independència irrenunciable que, per uns moments, prengué forma de bracet amb la insurrecció cubana. L’homenatge que us proposo consisteix a escoltar l’havanera “La gavina”, amb l’esperança que finalment el nostre país pugui alçar el vol lliurement sobre el mar de la història. I per arrodonir aquest sentit homenatge i tenint en compte que aquella Constitució de l’Havana “introduïa la possibilitat d’una confederació, renovable cada sis anys, amb altres estats ibèrics”, us convido a escoltar-la en la veu portuense, impregnada de fado, de Mísia, que canta en català.
La gavina
Oh, gavina voladora,
que voltejes sobre el mar,
i al pas del vent mar enfora
vas voltant fins arribar
a la platja solejada
platja de dolços records,
on dia i nit i fa estada
la nina del meus amors
Quan la vegis sola
prop la quieta onada,
don-li la besada
que li envio més fervent
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que en ella penso
en tot moment.
Oh, si igual que tu gavina
la mar pogués travessar,
fins arribar a la platja,
on tan dolç és recordar
i veure la imatge bruna
en el seu bell despertar
de la nina que entre somnis
és tan grat d’acariciar
Quan la vegis sola
prop la quieta onada,
don-li la besada
que li envio més fervent
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que en ella penso
en tot moment.
Josep A. Vidal