Je me souvient des jours anciens…1
Paisatge de tardor amb Verlaine
“Et la nuit seule entendit leurs paroles.”
Paul Verlaine
A mesura que la tardor va menant la natura al temps mort de l’hivern, sento que el món esdevé progressivament silenciós. La tardor és l’ensopiment serè de la natura, l’estat d’abandonament que precedeix el son.
La vivor de l’estiu s’extingeix pas a pas.
Si el dia és clar, els celatges són nítids, d’una serenor corprenedora, i el sol tardoral, perduda la roentor agressiva de la canícula, amoroseix la natura i, amb ella, la vida.
Fa bo d’estar-se al sol.
El sol de tardor, a diferència del sol estival, no ensopeix l’ànim, perquè no aclapara el cos; al contrari, produeix un estat de consciència molt afinat i una percepció extraordinàriament lúcida. Potser és degut a la precisió de les formes, a l’exactitud dels volums en la llum tardoral… A l’estiu, la reverberació de la llum i l’extenuació de la natura abrusada pel sol difumina les formes i enterboleix la visió; en part també perquè l’agressivitat de la claror estival ens força a mirar el món aclucant els ulls. A la tardor, en canvi, els dies clars, quan lluu el sol, l’atmosfera és diàfana, i la mirada és fàcilment franca, clara, pausada…
Le soleil, moins ardent, luit clair au ciel moins dense.
Balancés par un vent automnal et berceur,
les rosiers du jardin s’inclinent en cadence.
L’atmosphère ambiante a des baisers de soeur.2
A la tardor, el paisatge esdevé proper, no només perquè la llunyania s’acosta i les distàncies, en general, s’empetiteixen, sinó també perquè, alhora, tot esdevé íntim, sentidament íntim. El canvi en la percepció de les distàncies altera la relació dels éssers amb l’entorn, i ens sentim forçats a refer les nostres relacions amb l’espai i amb tot el que l’habita. També amb el temps ens cal establir-hi una relació més pròxima, més íntima; també més colpidora.
La natura, que en d’altres moments de l’any se’ns mostra altiva, exuberant, prepotent, se’ns fa ara tan propera que ens hi diluïm, i, deliqüescents, esdevenim un mateix ens amb ella. Recuperem –o l’adquirim, qui ho sap!– una sensibilitat potser nova, potser ancestral; una manera de percebre i de sentir diferent i específica. Sensacions. Sentiments.
Per això la tardor és alhora sensual i sentimental. Un gaudi per als sentits i una deu profunda de sentiments. Tocar, olorar, assaborir. La rugositat, l’aspror, la finesa d’un tronc; la blanor amarada de les molses; la tebior dels cossos; l’olor humit de la terra; les restes vegetals i la fullaraca que es descomponen al bosc i exhalen la flaire penetrant i molla de la podridura; la brisa, freda damunt la pell humida; el voleiar de les fulles; l’esclat de la pellofa de les castanyes que alliberen la llavor bruna, lluent, rodoladissa… L’ocre torrat dels freixes, dels faigs, dels àlbers… I la cançó de l’aigua, i el color del cel, la plàcida blanor dels núvols en el ponent ventós, i la celístia a l’alba que avança lentament, com resistint-se, encara somnolenta, a abandonar la nit.
La Nature a quitté pour cette fois son trône
De splendeur, d’ironie et de serenité :
Clémente, elle descend, par l’ampleur de l’air jaune,
Vers l’homme, son sujet, pervers et révolté.2
A la tardor, la tebior del sol aixeca sovint boires espesses. Amorós i fratern, el sol s’afanya a eixugar el paisatge amarat després de l’alba, tot temperant alhora les fredors de la nit, i desfà els primers gebres, les humitats que, malgrat tot, persisteixen a l’obaga.
Hi ha humitat de pertot. Pluja, rosada, gebre, boira… Suor, llàgrimes.
La fredor i la humitat de la nit, a la tardor, són un incontenible esclat melangiós de la natura. També dels homes. Quan el dia desfà, amb treballs, les boires denses, que es resisteixen a marxar i s’enganxen com filagarses a les branques baixes dels arbres, a les roques, a les baumes boscoses, als matolls…, la memòria de l’home, com el paisatge, s’aclareix, i el temps, el passat sobretot, se’ns fa tan proper que el sentim a tocar.
La tardor és sovint la riba del naufragi des d’on el navegant reveu la navegada. Les il·lusions, els afanys, la lluita, l’esperança… Els qui cercaven Ítaca, els qui volien aconseguir el velló d’or, els qui es van fer a la mar en cerca d’El Dorado, somiadors, aventurers… Argonautes, herois, conqueridos, apòstols, profetes, redemptors, llibertadors…
Du pan de son manteau, que l’abîme constalle,
Elle daigne essuyer les moiteurs de nos fronts,
Et son âme éternelle et sa force immortelle
Donnent calme et vigueur à nos coeurs mous et prompts.2
Tot allò que hem anat deixant enrere se’ns fa present, i el trobem encara viu als racons de la memòria. Allò que ha estat i allò que no ha estat mai, el que s’ha esdevingut i el que hem somiat vanament… La càrrega del temps és densa a la tardor, i ens afeixuga. I els records tremolen a les branques de l’existència com fulles seques, es desprenen, cauen a terra gronxant-se en l’aire amb moviments compassats i capriciosos, i encatifen silenciosament els camins, del color de la sang.
Le frais balancement des ramures chenues,
L’horizon élargi plein de vagues chansons,
Tout, jusqu’au vol joyeux des oiseaux et des nues,
Tout, aujourd’hui, console et délivre. – Pensons.2
La tardor ens ressuscita els versos dels poetes que portem amb nosaltres. Pugen de ben endins i ens vénen al pensament, a la boca. Els mots misteriosos dels poetes, ancorats en el temps –vora el mar de naufragi3– alimenten la terra en el silenci tardoral, i s’hi enterren, prou al fons, com les llavors… Es colguen en la terra on dormiran el son profund de l’hivern. I en la pregonesa de la terra, en la densitat del son, arrelen lentament.
– Ah! les beaux jours de bonheur indicible
Où nous joignons nos bouches!
– Qu’il était bleu, le ciel, et grand, l’espoir!
– L’espoir a fui, vaincu, vers le ciel noir.4
En el son silenciós de la natura, en la nit tardoral, hi va arrelant, calladament, inexorablement, la vida.
Tels ils marchaient dans les avoines folles,
Et la nuit seule entendit leurs paroles.4
Josep A. Vidal
1. Paul Verlaine: “Chanson d’automne” (Poèmes saturniens):
Les sanglots longs
Des violons
De l’automne
Blessent mon coeur
D’une langueur
Monotone.
Tout suffocant
Et blême, quand
Sonne l’heure,
Je me souviens
Des jours anciens
Et je pleure;
Et je m’en vais
Au vent mauvais
Qui m’emporte
Deçà, delà,
Pareil à la
Feuille morte.
2. Paul Verlaine: “Épilogue – I” (Poèmes saturniens). Els fragments inclosos completen el poema.
3. Salvador Espriu: Del “Poema XVII” (Llibre de Sinera):
Aquesta tristesa immensa, glaçadora,
que plana des de sempre damunt nostre
fa que sentim proper l’acabament d’un món.
Però qui sap si algú, des del mar de naufragi,
un dia guanyarà la clara riba
i ordenarà de nou el pas afermat
pels oberts i dreturers camins.
Aleshores serà potser comprès el cant
que s’elevà i amb molt dolor venia
del cor mateix d’aquesta nit.
4. Paul Verlaine: fragment de “Colloque sentimental” (Fêtes galantes)