A proposta de música catalã de Josep Anton Vidal para hoje é a dum catalão que no período pós 25 de Abril foi muito ouvido em Portugal – Francesc Pi de la Serra, que recentemente celebrou uma dupla efeméride: 70 anos de vida e 50 anos de dedicação profissional à música e à canção.
Francesc Pi de la Serra fou un dels primers integrants dels “Setze Jutges”, nom sota el qual s’aplegaren, al començament de la dècada del 1960, a Catalunya, un grup heterogeni de músics i activistes culturals amb l’interès compartit de contribuir, per mitjà de la cançó, a la dinamització cultural. Aquell jove guitarrista, autor de les seves cançons, que va començar acompanyant Miquel Porter, fou el primer a professionalitzar-se i, d’aleshores ençà, s’ha mantingut en actiu. Enguany celebra el seu 70è aniversari i els seus 50 anys de dedicació a la creació musical i a la cançó. La cançó francesa, amb Brassens al capdavant, i el jazz van nodrir els seus inicis, però “Quico” Pi de la Serra va exhibir de bon començament un estil propi i una línia de treball que no ha abandonat al llarg de la seva carrera.
Us convido a escoltar algunes de les seves primeres cançons i de la seva producció fins a la fi de la dictadura i els primers anys de la transició. No ens faltarà ocasió de tornar-ne a parlar i de seguir la seva trajectòria fins avui. En primer lloc us proposo dues cançons del 1964, any en què enregistrà el seu segon disc de petit format, “Jo sóc Francesc Pi de la Serra”. La primera proposta és Els fariseus:
Que feu aquí asseguts
escoltant com jo canto?
quan sortiu al carrer
no digueu que m’heu vist,
no vulgueu ser d’aquells
que ens defineix la Bíblia,
sepulcres blancs per fóra
per dintre ben podrits.
Si pogués fer canviar
els burgesos amb faries,
si fes parlar a tothom
un Català escaient
estaria fotut
com peix a dalt de l’arbre,
no poder criticar,
ni fer empipar a la gent.
Si n’hi ha que s’embutxaquen
diners d’uns quants babaus,
si fan canviar de barri
a pobres minyonetes,
si diuen jo no sé
no puc fer caritat,
això passa de mida
i jo ja m’he empipat.
No! Això passa de mida
i jo ja m’he empipat,
no sóc predicador
malgrat la meva barba,
no sé donar consells
ni vull fer-me pesat
però no em canso de dir
i encara us repeteixo
que la copa ja vessa
i jo ja m’he esquitxat.
Si algú no està d’acord
amb tot això que canto,
si algú no li ha agradat
el que acabo de dir
que agafi un guitarrot,
una arpa, una viola
que faci una cançó
i que em critiqui a mi.
La segona cançó que us proposo, que formava part d’aquell mateix disc però que us l’ofereixo en una interpretació en directe, al Palau Sant Jordi, de l’any 1993, és L’home del carrer:
Aquest homenet que tot ho fa bé,
que sempre camina, que sempre camina,
aquest homenet que res no pot fer,
des d’ara en direm l’home del carrer.
No es lleva mai tard, s’afaita molt bé
–la patilla esquerra, la patilla esquerra–,
esmorza poquet, perquè no en té més;
mireu si ho fa bé, l’home del carrer.
Treu un cigarret, ai no, que no en té;
quan fuma és de gorra, quan fuma és de gorra:
els amics, si el veuen, fan tots el distret…
que poc fumaràs, home del carrer.
Baixa amb ascensor, ai no, que no en té,
camina de pressa, camina de pressa,
al replà de sota, troba la Roser,
et poses vermell, home del carrer.
La dona no ho sap, ai no, que no en té,
malament que penso, malament que penso,
se li va morir, ja ni sap de què;
això és un pecat, home del carrer.
Obre el seu cotxet, ai no, que no en té;
no té una pesseta, no té una pesseta,
no vol descanviar el seu bitllet darrer…
ja veus quin paper, home del carrer.
A peu va al treball, d’això sí que en té;
molt menys en voldria, mol menys en voldria,
si no hi ha calés, tampoc no hi ha Roser…
ho tens molt pelut, home del carrer.
El cap li fa mal, ai no, que no en té;
abans en tenia, abans en tenia;
un dia el va perdre i no el trobà més…
no tens res de res, home del carrer.
L’any 1967 va enregistrar el seu primer disc de llarga durada, que va titular també amb el seu nom artístic, a tall de presentació i de resum de la seva trajectòria anterior. Us proposo escoltar-ne El burgès:
Es lleva a dos quarts d’una
es banya i es perfuma
i amb l’aiganeu que té
corre a firmar una estona
a un banc de Barcelona,
on fot de conseller.
Finida l’àrdua tasca
i per no caure en basca
es pren un vermut complet
a un club de senyorassos
tibats, lluents i grassos
que ja ho tenen tot fet.
Allà mateix el maître
vinclant l’esquena dreta
li cantarà el menú.
I ell triarà una truita
de llagostins poc cuita
i un palpissàs mig cru.
És l’ofici del burgès,
menjar, jeure i no fer res.
Un cop llesta la teca
se’n va a la biblioteca,
s’enfonsa en el sofà
i dorm la migdiada,
l’armilla descordada
i ronc al paladar.
Després el gran sapastre
s’arriba a cal sastre
per a provar-se un tern.
L’arruga de la espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l’amplada de l’infern.
Més tard, com cada dia,
seurà a la barberia
on el perfilaran.
L’altre vermut, la cita
que avui toca Lolita
i cap al restaurant.
És l’ofici del burgès,
menjar, jeure i no fer res.
Endrapen tres passades
tan densament cuinades
que ja no poden més,
amb el que el mosso els cobra
a casa d’un manobre
viurien tot un mes.
Mata llavors tres hores
a un fosc bar dels afores
es prenen molt gin-fizz,
amb la saliva amarga
fent una cara llarga,
pugen tots dos al pis.
Al pis de l’amigueta
que li farà, pobreta,
l’amor sense perills,
i a casa, a darrera hora,
on vetlla i potser plora
la mare dels seus fills.
És l’ofici del burgès,
fer el senyor i no fer res.
L’any 1975, la mort del dictador va posar una fita en la història del país, d’aquelles que obliguen a parlar d’un abans i un després. En Quico Pi de la Serra havia compost l’any anterior la cançó que ara us convido a escoltar i que va enregistrar en directe, en un dels grans concerts multitudinaris que van aplegar, el 27 de febrer del 1976, el clam vindicatiu de milers de ciutadans que veien a tocar, finalment, la llibertat que havien desitjat. La cançó que us proposo escoltar és La matança del porc:
Avui és la diada de matar el porc
que em anat engreixant des de fa massa anys
amb llet de la més bona, amb tomàquets de l’hort,
amb la millor farina, patates i ous.
La porca està trista i nosaltres contents,
ja no passarem gana per un quant temps,
ja no passarem gana per un quant temps.
Poseu-hi unes graelles i un bon suport,
feu una gran foguera d’alzina i pi,
rustiu-lo i xisclarà, senyal que no és ben mort,
afanyeu-se que bufa vent de garbí.
Quan no li quedi un pèl, feu-li un gran tall al coll,
i amb la sang que li ragi n’ompliu un doll,
i amb la sang que li ragi n’ompliu un doll.
Puix ja de panxa en l’aire el col·loqueu,
amb la daga més fina obriu-lo en canal,
netegeu-li els budells i tot el que hi trobeu,
talleu la carn rosada i poseu-la en sal.
La porca està plorant, nosaltres rient,
ens menjarem la llengua del seu parent,
ens menjarem la llengua del seu parent.
Demà hi haurà bon tall, s’ha acabat la fam,
demà passat fuet i després pernil,
i quan s’acabi el porc hi passarà la porca
i després els garrins i tots els porcs del món.
Avui és la diada de matar el porc.
És la diada de matar el porc.
Matar el porc.
De l’esperit vindicatiu d’aquella època històrica en què es cuinava un canvi difícil, en el qual els poders fàctics de la dictadura miraven de perpetuar-se i preservar el control social i els seus privilegis mentre que les forces democràtiques intentaven obrir-se camí enmig de les dificultats, n’han quedat molts testimonis en el món de la música i de la cançó, com en el del cinema, en l’activitat teatral i en altres àmbits de l’activitat artística i intel·lectual. La democràcia no era aleshores ni tan sols un compromís, ni un projecte compartit pels qui ocupaven l’espai del poder… Tot estava per fer i, en contra del que diuen els versos de Martí i Pol, no tot era possible. L’any 1977, en un LP titulat “A Madrid”, Pi de la Serra va incloure la cançó que us proposo d’escoltar a continuació: Si els fills de puta volessin… [Les imatges que l’acompanyen són, en aquest cas, un farciment inevitable del qual preferiria prescindir, perquè no corresponen ni al context històric de la cançó ni al text… Però, si més no, són testimoni que aquella cançó, al cap dels anys, encara té capacitat de provocar adhesions. I és que parla d’una casta de gent que no s’acaba mai! Ni aquí ni enlloc.]
Si algú se sent al·ludit
i té ales, que no voli!
El refrany que cantaré
és adagi de carrer,
ja me’l deien al bressol
Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.
Potser ens ajupim sovint;
no és per hàbit ni caprici,
que és per esquivar el calbot
i esperar el moment propici
tant si es vol com si no es vol.
Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.
Al camp la fruita es podreix,
hi ha massa intermediaris.
“No hi ha planificació”,
això diuen els diaris,
i així ho resa el camperol.
Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.
A Suïssa han ingressat,
milers de milions a cabassos.
Després diuen que és l’obrer,
el culpable dels fracassos
i la manca de control.
Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.
A ciutat anem de cul,
ningú s’aclareix tot falla.
Ja no podem respirar,
tothom més o menys la balla,
de l’agost fins al juliol
Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.
Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses.
Sona un tret, com un fuet,
i cau mort, les mans esteses,
deixa dona, fill i dol.
Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.
Heu d’oblidar, si podeu,
aquests 40 anys de Glòria.
A mi no em preocupa gens,
perquè tinc mala memòria
i el cap dur com un pinyol.
Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.
La unitat no té destí,
l’univers no és cap llimona.
Tinc un passaport que diu:
“ha nascut a Barcelona
i per tant es espanyol”.
Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.
Jo cada cop veig més clar,
que el poble diu el que pensa.
Hem après aquest proverbi,
i amb mútua complaença
cantem com un home sol.
Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.
Potser per això, perquè la casta dels fills de puta no s’acaba mai, en Quico ha reelaborat aquest tema en el seu darrer LP, “QuicoLabora”, del 2011. Però això ho deixarem per a una pròxima ocasió.
Josep A. Vidal