Eleccions a Catalunya: l’abans i el després (II) – Josep A. Vidal

Eleccions a Catalunya: l’abans i el després (II)

El fracàs del model autonòmic, aigualit amb les tesis del “café para todos” i amb la praxi del “pagan los de siempre”, s’ha afegit al deteriorament de la imatge d’Espanya a l’exterior i en el si de la Unió Europea. Aquella “imatge” era a penes un “miratge” que la tendència autocomplaent del l’Espanya “grande” –la de la “Roja”, la de l’Imperi, la que es pensa a si mateixa exercint com a centre del món– mirava amb una gegantina lent d’augment… I malgrat totes les evidències, persisteix l’obstinació en un model fracassat, un model que ha demostrat la seva manca d’adequació a la realitat. A Espanya han estat molts i molts els anys de demonització de la diferència, d’anatemes contra la diversitat, d’exaltació de la unitat –una llengua, una cultura, una pàtria, una sola manera de sentir i de ser–, i per això no és estrany que ara, quan el miratge es desfà, es consumi una atribució errònia de responsabilitats, un desenfocament general de les anàlisis: el mal, es pensa, no prové de la incapacitat d’Espanya per reconèixer-se en la pluralitat i la diversitat dels pobles que pretén integrar; el mal no prové de l’obstinació a destruir, anul·lar o reduir a anècdota la història i el caràcter de les nacions; no prové de l’obstinació a mantenir un sistema de relació basat en els models de servitud de les colònies envers les metròpolis; no prové de la mentalitat centralista, d’una concepció jacobinista de l’Estat, de la domesticació del poder judicial ni de la tradició caciquil ni de la manipulació demagògica i la corrupció dels criteris de representativitat democràtica…. Res de tot això no és la causa del mal; el mal, es pensa, prové de la pluralitat, de la diversitat, de la pèrdua d’unitat d’aquella Espanya “una, grande y libre”, que cal recuperar… Una Espanya lliure…? Sí, diuen, lliure de la xacra dels nacionalismes disgregadors, lliure del caprici particularista dels qui pretenen emprar normalment una llengua diferent, tenir una cultura diferent, prendre una iniciativa diferent i proclamar-se membres d’una nació diferent.

En aquest marc de sentiments a la defensiva del nacionalisme espanyol, en aquest tancament mental que s’enroca en la Constitució i s’empara en un Tribunal Constitucional pactat i subordinat, ni Catalunya hi ha trobat l’encaix adient ni les seves propostes de sortida han trobat receptivitat. I a això s’hi ha afegit, a més, l’aïllament, la ruptura de les connexions amb els altres territoris catalanoparlants: amb el País Valencià, amb les Illes, amb l’Aragó. El PP, que governa aquests territoris, ha dinamitat els ponts que difícilment s’havien anat construint: la unitat de la llengua, les institucions culturals, la televisió i els mitjans de comunicació…  I a l’aïllament s’hi ha afegit l’incompliment del govern espanyol dels acords i dels pagaments; la sostracció d’empreses, l’abandonament de les infraestructures, la persecució de les accions de la Generalitat a l’exterior, l’obstaculització de l’acció legislativa catalana mitjançant els tribunals… I el desvergonyiment, la barra, l’insult, les campanyes de desprestigi, la demolició de l’autoritat del Parlament i de la representativitat dels catalans.

N’hi ha per a un llarg memorial de greuges que no té espai aquí perquè, sense referències específiques, semblaria una simple expansió anímica… Per tant, deixem-ho així.

     Josep A. Vidal