Eleccions a Catalunya: l’abans i el després (III) – Josep A. Vidal

Eleccions a Catalunya: l’abans i el després (III)

El cas és que el camí que s’ha seguit fins ara, el tarannà pactista que ens ha dut fins aquí, no té sortida. Cal renunciar-hi. I això no ho han decidit els polítics, o no ho ha decidit una forma tradicional de fer política, la política de “partits”. Ho ha decidit la ciutadania, una ciutadania tipa, decebuda, estafada i maltractada, ignorada, que ha après a expressar-se al marge dels camins petjats de la política oficial, exercint la seva capacitat de resposta i d’articulació de propostes i alternatives, construint i vertebrant xarxes democràtiques de comunicació i de convocatòria inimaginables fa pocs anys. I, per tant, la seva acció no s’acaba aquí, perquè hi ha unes maneres incipients d’articulació democràtica que continuaran emergint els propers anys…

I els partits, de manera apressada, han hagut de resituar-se. CiU, en una posició privilegiada pel fet de tenir el govern de la Generalitat, ha vist com Artur Mas, líder de la coalició, prenia la iniciativa i es posava al capdavant de la reivindació sobiranista popular, un espai al qual aspiraven amb prou legitimitat moral Esquerra Republicana, Solidaritat per la Independència i, per l’adhesió del seu ideari a les llibertats més que no pas per conviccions nacionalistes, Iniciativa per Catalunya Verds.

CiU, ERC, SI i ICV-EUA, bo i mantenint les diferències entre ells, s’han arrenglerat en el sector sobiranista, favorable a la realització d’un referèndum per la independència. Amb matisos, és clar: ERC i SI, en cas de tenir la majoria parlamentària, declararien unilateralment la independència en el temps més breu possible; CiU no parla d’independència sinó d’Estat propi, i convocaria un referèndum al llarg de la pròxima legislatura, cosa que accepta també IC, que parla d’autodeterminació. Cal comptar també en el mateix sector amb les CUP o Candidatures d’Unitat Popular, una iniciativa democràtica de caràcter assembleari que ha aconseguit representació en l’àmbit municipal però, fins ara, no han entrat al Parlament.

Enfront d’aquest sector, els partits espanyolistes s’han enfortit en la defensa dels seus idearis: el PP, C’s (Ciutadans) i, sense representació parlamentària fins ara, UPyD (ultranacionalistes espanyols) i PxC (ultradretà i filofeixista ).

I el PSC, el partit dels socialistes catalans…? El PSC ha hagut d’obrir un parèntesi precipitat en el seu procés de reorganització i, empantanat en la desorientació produïda pel fracàs de la legislatura de Zapatero i els subsegüents fracassos electorals del PSOE, en la manca de lideratge del partit a Catalunya, en el debat identitari entre les fidelitats catalana i espanyola i en la consegüent crisi interna amb abandonaments, contestació i pugnes enconades, ha improvisat un lideratge i un programa d’urgència al voltant d’una proposta amb vocació carismàtica: el federalisme.

El federalisme però, malgrat haver fet alguns conversos a mesura que la campanya electoral catalana ha avançat, fa temps que va deixar de suscitar entusiasmes en les files del socialisme espanyol, de manera que la proposta del PSC ha hagut d’enfrontar-se a l’animadversió, el rebuig i la manca d’entusiasme de la militància i de bona part dels quadres dirigents del PSOE, que han volgut exhibir patent d’espanyolisme integrador davant el seu electorat. Han passat pàgina sobre el fet que fa quatre dies van defenestrar Pasqual Maragall per haver gosat parlar de “federalisme asimètric”. L’amnèsia momentània els ha fet oblidar que al llarg dels anys de vida democràtica, en què han tingut el poder o han estat la primera força de l’oposició, no han fet ni un pas, ni han aixecat la veu per defensar el federalisme; els ha fet oblidar el maltractament a què van sotmetre l’Estatut català a les Corts espanyoles, els ha fet oblidar tantes coses que gairebé no han sabut explicar qui són.

Amb aquesta alineació dels diferents partits les eleccions parlamentàries seran llegides en clau plebiscitària, a favor o en contra de les propostes sobiranistes, que poden passar o no pel referèndum, o de les forces unionistes, entre les quals s’hi compta el PSC, perquè, malgrat que ha volgut presentar una proposta conciliadora, ho ha fet més per frenar el moviment sobiranista que com a resultat d’una voluntat política consensuada amb el propi partit. Si l’opció pel federalisme no fos una qüestió improvisada a correcuita, el federalisme hauria estat un argument de pes i àmpliament debatut en les campanyes dels socialistes a les eleccions andaluses, gallegues i basques celebrades fa quatre dies.

     Josep A. Vidal