Eleccions a Catalunya: l’abans i el després (V) – Josep A. Vidal

Eleccions a Catalunya: l’abans i el després (V)

En els mitjans internacionals s’ha entès clarament que aquestes eleccions tenen una significació plebiscitària. Si Artur Mas en surt reforçat amb la majoria absoluta –ell en diu “una majoria contundent”–, s’entendrà que el sobiranisme ha guanyat les eleccions. Que Catalunya vol ser independent. I el mateix passarà a Espanya, encara que s’explicarà d’altres maneres.

Si Artur Mas no aconsegueix la majoria absoluta, els analistes competents sumaran les forces sobiranistes: CiU, ERC, IC-EUA i, si obtenen representació, SI i CUP. Però, al marge d’aquestes anàlisis, els resultats seran presentats com el “fracàs de l’independentisme”… Aquest fracàs serà, una vegada més, un miratge; i, si algú de debò se’l creu, ja s’ho trobarà.

Un horitzó en què CiU perdi representació parlamentària sembla poc probable, però és de suposar que seria fàcil aconseguir una majoria parlamentària sobiranista. La dificultat estaria en el pacte del programa de govern. Probablement Esquerra Republicana, si el Govern es comprometia a convocar el referèndum per l’Estat propi en un temps breu, aparcaria altres qüestions polítiques que no comprometessin la sensibilitat social del partit davant l’electorat.

Si el pacte s’hagués de fer amb IC, aquest partit posaria com a condició prioritària l’adopció de polítiques socials, de manera que l’acord seria força complicat atesa la diferent alineació política dels dos partits, a més de la manca de recursos, el context de crisi i el fet que la clau de la caixa la té el govern espanyol.

Una tercera possibilitat seria d’articular un pacte de legislatura amb el PSC, que, malgrat que diu que acceptaria una consulta popular, proposarà un pacte orientat a la reforma de la Constitució amb una dimensió federalista que, si el context polític espanyol no canvia radicalment, s’estavellaria en els tràmits parlamentaris.

Llevat de CiU, però, no sembla probable que cap altra força aconsegueixi una majoria absoluta o suficient. Així, el panorama postelectoral pot presentar-se de manera simplificada al voltant de dues qüestions: una, què farà CiU si aconsegueix la majoria absoluta?; i dues, quina serà la segona força política al Parlament de Catalunya i qui exercirà la funció de cap de l’oposició parlamentària?

Amb la majoria, CiU haurà de convocar el referèndum per l’Estat propi en el marc de la Unió Europea. Això comportarà dos problemes; d’una banda, cohesionar les dues formacions de la coalició, Convergència i Unió, que, malgrat haver pactat un programa comú, no han donat una imatge convincent de cohesió en el discurs sobiranista; d’una altra, caldrà pactar el text de la consulta, “la pregunta”, amb les altres forces parlamentàries, i aquesta no serà pas una qüestió en què l’acord sigui fàcil.

Al marge del procés sobiranista, que podria prolongar-se durant tota la legislatura, la majoria absoluta donarà a CiU carta blanca per dur a terme una política econòmica i social que, en el context de la crisi, serà fortament contestada per les forces d’esquerres.

Pel que fa la segona força parlamentària, el panorama és inquietant. La distància dels grups més nombrosos respecte de CiU pot ser molt important, i alhora pot ser que tots ells tinguin un nombre d’escons molt semblant. La lògica de les eleccions precedents haurien de situar el PSC com a segona força, però les enquestes preelectorals auguren una forta davallada dels socialistes; una posició avantatjada com a segona força els permetria reforçar el seu paper d’àrbitre, pactant polítiques socials amb IC i frenant la tendència sobiranista amb el PP o C’s, alhora que podrien, amb el suport del PSOE, donar forma a una proposta de reforma de la Constitució.

Les enquestes, però, tendeixen a atribuir el lloc de segona força a ERC, a IC o al PP, en tot cas amb una escassa diferència d’escons. En cadascun d’aquests casos, la situació és incerta: amb ERC, es reforçaria la voluntat sobiranista, amb IC prevaldria la discrepància, sobretot per les polítiques socials; amb el PP, es donaria una imatge fracturada de la societat catalana, una imatge que  el PP i C’s mirarien de fer real.

Alguns analistes han dit que si l’arc parlamentari queda més o menys com estava, pel que fa a distribució de forces, tot aquest procés haurà estat un fracàs. Que no hauria valgut la pena fer tant de soroll per a una collita tan minsa. Jo discrepo. Els partits polítics que configuraran l’arc parlamentari, encara que hi siguin amb la mateixa representació, han canviat el seu programa polític per a la legislatura, i sobretot han canviat la seva perspectiva i són conscients del que s’hi juguen. Saben que aquest és un moment històric transcendental per al futur de Catalunya, d’Espanya i del sistema de partits; un moment transcendental que suposa també un repte per a la Unió Europea, un repte i un avís.

Són massa canvis perquè algú pugui pensar que tot seguirà igual. Si la classe política té encara capacitat de reacció, visió de futur, sentit democràtic i intel·ligència i capacitat d’anàlisi, no pot tancar els ulls davant una realitat tan i tan tangible. I, per tant, el context polític haurà canviat: es faran anàlisis, política de gabinet, pactes secrets, sorgiran alternatives, propostes inèdites… Quin sentit seguiran, el de la realitat i el canvi o el de la resistència i l’enrocament? Entre el reaccionarisme espanyol hi ha qui veu, en un canvi constitucional, la possibilitat de blindar l’estat central i enfortir-lo davant les vel·leitats disgregadores dels nacionalismes perifèrics…

Les cartes són damunt la taula. El joc de la democràcia està obert… “Senyores, senyors… facin joc!”

Josep A. Vidal