L’HIMNE IBÈRIC (Joan Maragall i l’iberism)

El professor de literatura catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, Víctor Martínez-Gil, en un article titulat “Portugal i el Minotaure en una possible ‘imagologia’ catalana” (http://iberistas.com/foro/l-iberisme-en-la-cultura-catalana-t2316.html) fa un repàs a la trajectòria de l’iberisme a Catalunya, tot fent atenció especialment a les relacions seculars entre Catalunya i Portugal. “Les relacions entre Catalunya i Portugal –diu Martínez-Gil– són fruit de l’existència d’un marc hispànic comú que ha determinat tant els seus contactes efectius com el paper que cada societat juga en l’imaginari de l’altra. A diferència de Castella, però, Catalunya i Portugal han entès tradicionalment la Península com un àmbit cultural i polític dins del qual conviuen corones, regnes, nacions i cultures diferents. El sentiment de ‘connexió espiritual hispànica’, com el qualifica Ferran Soldevila, ha estat significatiu per a tots dos països, però no pas motiu de dissolució, ni exigència absoluta de lligams, ni fre als diferents desplegaments culturals, polítics, territorials i econòmics de cada poble.

Aquesta revisió, l’origen de la qual fa arrencar de l’edat mitjana, el porta, finalment, a plantejar un interrogant que obre nous horitzons al debat històric de l’iberisme i, particularment, de les relacions entre Catalunya i Portugal: “Com en el seu temps Ibèria, també Europa és un projecte de nació de nacions que es formula des dels nacionalismes particulars que volen imposar els propis interessos. L’iberisme catalanista no ens oferiria, doncs, tan sols un cercle concret de relacions significatives, sinó un exemple de com emmotllar idealment, i per tant d’alguna manera políticament, una realitat, que ja no és Ibèria sinó Europa, a les pròpies necessitats.

La història de Portugal i Catalunya, tot i seguir camins i sorts diferents, manté paral·lelismes i connexions en les quals el professor Martínez-Gil hi veu lligams profunds i interdependents: “En el fons, Catalunya sempre ha aplicat a Portugal la consideració que s’ha aplicat a ella mateixa: l’admirarà com a regne hispànic independent mentre ella aspiri a ser-ho, el voldrà veure convertit en província castellana quan es vegi a ella mateixa com a tal i el considerarà com a nació peninsular en temps del propi nacionalisme. Portugal és […] l’altra Catalunya, l’altra cultura peninsular que s’ha de mesurar i relacionar amb la castellana com es mesura i relaciona la pròpia.

Després de descartar el concepte iberista del federalisme espanyol del XIX, pel fet que “si bé es basava en la descentralització territorial, no posava en dubte la idea de nació cultural espanyola o castellana, fins i tot a nivell peninsular“, afirma que “només apareixerà un iberisme pròpiament català a mesura que el catalanisme sigui capaç de tornar a pensar Catalunya com una realitat autònoma en relació a Espanya. […] El catalanisme va passar del regionalisme al nacionalisme quan va ser capaç de distingir entre l’Estat (Espanya) i la nació (Catalunya). Aquesta distinció va permetre una nova visió de l’iberisme, ja que la unió estatal no significava automàticament la subordinació cultural i nacional.”

Així, segons l’exposició del professor Martínez-Gil, superat l’iberisme regionalista, es passa progressivament a un iberisme nacionalista –que Enric Prat de la Riba basava en una divisió nacional de la península a partir de tres grans blocs tradicionals: Portugal, Castella i Catalunya i que oferia un marc propici per als interessos comercials i estatalistes de la burgesia– i, superant aquesta visió pragmàtica, un iberisme culturalista que el poeta Joan Maragall sintetitzava l’any 1905 amb aquestes paraules: “Avui com avui, en la península hispánica, per sobre o per sota de les fronteras polítiques, s’hi troben tres famílias nacionals ben definides pel seu parlar: la galaica portuguesa, la castellana i la catalana que ocupa també las illas Balears. Son l’Espanya atlàntica, l’Espanya central i l’Espanya mediterrània“.

Amb aquests fonaments, l’iberisme de Joan Maragall, que defineix “la nova Ibèria com una nació de nacions, amb una ànima pròpia i trina alhora“, es concentra en las paraules que el poeta adreça a Miguel de Unamuno l’any 1911 en la carta que vam reproduir en aquesta mateixa columna en un article anterior: “Y esta alma ibérica, que todavía somos tan pocos en sentir, hay que buscarla hacia adentro: hacia adentro de su Castilla los castellanos, hacia adentro de su Portugal los portugueses, hacia adentro de nuestra Cataluña los catalanes, hasta llegar a la raíz común.”

Aquest és el context en què s’inscriu l'”Himne ibèric” (1906) de Joan Maragall que reproduïm a continuació. Com diu en el seu treball el professor Martínez-Gil, en l’afany de definir el poble portuguès que la qüestió ibèrica alimenta a Catalunya, “la imatge que es fixarà serà la difosa durant el Romanticisme, la d’un poble portuguès enyoradís (saudoso) i idealista“.

Abans de cloure aquest treball, l’autor es pregunta: “Al costat dels problemes particulars de definició nacional, qui dubta que la construcció europea ha de guanyar els fantasmes que l’entrebanquen a partir de l’assumpció crítica dels lligams culturals i polítics establerts històricament entre les seves nacions? Els llaços històrics i culturals, no han d’ajudar a regularitzar els econòmics i els polítics?” I conclou: “Portugal, indissolublement lligat des del nostre punt de vista a Ibèria i a Espanya, és, al costat d’altres com França, Occitània, Itàlia o Noruega, una de les peces de la nostra imagologia política i cultural. Cadascuna d’elles, amb la seva importància i especificitat diferents, ha de jugar un paper tant en la nostra definició nacional com en la nostra integració a Europa, dos factors a hores d’ara indestriables no només per a nosaltres.”

J.A.V.

HIMNE IBÈRIC

I

Cantàbria! som tos braus mariners

cantant enmig les tempestats:

la terra és gran, el mar ho és més,

i terra i mar són encrespats.

La nostra vida és lluita,

el nostre cor és fort,

ningú ha pogut tos fills domar:

només la mort, només la mort,

la neu dels cims, el fons del mar.

II

La dolça Lusitània – a vora del mar gran,

les ones veu com vénen – i els astres com se’n van;

somnia mons que brollen – i mons que ja han fugit.

Li van naixent els somnis – de cara a l’infinit.

Per’xò està trista – però amb dolçor:

Lusitània! Lusitània!

Esperança… amor…

III

De les platges africanes

ha vingut la gran cremor,

i els jardins d’Andalusia

han florit amb passió.

Flor vermella en cabell negre,

ulls de foc i cos suau,

ets la terra de les danses

perfilant-se en el cel blau.

Canta, canta, Andalusia,

el teu gran esllanguiment,

i en el vi de tes collites

do’m a beure el sol ardent.

IV

Al crit de la tramuntana, – ballem la sardana

a vora el mar blau:

davant la neu del Pirineu

sentint llunyans – uns altres cants…

Cap viu! Catalans,

s’anuncia el gran esdevenir.

Vindrà pels cims, – vindrà pel mar:

a tot arreu hem d’acudir

a punt per viure i per morir,

per greu sofrir… per triomfar!

V

UNA VEU

Sola, sola enmig dels camps,

terra endins, ampla és Castella.

I està trista, que sols ella

no pot veure els mars llunyans.

Parleu-li del mar, germans!

VI

El mar és gran i es mou i brilla i canta,

dessota els vents bramant en fort combat,

és una immensa lluita ressonanta,

és un etern deler de llibertat.

Guaitant al mar els ulls més llum demanen,

bevent sos vents els pits se tornen braus;

anant al mar els homes s’agermanen,

venint del mar mai més seran esclaus.

Terra entre mars, Ibèria, mare aimada,

tots els teus fills te fem la gran cançó.

En cada platja fa son cant l’onada,

mes terra endins se sent un sol ressò,

que de l’un cap a l’altre a amor convida

i es va tornant un cant de germanor;

Ibèria! Ibèria! et ve dels mars la vida,

Ibèria! Ibèria! dóna als mars l’amor.

Joan MARAGALL

(Obres completes, Editorial Selecta, Barcelona, 1970).

Leave a Reply