Eleccions a Catalunya: l’abans i el després (I) – Josep A. Vidal

Eleccions a Catalunya: l’abans i el després (I)

Catalunya viu avui una jornada electoral transcendental. El clam popular del passat Onze de Setembre va aglutinar en una sola veu un ventall divers de motivacions i reivindicacions: la crisi econòmica i la descomposició de l’Estat del benestar en foren components importants; però, més enllà dels problemes concrets i immediats, més enllà d’un canvi de polítiques determinades, els ciutadans van reclamar una alternativa radical a l’esgotament absolut d’un període històric de transició i constitució d’un Estat que, al llarg dels més de trenta anys de postfranquisme, ha demostrat la incapacitat per construir-se en el respecte a la pluralitat; un Estat que ha mostrat febleses democràtiques escandaloses, que s’ha resistit a desfer-se de l’herència del franquisme i que ha practicat sense pudor ni vergonya –ans al contrari, amb un desvergonyiment creixent– tota mena de maniobres d’exclusió i de desintegració de Catalunya i de la unitat lingüística, cultural, social i econòmica dels territoris catalanoparlants.

El Partido Popular ha liderat tots aquests anys el nacionalisme espanyol. Però el partit socialista, el PSOE, va entendre ràpidament que, a Espanya, amb l’excepció de Catalunya i una part del País Basc, la defensa de les tesis nacionalistes de l’Espanya “una” i “grande”, amagades rere l’etiqueta del “patriotisme i de la fidelitat constitucional”, era un peatge que els calia pagar per obtenir una representació parlamentària majoritària o prou àmplia. I uns i altres van embrancar-se en una escalada nacionalista forassenyada, que els ha menat en el sentit contrari al projecte de construcció de l’Estat sobre els fonaments de la pluralitat, les llibertats, la democràcia, la modernitat i el benefici de la integració europea. Això, s’ha sumat al desprestigi creixent i a la pèrdua d’autoritat moral de la monarquia; un desprestigi malgrat el qual cap partit polític espanyol no ha gosat aixecar la reivindicació republicana.

L’herència del franquisme va quedar enquistada en el que ja podem anomenar herència de la Transició, aquell període de la nostra història recent del qual havia de néixer una Espanya pacificadora, integradora, respectuosa, plural i democràtica, i que arran del cop d’Estat del 23-F va incorporar tres components emmetzinats:

– l’enrocament defensiu en la fortalesa constitucional,

– l’argument de la por a la disgregació, i la cautela davant la pluralitat, i

– els pactes de silenci sobre qüestions que el postfranquisme encara no havia pogut resoldre i que eren essencials per a l’aprofundiment de les conviccions democràtiques damunt les quals s’havia de construir l’Estat.

A partir d’aquesta assumpció, la defensa de la Constitució va passar de les mans de les forces polítiques més compromeses amb el canvi democràtic, a les mans de les forces conservadores –aquelles mateixes que, en el tardofranquisme i sense abdicar de la fidelitat al règim, havien configurat una certa aparença de progressisme –. Fou així com Alianza Popular –el partit liderat per Manuel Fraga Iribarne, que havia estat ministre de Franco i que participà en la redacció de la Constitució– va trobar l’oportunitat de sentir-se una mica més còmode en el marc constitucional. (Cal recordar que Fraga, malgrat ser un dels “pares de la Constitució”, no va aconseguir que el seu partit hi votés a favor en el referèndum del 1978.) Així doncs, fou aquest canvi d’actitud envers la Constitució el que va permetre que el PP, sorgit l’any 1989 de la reconstitució d’AP, pogués anar descobrint com maniobrar i com rellegir el text constitucional de manera que fos garantia de pervivència dels valors conservadors que aquest partit representa tal com es van configurar a partir del que hem anomenat “herència de la Transició”.

D’aleshores ençà tot va anar a mal borràs. I de manera molt especial, l’encaix de Catalunya en l’Estat espanyol reconstituït, en l’anomenat “Estat de les autonomies”, que va iniciar un camí –que ha estat massa llarg, innecessàriament llarg, agònicament llarg– cap a la fallida. Una fallida que avui, els analistes més assenyats, consideren irreversible.

     Josep A. Vidal