ELS MEUS PESSEBRES D’INFANT
“E intanto, proprio quella notte – oh, se l’avesse saputo, forse non avrebbe avuto voglia di dormire – proprio quella notte cominciava per lui l’irreparabile fuga del tempo.”
Buzatti, Dino: Il deserto dei tartari.
Ed. Mondadori, 1995. pp. 40
Els nadals de la meva infantesa són els que m’han acompanyat al llarg dels anys com una referència fermament arrelada i crec que indestructible malgrat el corc de la racionalitat, que rosega amb ànim destructor la fantasia, la ingenuïtat i la credulitat que són els pilars d’aquella edat harmònica.
Un element inseparable d’aquell nadal és el pessebre, la cerimònia casolana de muntar un cobert rústec i d’encabir-hi uns saquets de palla i les imprescindibles figuretes de fang: una mula i un bou, algunes gallines, una dona de nom Maria, d’aparença humil i posat reverent, un home de nom Josep, igualment reverent i vigilant, que porta a la mà un gaiato tendrament florit, i un infant, acabat de néixer, en una menjadora que li fa de bressol. A fora, un missatger alat, angèlic, i una estrella desmesurada. A prop, uns pastors a la vora del foc, desvetllats per un missatger de la mateixa cohort que l’anterior, i, més lluny encara, uns reis luxosament abillats que, seguint una estrella, cavalquen uns camells pacients guiats per uns patges obedients al camí que els marca la dèria dels seus amos. La resta, unes muntanyes de suro, un riu de paper de plata on neden uns ànecs impertorbables, una molsa tova i humida que –com vaig llegir anys després en una novel·la de Terenci Moix– feia olor de muntanya assassinada; i branquillons de farigola clavats a manera d’arbres en un sòl de serradures, i una bugadera atrafegada a la vora del riu, i un llenyataire, i la dona que treu aigua d’un pou de suro, i el mossèn ensotanat que, amb el paraigua obert, es protegeix d’una pluja que, pel que sembla, li plou en exclusiva, i pastors i pastores, i ramats de bens, i alguna vaca, i un ase fermat a una roda i condemnat a giravoltar constantment per alimentar d’aigua una sèquia que rega un desert de sorra… Oh, és clar, i el caganer, la singular figura dels pessebres catalans que mostra un pagès embarretinat, amb els calçons avall i ajupit, ocupat en la feina d’alleujar els budells, a penes dissimulat rere un tou de molsa…
A Catalunya, la tradició pessebrística hi té un fort arrelament. Els artesans que s’hi dediquen excel·leixen especialment en la construcció d’escenes de la vida quotidiana d’un temps rural o menestral, en què les formes de vida mantenien una notable harmonia amb les formes i els cicles de la natura. Els pessebres reprodueixen un espai que no és enlloc i una època que no és ni abans ni ara ni de cap temps concret, però, a desgrat d’aquestes imprecisions, tracen unes coordenades d’espai-temps amb els trets suficients per sentir-les com a pròpies. En aquesta cruïlla d’espai i temps irreals, on es reprodueix una quotidianitat reconeixible, els nostres pessebres inscriuen eficaçment la tan antigua història d’un naixement amb pretensions d’extraordinari.
Així, la tradició pessebrista popular escenifica amb trets de quotidianitat, fins i tot vulgaritat, allò que l’Església, amb l’aval de l’exegesi i la teologia, presenta com a fet extraordinari i excepcional.
És curiós aquest antagonisme entre dues cares d’una mateixa moneda. D’una banda, l’Església –la de les mitres i les tiares, la de les casulles i les capes pluvials, la de les custòdies de rics treballs d’orfebreria i els calzes d’or, la dels temples magnífics i les construccions pètries, la de les cohorts celestials de sants i arcàngels i serafins i totes les jerarquies angèliques que aletegen en un cel llunyà tot enaltint el tron d’un Déu solemne i distant– s’afanya a construir inabastables i laberíntics castells teològics, amb teogàmies, revelacions, prodigis i fantasmogories, per explicar la trobada de l’home i Déu. D’altra banda, la gent de peu pla –la que al llarg del temps ha trepitjat tots els camins del món caminant amb espardenyes, amb esclops o a peu nu, la gent que menja el pa que treballa, la que sembra i sega i beu a galet en les fonts del camí o ajupint-se al voral d’un rierol, la que s’ha esllomat treballant la terra, picant pedra, traginant fusta, mercadejant, construint…, la que no ha declarat mai la guerra a ningú però ha estat sempre, i ho és encara, carn de canó en les guerres dels altres– s’afanya a reduir el fet prodigiós a la quotidianitat i el situa a ran de terra, al mateix nivell del seu treball, de la seva ignorància o de la seva saviesa, al nivell de la seva existència anodina i de la seva “vulgaritat”.
Hi veig, en aquests espais que construeixen els pessebristes, un esperit de revolta, d’insubmissió, que transcendeix els propis tòpics i que, com qui no vol la cosa, fa saltar pels aires les construccions teològiques i dogmàtiques. Déu, dieu? Déu entre els homes? Quina mena de Déu? Un Déu accessible, proper…? Potser aquest pare que “era uma pomba estúpida, a única pomba feia do mundo, porque não era do mundo nem era pomba” 1?
Al pessebre tot és simple, i allò que des del poder i el magisteri es vol tan complicat que resulta inaccessible, incomprensible, absurd, presenta en la simplicitat una profunditat i una solidesa aclaparadores. Aquesta construcció convencional, feta des de la tradició més o menys assumida i més o menys conscient, situa aquella pretesa “trobada” ben lluny de les grandeses, de les mistificacions i de les construccions mentals pròpies de la sofisticació teològica, tot emmarcant-la en el produir-se incoherent i accidental de les nostres misèries quotidianes.
I tot, en el pessebre, es redueix al simple fet humà d’un naixement.
El naixement d’un fill és un moment d’una riquesa vital irrepetible que fa que la mare –i, també el pare, naturalment– deixi de ser la persona que ha estat fins aquell moment i esdevingui un “jo” inèdit, ple, en presència d’un “tu”, també inèdit, que la interpel·la. No hi ha res de misteriós en el naixement d’un fill, però és un fet que ens obre la mirada al descobriment –aquest sí, misteriós– del propi “jo”. Aquest “tu” que esdevé finalment una presència davant meu és el que em fa “jo”.
El naixement d’un fill ens és un renaixement, i per renéixer cal passar per la mort, per la nit d’un mateix. Potser ve d’aquí l’experiència de foscor absoluta de què ens parlen els místics –la inefable noche oscura del alma, de Juan de la Cruz–, del moment en què l'”altre” em fa ser “jo”, alhora que deixa de tenir sentit fins a desaparèixer la vida que es produeix al nostre entorn d’acord amb els ritmes, difícilment comprensibles, de la natura i l’atzar, potser inconciliables.
Si hi ha res en l’experiència humana que es pugui associar amb la noció de Déu és aquest moment, només aquest moment. Ni la mort ni el propi naixement; ni la vida tampoc. La noció de Déu, malgrat l’esforç dels teòlegs per situar-la en el nucli de l’existència individual i, més concretament, en el laberint de la consciència moral i la privacitat, és estrictament social; sempre es produeix en el diàleg del “jo” i el “tu”, necessàriament en l’instant original de la trobada amb l'”altre”, en un instant “pre-ètic”, l’instant que precedeix a la moralitat, si aquesta l’entenem com a assumpció de responsabilitat davant l’altre o en relació amb l’altre. Però en l’àmbit ètic, que és paradoxalment el que ha elegit l’Església –i les religions en general– per al seu desenvolupament, ja no em sembla veure-hi res que en bona llei pugui portar l’ésser humà a la noció de Déu, perquè l’àmbit de la moral és el de l’actuació i la conducta, i, per tant, el de la norma, els costums i la llei.
Només en el naixement del fill… En el fet natural i simple de trobar-te davant una vida que neix de tu i que no et pertany. En el fill, en aquesta presència inèdita que t’interpel·la. No em sembla que hi hagi res d’essencialment més semblant a la noció de Déu –d’aquest segment de l’experiència humana que hem convingut a anomenar Déu–. Només l’experiència d’una existència/presència que, sorgida d’un mateix –mare, pare–, s’erigeix com a “tu” i ens interpel·la en un instant larval de mort metamòrfica, de la qual renaixem com a “jo”.
Quant dura aquest instant de mort, aquest son sense somnis, aquest anorreament? Quant dura aquest instant de no-res, de no ser, abans de renéixer en l’altre? Potser l’equivalent a un micró d’un micró d’un mil·lisegon… Però aquest és, en l’experiència humana, l’espai de temps més pròxim a la noció d’eternitat.
En Il deserto dei tartari, Buzatti parla d’aquell moment en què s’ha passat la porta que tanca un camí que ja no té tornada. És un instant inadvertit, ni tan sols sorprenent, del qual no es té consciència fins al cap del temps. “Allora si sente que qualche cosa è cambiato.” És aquesta consciència de la transcendència d’un instant, descoberta a posteriori, el que porta Buzatti, interpretant com a narrador el sentiment de Drogo, a lamentar no haver-ne estat conscient: “oh, se l’avesse saputo, forse no avrebbe avuto voglia di dormire“. A diferència d’aquella nit en què, per a Drogo, el protagonista de la novel·la de Buzatti, “cominciava l’irreparabile fuga del tempo“, el naixement del fill no és un fet sorprenent ni inadvertit, sinó un fet anunciat i esperat. Ni l’empremta que deixa el pas del temps, ni el naixement ni la mort són, per a un mateix, fets anunciats; i és per això, que són essencialment traumàtics. El naixement del fill, en canvi, és un fet esperançat.
Al llarg de la vida, la ingènua simplicitat dels pessebres de la meva infantesa m’ha posat a recer de les magnes elucubracions teològiques i dels principis d’autoritat del magisteri i de les jerarquies de qualsevol ordre, alhora que m’ha servat sensible a aquest moment natural que ens humanitza –a la mare especialment, i també al pare–, aquest moment corprenedor en què l’ésser humà tremola tot esperant el moment anunciat de l’infantament; aquest moment en què, després d’un instant de mort, se sentirà interpel·lat per aquest “tu” que, nascut d’ella, s’obre a una vida pròpia.
Un poeta castellà d’origen conquès, fra Ambrosio Montesino, que va gaudir de notable prestigi en la cort dels Reis Catòlics, ho va expressar amb una simplicitat semblant a la simplicitat ingènua d’aquells meus pessebres d’infant:
No la debemos dormir la noche santa, no la debemos dormir. La Virgen a solas piensa qué hará cuando al Rey de luz inmensa parirá, si de su divina esencia temblará o qué la podrá decir. No la debemos dormir la noche santa no la debemos dormir.
Aquest villancet – aquest és el nom que en català donem a les nadales o cançons de nadal de caràcter o d’estil popular procedents de la poesia castellana– forma part del cançoner d’Uppsala, del segle XVI, amb música del compositor català Bartomeu Cárceres, i és una bella mostra de la polifonia del Renaixement. Per això no se m’acut cap conclusió millor que convidar-vos a escoltar-ne la interpretació excel·lent que en fan La Capella Reial de Catalunya i Hespérion XXI sota la direcció de Jordi Savall.
Josep A. Vidal
1. Poemes d’Alberto Caeiro (Fernando Pessoa)
[…]
Nem sequer o deixavam ter pai e mãe
Como as outras crianças.
O seu pai era duas pessoas –
Um velho chamado José, que era carpinteiro,
E que não era pai dele;
E o outro pai era uma pomba estúpida,
A única pomba feia do mundo
Porque não era do mundo nem era pomba.
[…]
En la traducció de Joaquim Sala-Sanahuja:
[…]
Ni tan sols li deixaven tenir pare i mare,
com els altres infants.
El seu pare era dues persones:
un vell anomenat Josep, que era fuster,
i que no era el seu pare;
i l’altre pare era un estúpid colom,
l’únic colom lleig del món,
car no era del món ni era colom.
[…]
Bonita combinação.