Catalunha e o referendo sobre a independência em 2014

2014: Referendo sobre a independência da Catalunha

Os líderes das duas forças nacionalistas catalãs mais votadas – Convergência e União (CiU)) e Esquerda Republicana da Catalunha (ERC) – chegaram a um acordo que inclui a aprovação pelo Parlamento catalão, em 2013, duma lei quadro sobre os referendos e a, subsequente, convocação, em 2014, dum referendo sobre a independência da Catalunha.

A CiU e a ERC somam no Parlamento catalão uma maioria de 71 deputados em 135. O acordo prevê também que o líder da CiU, Artur Mas, dirija um novo governo da atual comunidade autónoma da Catalunha.

Mais dois dos partidos representados no parlamento catalão – a Iniciativa pela Catalunha-Esquerda Unida e Alternativa (ICV-EUiA), com 13 deputados, e a Candidatura de Unidade Popular (CUP) – apoiam a realização do referendo; com a CUP sendo a favor da opção independentista enquanto a ICV-EUiA defende que a consulta deve incluir como respostas possíveis a opção pela independência, por uma Espanha federal e pelo status quo.

Por outro lado, o Partido Socialista da Catalunha (PSC), com 20 deputados, declarou que só apoiaria um referendo se realizado de acordo com as leis espanholas.

O Partido Popular (PP), com 19 deputados, e o partido Cidadãos (C’s), com 9 deputados, opõem-se totalmente ao referendo e pretendem a manutenção da atual situação da Catalunha como comunidade autónoma de Espanha.

cat-parl-1

cat-2012-550x323

O texto do acordo [em catalão]  entre a CiU e a ERC sobre o “Processo de convocatória da consulta sobre o futuro político da Catalunha” estabelece que aquelas forças políticas “manifestam o seu compromisso explícito e a sua determinação política de realizar uma consulta ao povo da Catalunha para que possa decidir democrática e livremente o seu futuro colectivo“, de modo a que o povo catalão se possa pronunciar sobre “a possibilidade da Catalunha se tornar um Estado no quadro europeu”.

Nesse sentido, acordam em propor na primeira sessão plenária do Parlamento catalão uma “Declaração de Soberania do Povo da Catalunha“, com o objectivo de estabelecer o compromisso do Parlamento com o direito a decidir do povo da Catalunha.

O ano de 2014 é um ano com um forte valor simbólico para a Catalunha dado que marca o 300º aniversário do fim da Guerra da Sucessão Espanhola, na sequência da qual a Catalunha perdeu a sua autonomia política.

Os partidos CiU e ERC consideram que se verifica atualmente a convergência de várias oportunidades a não desperdiçar: “a oportunidade de construir um novo país; a oportunidade do povo catalão ser protagonista da sua própria história; a oportunidade de colocar a política no centro do debate público; a oportunidade de criar uma sociedade melhor baseada na justiça social e na igualdade; a oportunidade de reafirmar o compromisso com a democracia, a paz e a Europa“.

O documento sublinha que a Catalunha deve dispor dos instrumentos dum Estado e que poderia viver melhor que actualmente se tivesse acesso pleno aos recursos gerados pelos seus cidadãos e empresas e se tivesse o poder para tomar decisões sobre o que lhe pertence e a afecta.

fontes: Help Catalonia, ‘Nationalia‘, Ara

Assinatura do acordo CiU e ERC

One comment

  1. La distribució parlamentària no es pot llegir directament com a reflex de l’espectre independentista. Hi ha votants de Convergència i força votants d’Unió, els dos partits que formen CiU, que no donarien suport a l’opció independentista. De fet, Unió ha expressat que, arribat el cas, hi farien campanya en contra. També hi ha socialistes que, malgrat haver votat el PSC, que defensa una opció federal, arribat el cas d’haver de pronunciar-se per la independència, hi votarien a favor; no és possible estimar-ne el nombre, però probablement augmentarà a mida que es vagi fent palesa la manca de voluntat política del PSOE i del Parlament Espanyol en general per l’opció federal i per una reforma realment federalista de la Constitució; a més, els qui proposin reformes constitucionals amb majories suficientes ho faran amb la voluntat de reforçar el centralisme, de manera que la reforma de la Constitució, si arriba a fer-se i encara que s’atribueixi l’etiqueta de federal, voldrà establir un marc molt més restrictiu que l’actual. Pel que fa al vot d’IC, en una hipotètica votació per la independència, serà molt dispers, perquè IC no considera la independència una prioritat i, per tant, malgrat que el partit conté un nucli catalanista, hi ha molts perfils ideològics diferents pel que fa a la qüestió nacional. Ni tan sols la CUP no és una opció garantida a favor del SÍ a una independència suspecta de consolidar la fragmentació dels Països Catalans. Hi ha alltres forces independentistes, com Reagrupament o SI, que no tenen representació parlamentària.
    Per tant, el perfil i la magnitud de la voluntat independentista, que s’intueix en la societat civil, no es pot inferir a partir de la composició del Parlament. La majoria independentista encara s’ha de construir i articular, i el gran problema -o potser el gran avantatge- és que no sembla possible articular-la ni expressar-la nítidament per mitjà de l’estructura de partits. Els partits polítics, amb l’excepció potser d’ERC, Reagrupament i SI, que tenen la independència com a punt programàtic, no han assumit la independència com a compromís, cap d’ells. I sense aquest prerequisit, es mouran sempre en una ambigüitat que disfressen del que sigui, de federalisme, de reivindicació social, d’universalisme o de matisos mil. Per això, potser amb les excepcions apuntades, tots els partits són, majoritàriament, una caixa de sorpreses pel que fa a la voluntat independentista, i, per tant, l’articulació de l’independentisme, el creixement i l’expansió d’aquesta voluntat, l’articulació i l’extensió i l’arrelament del moviment és a les mans de la societat civil i només reeixirà si la societat civil fa pinya suficientment al voltant d’aquest ideari.
    Els partits polítics són experts en els tripijocs parlamentaris, en les rèpliques i contrarèpliques basades en el que es fa i el que no es fa i el que caldria fer, en l’exhibició d’un munt d’idees necessàries que cap d’ells és capaç de transformar en acció política quan té l’oportunitat de governar, i en demagògies mil, però els tremolen les cames alhora d’assumir els reptes que els posa la societat civil i de liderar realment el canvi si els suposa renunciar a les miserables estratègies partidistes.
    I per això, que no és exclusiu dels partits polítics catalans, les nostres democràcies són tan pobres, tan febles i tan poc engrescadores. I, en gran part, és per això que som on som.

    Gostar

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google photo

Está a comentar usando a sua conta Google Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: