A proposta de hoje é uma sessão de jazz, que começa com “Desafinado” e “Chega de saudade” e acaba com uma reflexão entre o desânimo, pelos tempos que nos cabe viver, e a vontade de futuro. 

Andrea Motis. Una jove, i sorprenent, veu del jazz

(O “quan l’excel·lència no ve del no res”)

 

 

D’Andrea Motis no es pot dir que és una “jove promesa” del jazz, perquè ha acreditat ja suficientment la seva qualitat vocal i l’extraordinària adequació de la seva veu i la seva sensibilitat a aquest gènere, de manera que s’ha fet un lloc propi en els medis jazzístics catalans, des d’on ha iniciat ja la seva projecció internacional. Però, l’Andrea Motis, que va iniciar les seves actuacions públiques fa quatre o cinc anys, va néixer a Barcelona l’any 1995, i té, per tant, poc més de disset anys.

 

Escolteu-la en aquesta interpretació de la cèlebre peça de Newton Mendoça i Antonio Carlos Jobim, “Desafinado“, que canta en anglès, en una actuació del novembre de 2011. L’acompanyen Joan Chamorro, saxo tenor; Iginasi Terraza, piano; Josep Traver, guitarra; David Mengual, contrabajo, i Esteve Pi, bateria:

 

 

Acompanyada per la mateixa formació, us convido a escoltar-la en “No more blues” (Chega de Saudade), la també famosa composició d’Antônio Carlos Jobim i Vinicius de Moraes, en un enregistrament del 2010:

 

 

Del mateix moment, “Over the rainbow“:

 

La carrera artística d’Andrea Motis no sorgeix del no res, comença de la mà de Joan Chamorro, professor de música a l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu, un antic municipi del pla de Barcelona integrat a la ciutat. Joan Chamorro i els responsables de l’escola han convertit aquesta iniciativa pedagògica en un niu de talent. Ho acrediten les actuacions de la Sant Andreu Jazz Band, integrada pels alumnes de l’escola, que exhibeixen la solidesa de la formació rebuda. En podeu tenir l’evidència amb aquest enregistrament del juny del 2009, en el qual, continuant amb aquest viatge enrere en el temps, podreu veure Andrea Motis, amb 14 anys, en la faceta de trompetista. Interpreten “Some of these days“:

 

Joan Chamorro, que ha animat aquesta esplendent realitat pedagògica i artística, diu, de la Sant Andreu Jazz Band:

 

“És un somni fet realitat. És el resultat de compartir amb els seus membres (la majoria d’ ells entre 10 i 16 anys) la meva passió pel jazz; de creure que ho poden fer igual o millor que jo mateix; de no sentir-me el professor sinó l’alumne més avançat; de no posar-los límits a les seves capacitats. […]El resultat de molts esforços, músics, professors, famílies, tècnics, etc. que, amb la seva feina, la seva implicació i la seva il·lusió van fer possible que aquest projecte pogués tirar endavant.“

 

I jo, deixeu-m’ho dir, hi veig en això, en l’èxit de la iniciativa, un exemple molt oportú en aquests temps de dificultats i de manca de perspectives que ens està tocant de viure: si volem alguna esperança de futur, ens cal construir-la, i haurem de posar en marxa el nostre projecte ara mateix, sense cedir la iniciativa als altres, perquè dels altres ens vindrà, en el millor dels casos, el reconeixement o l’aplaudiment quan la feina ja serà feta. Però el futur no ens el regalarà ningú, i molt menys l’Administració i la gestió política.

 

     Josep A. Vidal