L’ÈPICA DE LA IMPOTÈNCIA – Notes arran de l’edició catalana de “Vides seques” de Graciliano Ramos* – por Josep Anton Vidal

*Texto publicado em Estrolabio

 Aquest espai, dedicat a tots els amics i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.Imagem1

 En acabar l’any 2010 ha arribat a les llibreries la versió catalana de Vidas Sêcas (Vides seques), de Graciliano Ramos, en una traducció del poeta català Josep Domènech Ponsatí, editada per Adesiara, Barcelona.

Aquesta obra capdavantera de la literatura brasilera, publicada en 1938, és un títol cabdal d’una narrativa que, si la volguéssim singularitzar amb una categoria pròpia, podríem molt bé anomenar l'”èpica de la impotència”. La peripècia de Fabiano, heroi sense grandesa èpica i tanmateix tan pregonament arrelat en l’essència de dignitat de la vida humana, és el paradigma de l’existència de milers de milions d’éssers humans que han poblat la Terra al llarg dels segles, lluitant contra l’adversitat del paisatge, del clima, de l’eixutesa de la terra erma o improductiva, de la misèria, i també de l’opressió, de la injústicia, dels privilegis dels poderosos que no només els han negat el dret a gaudir de tota aspiració humana, sinó també el dret a formar part de la història. Carn de canó, força de treball, tota la riquesa, tot el poder, tota la grandesa que en la història passada o present ens enlluerna s’ha construït amb la força de treball dels desposseïts de tot, dels menystinguts i els ignorats que no han entrat mai en la història.

La novel·la de Graciliano Ramos va coincidir en el temps amb una altra de las grans obres de l’èpica de la impotència, The Grapes of Wrath, de John Steinbeck, publicada el 1939, que em sembla una de les grans novel·les del segle XX. Al capítol 3, Steinbeck construeix una metàfora d’aquesta èpica de la impotència amb la descripció dels esforços d’una tortuga que, arrossegant la feixuga càrrega amb què l’ha dotada la naturalesa, intenta salvar el desnivell rost que separa els camps d’ordi del ferm de la carretera. Formant part de la munió de petits animalons invisibles entre els sembrats (in the shade under the grass the insects moved, ants and ant lions to set traps for them, grasshoppers to jump into the air and flick their yellow wings for a second, sow bugs like little armadillos, plodding restlessly on many tender feet) la petita tortuga intenta remuntar el marge que la separa de la carretera. L’animal lluita contra el terreny, contra la gravetat i contra la pròpia naturalesa:

“…the hill, which was the highway embankment, reared up ahead of him. For a moment he stopped, his head held high. He blinked and looked up and down. At last he started to climb the embankment. Front clawed feet reached forward but did not touch. The hind feet kicked his shell along, and it scraped on the grass, and on the gravel. As the embankment grew steeper and steeper, the more frantic were the efforts of the land turtle. Pushing hind legs strained and slipped, boosting the shell along, and the horny head protruded as far as the neck could stretch.[…] The back legs went to work, straining like elephant legs, and the shell tipped to an angle so that the front legs could not reach the level cement plain. But higher and higher the hind legs boosted it, until at last the center of balance was reached,  the front tipped down, the front legs scratched at the pavement, ad it was up.”

Quan la tortuga assoleix la carretera, el conductor d’un camió –amo i senyor de la carretera– la veu i fa una maniobra forçada per aixafar-la (…the driver saw the turtle and swerved to hit it). La tortuga, empesa per la roda del camió, és llançada fora de la carretera, novament a la pols dels sembrats, al nivell inferior que amb tant d’esforç havia provat de superar:

“… Lying on its back, the turtle was tight in its shell for a long time. But at last its legs waved in the air, reaching for something to pull it over. Its front foot caught a piece of quartz and little by little the shell pulled over and flopped upright. […] The turtle entered a dust road and jerked itself along, drawing a wavy shallow trench in the dust with its shell. The old humorous eyes looked ahead, and the horny beak opened a little. His yellow toe nails slipped a fraction in the dust.”

A cada nou intent, un nou fracàs, i amb cada nou fracàs, la lluita recomença, amb una cadència cíclica i sense fi. Així, en un camí d’objectius impossibles, es consumeix la vida dels personatges de Steinbeck, i així es consuma la peripècia de Fabiano i la seva família en la novel·la de Graciliano Ramos. Aquestes “vides seques” que omplen les pàgines del que he anomenat l’èpica de la impotència són el paradigma de la vida de tants éssers humans, no ja de la història passada, sinó del nostre món actual.

Si les nostres “reconstruccions” del passat, de les quals ens sentim sovint tant cofois i orgullosos i que tant alimenten la vanitat de les nostres societats, obrissin les seves portes a tots els protagonistes silenciats, oblidats, expulsats de la història –com la tortuga de Steinbeck–, tota la grandesa de les nostres èpiques miserables quedaria en no res, com les bombolles de sabó que, en esclatar, desapareixen. I si això és així en relació amb el passat, què direm del present? Què en restarà, de l’estat del benestar, si la realitat en què vivim instal·lats s’eixampla per donar cabuda a tots els éssers humans, per fer realitat per a tothom sense excepció l’acompliment d’aquests drets humans amb què tan sovint ens omplim la boca? No ja els dret a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat, al lleure…, sinó el dret encara molt més elemental a la supervivència.

Al Brasil, aquella terra immensa en un trosset de la qual Graciliano Ramos construeix –amb sensibilitat d’educador i coherència de militant de la igualtat entre els homes– la peripècia vital de Fabiano, la nova presidenta, Dilma Roussef, es planteja com a objectiu –així ho diu– acabar amb la pobresa. És fàcil caure en la temptació de dir que es planteja un objectiu impossible, però no és cert. Moltes de les mil cares de la pobresa –al Brasil i arreu– es poden eliminar. Perquè la pobresa no és condició natural de ningú, sinó càrrega social i arbitraria, i això vol dir que és fruit de la injustícia, la desigualtat, l’abús de poder, la usurpació dels béns i de les fonts de riquesa… I, si és cert que volem proveir-nos d’una societat de drets, la lluita contra aquests mals, que es poden identificar tan inequívocament, ha de ser possible.

No sé la difusió que aquesta traducció de Vidas seques tindrà entre els lectors catalans. Però, vull convidar-los a llegir-la. No hi trobaran herois, ni sants, ni màrtirs, ni glòries nacionals, ni l’èpica de l’astúcia o de la força, temes als quals estem tan avesats i que han omplert tantes i tantes pàgines de ficció literària. Hi trobaran –a més de la qualitat de l’escriptura– una narració honesta, compromesa, que apel·la, sense demagògies, a la consciència, a la dimensió social i ètica del lector, amb el simple testimoni d’aquestes vides seques en una terra –i una societat– hostil. Personatges damnats, itinerants, condemnats a un exili sense fi, mancats de grandesa, protagonistes d’una èpica que no té cabuda en els llibres d’història, l’èpica de la impotència.

Leave a Reply