Anglesos han faltat,
portuguesos han firmat,
holandesos firmaran
i a la fi nos penjaran.
Cançó popular, 1713
13 de juliol, 1713:
Anglaterra, aliada de la causa catalana, signa un tractat de pau amb Felip d’Anjou, l’enemic dels catalans. Els anglesos abandonen Catalunya a la seva sort, però, conscients de la traïció que suposa aquest incompliment del compromís que havien contret formalment amb la defensa de les constitucions catalanes, obtenen de Felip V la inclusió de l’article XII, segons el qual el Borbó es compromet a concedir als catalans “tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles“. Alguns historiadors consideren qualifiquen d’ambigua aquesta fórmula, però la voluntat d’abolir les constitucions catalanes hi és ben palesa, i no van trigar a confirmar-ho, dissortadament, els Decrets de Nova Planta posteriors a la desfeta catalana del 1714.
9 de juliol, 1713
Els catalans veuen consumades les pitjors expectatives provocades pels acords d’Utrecht. Saben que, a partir d’ara, es troben sols davant les tropes felipistes i es plantegen què cal fer: retre’s a Felip V i perdre les constitucions i les llibertats per les quals han estat lluitant, o bé continuar una lluita que, traïts pels seus aliats i sense suport internacional, estava condemnada a la derrota?
El rei Carles i la reina consort són a Viena i es volen treure de sobre el “cas dels catalans”. Les tropes aliades han abandonat el territori català. Anglaterra es desentén del “cas dels catalans” enmig de lluites polítiques intestines entre tories (en el poder) i whigs, que aprofitaran la traïció a Catalunya com a arma llancívola en la lluita pel govern i el control del Parlament britànic). Perduda Tarragona, amb Barcelona assetjada per terra i per mar per les tropes borbòniques, i amb els ambaixadors catalans trucant inútilment a les portes dels aliats europeus, sempre tancades…
Quin espai per a l’esperança tenien els catalans compromesos en la defensa de les seves constitucions?
En aquest context de desesperança, els diputats de la Generalitat convoquen la Junta de Braços per decidir una qüestió transcendental: abandonar i retre’s o resistir.
El braç eclesiàstic diu que és l’hora d’acceptar la derrota. El braç militar opina que és impossible resistir en una situació desesperada, sense recursos, amb una població delmada, un territori inconnex, i amb una desproporció de forces tan gran. Però el braç reial o popular, format per estudiants universitaris i ciutadans opina que cal resistir. Les tesis de la resistència s’imposen quan els militars s’hi adhereixen i els eclesiàstics diuen que són afers de guerra i que no hi poden intervenir.
Aquest mateix dia, 9 de juliol, després d’una tensa última reunió de la Junta de Braços, les trompetes i els timbals proclamen als quatre vents que cal resistir i criden la població a la lluita per defensar fins a la fi les Constitucions i Privilegis de Catalunya.
22 de juny, 1713:
A l’Hospitalet de Llobregat, població veïna de la capital catalana, el conte de Königsegg, en representació de les forces austriacistes, i el marquès de Grimaldi, cap de l’exèrcit filipista, signen el tractat d’evacuació de les tropes aliades austriacistes, que queden obligades a abandonar Catalunya, Mallorca i Eivissa; a més, com a garantia, es comprometen a lliurar a Felip V la ciutat de Tarragona. El poble català és abandonat a la seva sort en la defensa de les seves constitucions. Carles, emperador d’Àustria des del 1711, trenca pràcticament el seu compromís en la defensa de les llibertats catalanes. També per part dels aliats austriacistes Catalunya es queda sola
11 d’abril, 1713:
A la ciutat d’Utrecht (Països Baixos) culminen les negociacions de pau iniciades dos anys abans a Londres, arran de la proclamació de l’arxiduc Carles com a emperador romanogermànic, amb la signatura del Tractat d’Utrecht. Les potències europees aliades, és a dir, la Gran Bretanya, Àustria, Holanda, Prússia, Savoia i Portugal accepten el candidat francès i espanyol, Felip V, com a monarca sobirà dels regnes d’Espanya i de les Índies. Entre tots es reparteixen el pastís de la guerra: per Espanya, Felip d’Anjou obté el reconeixement com a rei i renuncia als drets successoris a la corona francesa; França obté l’entronització dels Borbó a canvi de la renúncia d’altres familiars de Lluís XIV als possibles drets sobre els regnes hispànics; la Gran Bretanya rep Gibraltar i Menorca, i el monopoli del tràfic d’esclaus en les colònies americanes, a més de territoris nord-americans (la Badia de Hudson, Terranova, Nova Escòcia) i l’illa caribenya de Saint Kitts); Àustria, en la figura de Carles VI, que renuncia a la corona espanyola, rep el Milanesat, Nàpols, Flandes i Sardenya; Portugal veu reconeguts els seus drets de sobirania sobre les terres entre l’Amazones i el Oiapoque, i, per un tractat posterior, recupera la Colònia del Sacramento.
La part catalana del pastís és novament l’oblit i la traïció. Catalunya hauria estat la pedra a la sabata en la resolució del conflicte; per això, ja en la fase prèvia de preparació de les negociacions del tractat, en fou exclosa pel mateix Carles VI, que es negà a reconèixer-la com a nació interessada i no va voler rebre l’ambaixador català Francesc de Berardo.
19 de març, 1713:
Surt de Barcelona amb destinació a Viena Elisabet de Brunsvic-Wolfenbüttel, emperadriu d’Àustria i reina de Catalunya-Aragó pel seu matrimoni, celebrat a Barcelona en 1708, amb Carles d’Habsburg (Carles III en la cronologia dels reis de Catalunya-Aragó i Carles VI en la dels emperadors de l’imperi romanogermànic). Des de que Carles havia abandonat Barcelona per tornar a Viena i fer-se càrrec del tron imperial, Elisabet havia romàs a Catalunya com a lloctinent. Mentrestant, Carles, tot cercat la pau amb França i Espanya, ha intentat preservar les constitucions catalanes procurant, en primer lloc, que Felip V deixés els territoris de la Corona d’Aragó sota l’empara de l’emperador d’Àustria; després, proposant la constitució d’una República Catalana sota l’empara d’Anglaterra. Tot inútil davant l’aferrissada negativa de Felip V i l’oposició del govern anglès (ara a mans dels tories i presidit per Bolingbroke), que desatén fins i tot la intercessió de la reina Anna d’Anglaterra per la defensa de les constitucions catalanes.
Amb la marxa d’Elisabet, els catalans perden l’única força de pressió que els quedava davant les potències europees aliades, l’única que els podia recordar de manera fefaent el compromís polític i ètic que havien contret amb Catalunya.
14 de març, 1713:
Com a pas previa a la signatura del Tractat d’Utrecht, se signa secretament l’acord d’evacuació de les tropes austriacistes i aliades del Principat de Catalunya. L’acord de l’Hospitalet, signat posteriorment, donarà compliment a aquest pacte secret que consuma, de fet, una traïció a Catalunya que s’havia anat covant al si de les forces aliades des del 1711.
****
A partir d’aquell 9 de juliol Catalunya sap que haurà de lluitar sola contra un enemic incomparablement superior, sap que les portes d’Europa estan tancades i que, malgrat que ho intentarà fins al final, l’única esperança només els pot arribar amb un miracle… I sap també que no hi haurà clemència per part dels vencedors. I que ningú els vindrà a defensar. Que, consumada la traïció europea, l’única possibilitat és la victòria.
Victòria o res…
Potser com ara.
Josep A. Vidal
Referència bibliogràfica: Diccionari d’Història de Catalunya. Edicions 62, Barcelona, 1992.