CARTA DE BARCELONA
Eppur si muove! – Catalunya al punt de mira
El govern espanyol continua fent veure que la voluntat sobiranista no existeix en la societat catalana, que és cosa d’uns quants exaltats liderats per un esbojarrat i irresponsable president de la Generalitat que ha perdut els papers, el cap i el nord, a més de perdre’s ell mateix.
Però, mentre fan veure que no passa res, el milió sis-centes mil persones, pel cap baix, que es van enllaçar en una cadena humana de nord a sud del país és una imatge que no es poden treure del cap: fan veure que no, però han entès que això de la independència és molt més que una febrada, i que hi ha prou força social a Catalunya com per tirar-ho endavant, i que hi ha molta gent que hi treballa, amb seny, amb responsabilitat, amb seriositat i avantposant l’interès polític a les emocions.
Ara s’adonen que no és el passat, la història, allò que mou la reivindicació independentista, que no és ni tan sols el nacionalisme o, si més no, el nacionalisme tronat del segle XIX; que la societat catalana parla, clarament i sense embulls, del futur.
I, com que se n’adonen, s’han mobilitzat, els polítics, els periodistes, els comentaristes, els diplomàtics, els parlamentaris europeus…
També els grupúsculs d’extrema dreta, que a Espanya són fites de continuïtat que enllacen el franquisme amb la societat democràtica actual sense interrupció, s’han posat en alerta. L’atac falangista a la seu de la Generalitat a Madrid no fou una demostració de força, sinó una incitació; va néixer amb voluntat d’exemplaritat… Naturalment els atacats han estat detinguts, i posats en llibertat amb càrrecs. Segons he llegit a la premsa els poden caure multes de fins a 300 euros! Ja veieu quina fortuna i quin càstig per a grups que en qualsevol Estat europeu de dret estarien prohibits. Però Spain is different, aquí, excrecencials i minoritaris, campen al seu aire i es permeten fer apologia del feixisme en els webs de les seves institucions, algunes de les quals, com la Fundación Francisco Franco o agrupacions d’excombatents divisionaris, han rebut subvencions governamentals fins a època recent, en democràcia i amb independència del govern de torn.
A l’estranger o, com es diu en llenguatge florit, en el concert de les nacions, s’ha fet una hipervaloració de la transició espanyola a la democràcia, i s’oblida que el dictador va ser enterrat al costat de José Antonio Primo de Rivera, fundador i líder del partit feixista Falange Española, en un temple catòlic i obert al culte concebut pel dictador mateix com panteó “sagrat” de dimensions faraòniques i construït per presos polítics, on se li reten honors que serien impensables en qualsevol de les democràcieseuropees que arrosseguen la xacra històrica d’un episodi feixista.
I s’oblida també que la transició va intronitzar la monarquia en la figura designada pel dictador, que es va preocupar de formar el seu successor fent-lo créixer políticament a la seva empara.
S’oblida també que els ministres de Franco, col·laboradors actius de la dictadura i corresponsables de les seves polítiques, van continuar actius en la vida política, van ocupar escons al parlament postfranquista, i, en democràcia, han ocupat llocs privilegiats en la empresa pública i privada mentre “la llei de vida” els ho ha permès.
I obliden que el disseny de la transició va ser portat a terme per un exministre franquista, Adolfo Suárez, que –cal reconèixer-ho– hi va posar més voluntat i gosadiade la prevista per uns i altres, pels correligionaris i pels opositors.
Avui, naturalment, ja no hi són, en la política activa, perquè la majoria han traspassat o s’han retirat; però Manuel Fraga s’hi va mantenir actiu fins a l’últim moment, i encara n’hi ha que belluguen i es fan notar amb més o menys assiduïtat, com el falangista José Utrera Molina, que no s’ha estat d’amenaçar, fa a penes uns dies, amb la intervenció de la Legió en defensa de la unitat territorial contra Catalunya, un gestbarroerament descarat, perquè el fet de ser el sogre d’Alberto Ruiz Gallardón, ministre de justícia de l’actual govern de Mariano Rajoy, li hauria d’aconsellar un mínim de prudència.
Però, per quina raó caldria ser prudent, si el descarament d’aquella dreta residual del franquisme ha anat quallant en la societat espanyola i s’hi ha fet un espai significatiuque contamina d’ideologia falangista el pensament polític i el debat en l’Espanya actual?
L’exministre franquista José Utrera, que fou cap del Movimiento i que és avui patró de la Fundación Francisco Franco, pot publicar en la web d’aquesta entitat –que ha viscut subvencionada– coses com aquesta: “Franco mai no va ser un dictador o l’autòcrata cruel i despietat que pretenen presentar-nos. Tampoc no va ser antidemocràtic, ni immobilista. Va tenir com a home públic grans encerts i ocasionals equivocacions. No em penedeixo d’haver-li ofert la meva lleialtat”.
I si això ho pot publicar qui, si més no per deferència als vincles familiars que l’obliguen a la prudència política, hauria de callar, què té d’estrany que el ministre de l’Interior, el senyor Fernández Díaz, equipari l’assalt feixista a la seu de la Generalitat amb la crema d’una bandera per uns encaputxats durant la diada i que aprofiti això per embrutar la imatge d’una mobilització pacífica de prop de dos milions de persones per tot el territori català i per introduir en el debat una grandiloqüent i magnificada hispanofòbia catalana que caldria combatre per tal d’acabar amb la catalanofòbia d’uns grupúsculs violents que considera poc representatius?
I qué té d’estrany que un portantveu del PP surti en defensa d’uns membres del partit que s’han exhibit a Internet amb símbols nazis i banderes franquistes, i que equipari aquest fet a l’exhibició de la bandera republicana en manifestacions catalanistes, i que argumenti que la República va causar un milió de morts?
I què té d’estrany que el Partido Popular (PP) que governa amb majoria absoluta imposi com a president del tribuna constitucional un jutge que és militant de quota delPartit i anticatalanista declarat? (I això tenint en compte que el TC haurà de decidir sobre més de vint recursos presentats pel PP contra accions del govern de la Generalitat de Catalunya.)
I què té d’estrany que un regidor del PP de Lleida, un tal Pau Pinto Torné, qualifiqui d’assassins els qui van anar a la cadena humana l’onze de setembre i que equipari l’estelada al logo d’ETA, pel fet que a la Via Catalana s’hi van sumar representants dels partits bascos Bildu, Sortu, Amaiur i Aralar, tots ells legals?
I què té d’estrany que la UNE (Unidad Nacional Española) compari les estelades de la diada amb els emblemes del III Reich i demani la intervenció urgent de la Guardia Civil i de l’Exèrcit?
I què té d’estrany que la ínclita Esperanza Aguirre, que segons llegeixo aspira a lideressa del PP i cap del govern d’Espanya un cop propiciada la caiguda de Mariano Rajoy, hagi parlat de catalanitzar Espanya per després recordar que l’escola catalana “ocultar” als infants “el suport que alguns catalans van donar a Franco en la Guerra Civil, on milers de voluntaris catalans van donar la vida per Déu i per Espanya”, una afirmació que juga la carta de l’ambigüitat per pervertir el sentit de la història.
I què té d’estrany que, davant de cap d’aquests fets, ningú no s’esveri; ni –en els casos d’apologia del feixisme o de la violència, hi actuï la fiscalia ni s’hi interessi la política ni cridin els intel·lectuals ni les suposades elits, ni s’escandalitzin els partits democràtics, o que, si ho fan, al capdavall no passi res de res…?
Així que el silenci i la indiferència aparent que ha provat de mantenir fins ara el govern de Mariano Rajoy en relació amb Catalunya ja no pot ocultar el que està passant.Tothom recorda la famosa afirmació atribuïda a Galileu, obligat a negar les evidències davant el sant tribunal inquisitorial: Eppur si muove! Per això, el ministre d’exteriors, García Margallo, ha convocat i instruït els ambaixadors, i fins i tot ha renyat els qui han passat per alt les recomanacions espanyoles: davant de la reivindicació sobiranista del poble català, s’exigeix silenci absolut, cap opinió; és un afer intern…
Però la via catalana és i vol ser estrictament democràtica i qui la vulgui impedir haurà de fer-ho amb les eines d’una democràcia estricta. I també des de la democràcia s’intenta desdibuixar l’objectiu independentista o reorientar el procés cap a posicions conciliadores:
– el PSC, subordinat al PSOE, ha baixat de les golfes on s’acumulen els mals endreços un federalisme arnat que no és altra cosa que l’autonomisme actual redefinit de maneraque quedi garantida d’ara endavant la impossibilitat de la reclamació sobiranista;
– Unió Democràtica de Catalunya (un dels dos partits que formen la federació en el govern de la Generalitat, CiU) parla vagament d’enteses basades en un confederalisme hipotètic capaç d’articular una tercera via entre els independentistes, als quals considera víctimes d’un arravatament emocional i irresponsable, i els unionistes, que considerasubordinats a la idea de supremacia d’una Espanya de matriu castellana o, més concretament, madrilenya; una tercera via que considera que una Espanya plural encaraés possible;
– Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que dóna suport al govern de CiU, actualment en minoria parlamentària, no vol moure’s del seu objectiu programàtic (la independència, mitjançant consulta i referèndum, al més aviat possible) i demana que els qui tinguin altres propostes o creguin en altres vies que les defineixin i les proposin al poble de Catalunya;
– els d’Iniciativa, diuen sí a la consulta i reclamen alhora que es garanteixin polítiques socials, i pel que fa a la independència, ja decidiran quan sigui l’hora;
– la CUP volen independència, però amb revolució social i en l’àmbit dels Països Catalans, i posen l’èmfasi en la definició del model d’Estat.
De part del nacionalisme espanyol, Ciutadans i PP, que formen el nucli dur de l’unionisme, estigmatitzats pel seu radicalisme en la defensa d’Espanya i en la proposta d’una Catalunya regional, subordinada, epigonal, folklòrica i anecdòtica, reclamen, tot mirant de marcar diferències entre ells, un front d’unitat contra la “bogeria secessionista”.
En aquest context, Convergència, en connivència amb Unió Democràtica i lligada mitjançant un pacte de govern amb ERC, parla clarament d’Estat propi, en el marc europeu, aconseguit per la via democràtica, i de la necessitat d’articular una via legal per a la consulta i de construir estructures d’Estat.
Les particularitats o els matisos en els diferents sectors del bloc sobiranista nos’estableixen en relació amb la independència, tot i que no és una idea compartida, sinó en el concepte d’Estat edificat sobre la sobirania nacional. Mentre alguns consideren que si es troba un encaix harmònic i just, dialogat i pactat amb l’Estat espanyol es podria obviar el pas per la constitució d’un Estat propi, d’altres consideren que no hi haurà entesa amb Espanya si no és possible de dur-la a terme com un pacte entre iguals; mentre uns consideren que cal tenir un Estat propi, en igualtat de virtuts i defectes amb els altres estats del nostre entorn, d’altres consideren que si es construeix un Estat propi cal que, deslliurat de lligams amb estructures arnades i prejudicis de casta, excel·leixi endemocràcia participativa, en compromís social i en altres virtuts que el facin capdavanter de la modernitat.
L’olla bull. El futur és incert. El que és cert, però, és que l’statu quo s’ha acabat. Les regles del joc s’han violentat, l’entesa ha estat boicotejada i tots els camins han estat barrats. I ara, no hi ha camí que pugui obviar l’afirmació clara del poble català, avalada per una majoria que les urnes hauran de dir si és suficient o no per transformar-se en una acció política determinada: els catalans volem fer efectiva la nostra capacitat de decidir, és a dir, la nostra sobirania singular, per entendre’ns amb els nostres veïns i amb les altres nacions del món parlant-nos d’igual a igual. Tota tercera via que no passi per aquí està condemnada al fracàs i ens durà, en un termini més o menys llarg, al mateix punt; llevat que Catalunya, el que és i el que vol ser, perdi la voluntat de ser i s’extingeixi per sempre.
Josep A. Vidal