Es compleixen ja dues setmanes de la vaga indefinida que els docents de les Illes Balears estan duent a terme en oposició a la política educativa del govern del PP que presideix José Manuel Bauzá. Als docents s’hi han sumat els pares dels alumnes i tota la comunitat escolar. La resistència dels mestres, que comprometen la seva economia familiar i la seva estabilitat professional, compta amb un suport creixent de la societat civil balear i amb la solidaritat de persones, grups i entitats del País Valencià i de Catalunya, que han obert caixes de solidaritat amb els vaguistes. Artistes i intel·lectuals de tots els territoris catalans s’hi han solidaritzat, signant un manifest i fent-hi contribucions diverses.¹

La vaga va esclatar per l’oposició a la llei de llengües del govern balear, que pretén implantar l’ensenyament trilingüe, en castellà, català i anglès, amb un terç del temps de dedicació en cada llengua, de manera que posaria fi al sistema d’immersió lingüística i als criteris d’unitat lingüística del català. La llengua anglesa, que s’implanta sense comptar amb la preparació prèvia i adequada del professorat, és la coartada per posar fi a la immersió i desplaçar el català com a llengua vehicular, donant així preponderància al castellà, atès que l’anglès no en sortiria gaire ben tractat per raons molt diverses entre les quals la principal és el disseny matusser i troglodita d’una política educativa amb voluntat de genocidi lingüístic.

L’atac a la llengua catalana, que constitueix una obsessió d’arrels pregones en el subconscient i en el conscient del nacionalisme espanyol, es concreta a més amb la substitució de l’estàndar desenvolupat sota l’autoritat de l’Institut d’Estudis Catalans pels diferents parlars illencs (mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc). D’aquesta manera, el govern balear del PP atia els fantasmes del colonialisme catalanista, com ha fet en altres territoris (País Valencià, Franja d’Aragó) i com intenta fer-ho –fins ara sense èxit– a Catalunya, especialment als nuclis industrials. Alhora, socava el fonament de la identitat lingüística i alimenta la incompetència de les noves generacions en català mitjançant la reducció de la llengua a un particularisme mancat de cohesió amb l’àmbit lingüístic al qual pertany.

Amb l’arrogància i la fatxenderia que caracteritzen el PP i que s’encarnen perfectament en aquest polític illenc, tot i que nascut a Madrid, de professió farmacèutic, alimentat ideològicament amb el credo neofalangista de la FAES, el govern balear del PP es nega a cedir davant la pressió d’una vaga que va començar sent dels docents i que ha esdevingut ja una vaga social. Està convençut que vencerà els vaguistes per la política de la fam: fins quan podran resistir els mestres i professors perdent 150 euros de salari per cada dia de vaga?

L’ofec econòmic, és a dir la força, és l’esperança política del govern balear i l’única estratègia política que vol aplicar. La seva obsessió contra el català el porta a posar-se en contra dels seus conciutadans. A molts municipis illencs, els pares han pactat amb els mestres en vaga una estratègia d’alternança per atenuar el sacrifici econòmic que els comporta la protesta: els docents faran vaga uns dies i els dies que no en facin, els pares no duran els fills a l’escola. Davant aquest pacte de suport i resistència al si de la comunitat educativa, el PP ha renovat les amenaces: el Tribunal de Menors traurà la tutela dels fills als pares que no els portin a l’escola.

Amb el suport de la societat balear i de les persones i grups cívics dels altres territoris de l’àmbit cultural i lingüístic català, les mobilitzacions continuaran enfrontant-se a la política ignominiosa del govern balear, si més no fins que s’aconsegueixin plantejats per per l’assemblea dels docent, que inclouen, entre d’altres, la reincorporació dels directors d’institut expedientats, la retirada del Decret de tractament integral de llengües (TIL) i l’augment de la ratio alumnes/professor, etc. A partir de l’acceptació d’aquesta base es podria començar a negociar per posar fi a la vaga.

El govern balear, però, no vol afluixar i el conflicte social esdevé cada vegada més gran. Mentrestant, què fa el Govern espanyol, també del PP, per apaivagar la crispació i pacificar el sector educatiu i la societat que se sent agredida en la seva identitat lingüística i cultural…? Us ho diré: tirar més llenya al foc, incorporant a la nova llei d’educació, a proposta d’UPyD (el partido ultranacionalista español Unión Progreso y Democracia) un article segons el qual el castellà és llengua vehicular de l’ensenyament arreu del territori estatal. És a dir, carregant-se la immersió lingüística arreu on es practiqui –essencialment, a Catalunya i a les Balears, perquè al País Valencià fa temps que els governs del PP l’han feta impossible.

Però no ens hauria d’estranyar… Fa anys que les coses van així, i no només amb els governs del PP. La política que intenta aplicar el president balear és la mateixa que el seu correligionari Arias Cañete, ministre del govern actual de Mariano Rajoy, va definir també el novembre del 2000, quan, sent ministre d’agricultura en el govern de José María Aznar, va dir en relació amb l’oposició de les Terres de l’Ebre al Plan Hidrológico Nacional: “Esto sale por cojones […] porque el presidente (Aznar) ha dicho en el Consejo de Ministros, estando yo, que esto salía por huevos”.

Una concepció esperpèntica de la política. La tragèdia crònica, persistent –i insalvable?– d’aquesta Espanya esbojarrada, arnada i casposa que el nacionalisme espanyol vol imposar als espanyols, siguin d’on siguin, a cops de decrets i bajanades.

Josep A. Vidal

1. https://www.plataforma-llengua.cat/noticies/interior/2316