Davant la puixança que a Catalunya va adquirint la reclamació de la sobirania que li ha estat arrabassada diverses vegades al llarg dels darrers quatre-cents anys per la força de les armes, el govern espanyol, investit de modernitat i amb més postissos que en un cotilló del Carnaval de Venècia, intenta negar-la una vegada més. Ara, però, com que ja no té la llibertat d’agafar les escopetes, ho fa amb una arquitectura argumental tan sofisticada com inconsistent.
Ara, a les envistes del debat de la proposta catalana al Congrés dels Diputats, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, s’ha despenjat amb l’argument de la sang. “Els catalans i ‘la resta dels espanyols’ –ha dit– hem encreuat les nostres sangs. Tenim la mateixa sang”, ha conclòs. I és evident que en la seva mentalitat –encara contaminada d’aquell orgull racial que es va cisellar en la història com a “limpieza de sangre” i en nom del qual s’han omplert tantes pàgines sagnants i vergonyoses en el llibre de la Història d’Espanya, d’Europa i del món– “tenir la mateixa sang” vol dir que els catalans som inseparables, indestriables del conjunt del “pueblo español” amb el qual –pel que ens diuen– ens uneix una llarguíiiiiiiiiiiissima successió de segles d’unitat harmònica, cordial i respectuosa. És a dir, que Espanya torna a ser “unidad de destino en lo universal”.
Jo, com molts dels meus conciutadans, n’he quedat bocabadat, de tanta intel·ligència política, històrica i biològica, i qui sap si també genètica. I, com que de mena sóc propens a l’entusiasme, de seguida he vist l’abast de l’argument i he volgut aprofitar la generositat i l’extraordinària difusió d’A viagem dos Argonautas per adreçar al MÓN UNIVERSAL una proposta que portaria a una culminació esplendorosa l’argument de la sang que ha posat en solfa el president del govern. Ras i curt: PROPOSO que Espanya s’integri en l’Argentina com una província més. És innegable que la sang dels argentins i dels espanyols ha estat encreuada durant segles. De fet, la sang indígena a l’Argentina ha esdevingut, lamentablement, residual sota el triomf de la sang espanyola, que, com ja sabeu, és de mena impetuosa.
Ja sé què em direu: que en lloc de l’Argentina podria haver triat Mèxic o algun país andí, o potser algun país centreamericà. Però, mireu, pel que fa a aquests darrers, l’exigüitat del territori no s’adiu amb la vocació de grandesa de la “raça hispana” i els espanyols s’hi trobarien massa engavanyats, sense prou espai per inflar el pit; i pel que fa a Mèxic o algun país andí, són països on la sang barrejada d’espanyola no hi predomina de manera tan aclaparadora sobre la sang indígena com a l’Argentina.
També potser que algun lector no acabi de veure clar el fet que sigui Espanya qui s’integri en l’Argentina enlloc de fer-ho a l’inrevés, però hi ha arguments de pes per fer-ho així. En primer lloc hi ha els valors de coherència i de generositat que avalen la integració d’Espanya en l’Argentina: és el president del govern espanyol qui ha pres la iniciativa i, d’altra banda, és el primer a defensar que la història del món actual avança cap a polítiques d’integració; per tant, Espanya no farà escarafalls ni gosarà exhibir un prejudici nacionalista separador contra els grans corrents de la història… Oi que no? A més, si l’operació es proposava a l’inrevés, els argentins podrien veure-hi un intent de repetir episodis de conquesta de temps passats. Per tant, no tinc cap dubte que Espanya faria l’exercici abnegat de renunciar a la nacionalitat en pro de la indivisible unitat de la sang hispanoargentina.
També hi ha arguments històrics a favor, perquè, vejam: els argentins ja van demostrar una vegada en la història que això de la sang els importa un rave i van donar un cop de porta a Espanya i es van fer independents… Precisament ells, que si van començar a existir com a nació va ser gràcies a la “sang” amb què Espanya va regar el territori! Però, no van saber comprendre que els lligams de la sang són inviolables. Els argentins ja van ser part d’Espanya però, potser perquè deuen ser de mena desagraïts, no en tenen bon record i no voldrien repetir l’experiència. En canvi, per als espanyols, ser argentins té l’atractiu de la novetat, de l’aventura… Per als espanyols la possibilitat d’esdevenir argentins –i americans– suposa un pas endavant, mentre que per als argentins la possibilitat d’esdevenir espanyols suposaria un pas enrere, i aquest prejudici podria fer fracassar el projecte. I, què voleu que uns digui: un projecte tan bo no es mereix el fracàs!
Finalment, hi ha factors geoestratègics que no vull passar per alt. Fixeu-vos-hi: un sol país a banda i banda de l’Atlàntic, enllaçant els dos costats del meridià de Greenwich, i enllaçant els dos hemisferis, nord i sud, i enllaçant els continents europeu i americà. Un sol país transversal, transatlàntic, transcontinental, transhistòric i, sobretot, transsanguini. Us imagineu quin exemple extraordinari per al món?
I a més, i aquesta és la guinda que corona el plat, qui no ignora que a l’Argentina s’hi han encreuat les sangs italiana i hispanoargentina? Per tant, culminada amb èxit la primera fase de l’operació transatlàntica, se’n podria escometre una segona, basada en el mateix argument, gràcies a la qual Itàlia s’incorporaria també a l’Argentina… I per què no Grècia, en fases posteriors? I Israel –o és que algú pot passar per alt la importància dels vincles de consanguinitat entre la comunitat jueva internacional i l’Argentina?
I de pas, Europa es desfaria d’Espanya, Itàlia, Grècia…i qui sap de Portugal, que no voldria veure’s atrapat enmig d’una operació transcontinental d’aquest abast i correria entusiasmat a afegir-se al projecte de la gran Argentina per raons, si més no, de supervivència. (I si Portugal s’afegia al projecte, imagineu quin fruit extraordinari donaria en l’àmbit cultural l’abraçada fraterna entre el fado i el tango, entre la música porteña i la lisboeta, entre l’estuari del Plata i el del Tejo! I si amb l’argument de la sang s’hi afegís el Brasil…? I si…
Imagineu-vos quin horitzó esplendorós, quin pas de gegant per a la humanitat! Quants altres països s’unirien a aquest projecte o en generarien de semblants! La fusió del petit món mediterrani en la magnificència de les terres més enllà de l’Atlàntic faria saltar pels aires el lema reduccionista del “Non Plus Ultra”.
Us ho ben juro: d’ençà que em va venir aquesta idea, que no puc dormir. Estic tan, però tan i tan il·lusionat…!
