Avui, a Catalunya les polèmiques i la xerrameca política –en dic així perquè, encara que sembli mentida, de “debat” polític n’hi ha molt poc– se centra, cada vegada amb més passió, en la propera celebració de l’Onze de Setembre, que enguany té un caràcter especial pel fet de commemorar-se el Tricentenari de la caiguda de Barcelona i la desfeta nacional, i en la perspectiva de la consulta del 9 de novembre. Mentrestant, el govern espanyol continua la seva croada recentralitzadora i es construeix i s’assegura suports i majories amb una solidesa inconcebible en una societat amb criteri polític i amb conviccions democràtiques sòlides, una solidesa que clava les seves arrels en el sustrat ideològic heretat de l’Espanya dels seixanta, a la llum del qual s’imposa sense discussió ni oposició una lectura mesquina, empobridora, injusta, perversora i antidemocràtica de la Constitució.
El govern del Partido Popular, emparat per la majoria absoluta, posa els focus allà on li convé i dibuixa un mapa de clarors i ombres que, amb la coartada de l’emergència nacional –que difon, amb una dissimulació cada vegada més dificil de mantenir, la consigna de la unitat d’Espanya contra l’atac catalanista–, amaga i mostra el paisatge que més convé als seus interessos partidistes de cara a les properes eleccions municipals i, després, a les generals. Amb aquesta finalitat, mou els fils de la informació, activa tota la maquinària de l’Estat, la de superfície i la subterrània, i utilitza despòticament la majoria parlamentària per aprovar lleis que li permetin resistir la davallada electoral a tots els nivells.
Passat poc més que el primer lustre de postfranquisme, un temps que hem anomenat amb massa lleugeresa “transició”, i al llarg de tres dècades ja consumades de democràcia a Espanya, els governs socialistes i els governs del PP han anat ressuscitant progressivament, amb argumentacions fal·laces, els mals atàvics d’Espanya. Els vells fantasmes han anat prenent cos en aquesta Espanya de zombis encorbatats, opusdeïtzats, europeïtzats i moderns, i bojament enamorats d’ells mateixos. La clau de tot ha estat la conquesta d’un discurs que els ha proveït d’una coartada suficient. Una discurs que no ha necessitat ser sòlid, ni profund, ni veritable; en aquests temps que vivim la solidesa, la profunditat i la veritat són exquisideses totalment desprestigiades. N’hi ha prou que sigui “guapo”, formalment homologable a un estàndar europeu i occidental en el qual la veritat de les paraules no hi compta, en el qual no cal la coherència entre la paraula i l’acció.
La desorientació i la crisi profunda de valors de l’esquerra, incapaç de trobar un discurs sòlid i suficient durant molts anys, ferida mortalment en la seva autoestima i en la base de les seves seguretats, ha afavorit notablement la creació d’aquest discurs de la buidor, de la incoherència i de la perversió, en el qual les paraules més nobles renten la cara a propòsits innobles i a accions políticament mesquines. La perversió del discurs ha estat tan gran que avui poden utilitzar-lo indistintament els uns i els altres, la dreta i l’esquerra, i no hi ha possibilitat de discriminació entre l’ús de la paraula “democràcia”, o “llibertat”, o “justícia social”, o “economia”, o “honestedat”, o “decència”…, tant si la diuen –des del govern– els uns com si la diuen els altres.
Al cansament de la política, a la desafecció pels models democràtics i al descoratjament o el desarmament ideològic de la societat s’hi ha arribat per la manca de coherència i de tremp democràtic del discurs polític, la tovesa del qual no li permet ser motor de cap canvi.
Avui el terreny social de la democràcia –no només a Espanya, perquè ja fa estona que he deixat de referir-m’hi exclusivament– està adobat perquè hi arrelin o les utopies, que, mancades d’objectius immediats, comporten la negació de la política, o els totalitarismes, que fan innecessària la política, i que són molt sovint l’instrument idoni –i sanguinari– al servei de les utopies.
No hi ha alternatives democràtiques al marge del discurs polític coherent –el dels uns i el dels altres, a l’esquerra i a la dreta–, que recuperi els valors de solidesa, profunditat i veritat. Altrament no hi pot haver regeneració de la política. Enlloc.
