CARTA DE BARCELONA – “A, B, C: TRES APUNTS AL COMPÀS DELS DIES… I UNA ADDENDA” -por Josep A. Vidal

barcelona

A)

Un amic meu molt estimat, amb qui comparteixo a més el delit de la poesia, m’escriu des de París arran dels fets sagnants que han commogut la ciutat que fou, i és encara en molts aspectes, el cor de l’Europa liberal. Sent, em diu, una tristesa immensa, que creix amb cada dia que passa. Il y a un ciel bas et triste…, escriu.

Una tristesa immensa acompanya de manera inevitable l’itinerari de l’espècie humana. El fanatisme assassina a París. Una nena de deu anys, carregada d’explosius i investida d’odi aliè, esclata enmig la gent i fa una matança. Un nen de deu anys, degudament instruït pel fanàtic que li posa l’arma a les mans, assassina dos hostatges de l’odi. Una dona és assassinada mentre estava parint, a Baga (Nigèria) on Boko Haram fa centenars de morts, molts d’ells infants. La guerra… La injustícia… L’opressió… El despreci de la vida de milions de persones condemnades a la misèria sense remissió i sistemàticament ignorades pels qui retenen l’exclusivitat en l’usdefruit d’uns béns que no els pertanyen… Els fets ens recorden als humans, constantment, que no posseïm l’excel·lència ni la predilecció que tant ens agrada atribuir-nos com a espècie. La massacre de París és potser la gota que ha fet vessar el got, però, a part d’aquesta singularitat, és una gota entre tantes i tantes d’igualment condemnables.

Ens agrada pensar que el mal es una anomalía, una mena d’excepció que somou transitòriamente la fermesa de la dignitat humana. Però no és així, forma part del que som com a espècie. És l’abisme de la condició humana… I és de l’evidència d’aquest nostre abisme d’on neix, irresistible, la profunda, angoixada, desesperançada tristesa que ens abat amb cada gota de les que omplen el got. La tristesa de la derrota.

Però… “cal persistir en la raó de la dignitat humana –dic al meu amic i em dic a mi mateix–, sense oblidar, però, que darrere de cada crim, del fanatisme, de l’odi, de la renúncia a l’amor hi ha altres renúncies, desercions i traïcions –menys cridaneres i fàcilment tolerades per les nostres societats benpensants, civilitzades, desenvolupades i benestants– als deures que ens imposen el compromís amb la llibertat, la defensa de la justícia i la proclamació de l’amor en totes les seves formes (fraternitat, respecte, solidaritat…).

B)

No han faltat aquests dies veus que defensen la necessitat de línies vermelles, aquelles fronteres davant la qual hauríem de saber declinar el nostre dret a la llibertat d’expressió. Censurar les paraules o les imatges, ni que sigui en forma d’autocensura disfressada de respecte o de prudència o simplement per por o per covardia, ni és possible ni és mai solució de cap mal. Penso ara en tantes paraules de molts pensadors, polítics, savis, profetes i suposats “homes de Déu” que al llarg dels temps han fet progressar la humanitat i han contribuït al bé comú, paraules i frases que no han estat ni prudents, ni respectuoses, sinó molestes, ofensives i directament insultants o amenaçants i, per tant, des de les convencions del “respecte social”, improcedents i censurables o fins i tot, amb alguns paràmetres que avui es debaten, delictives. Els qui en foren els autors haurien d’haver-se estat de pronunciar-les, d’escriure-les? Penso, per exemple, en les paraules que l’evangeli de Mateu posa en boca de Jesús: Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos i de tota mena d’impuresa! Aquestes paraules i d’altres igualment contundents formen part amb “naturalitat” de la cultura i dels referents de bona part de la humanitat; hi estan perfectament integrades. Però, i si fossin dites avui per denunciar la pretesa hipocresia de la casta sacerdotal o dirigent d’una confessió determinada?

I si en lloc de dir-les o escriure-les, algú les posés en una “caricatura” i en fes un dibuix de significació i al·lusió inequívoques?

El dibuix, i amb una intensitat particular la caricatura, és més punyent que la paraula, penso que per dues raons principalment: l’una, perquè la comunicació no es produeix discursivament, com a diacronía, sinó de manera sincrónica, com un impacte; i la segona, perquè el text té la facultat d’autoregular-se, d’introduir matisacions i modificacions, i contextulitzacions de si mateix, que el dibuix i la caricatura no pot introduir amb tanta facilitat.

Qui avui i ara, en el context dels darrers dies, parla de límits fa trampa. L’humor, la crítica del pensament, l’evolució i el canvi social, el progrés són sempre transgressió. I en aquesta transgressió, probablement l’art en general i l’humor en particular tenen com a missió principal l’exploració dels límits, no pas per constatar-ne l’existència, sinó per mostrar-ne la vulnerabilitat i transgredir-los.

C)

En el mateix context, s’han sentit també veus prudents o admonitòries que insisteixen que no s’hauria de ferir la sensibilitat dels creients, i que, sense menysteniment de la llibertat de pensament i d’expressió, el respecte als altres ens hauria d’estalviar les bromes sobre els déus, la religió i les creences. He de dir que, en allò personal, mai no faig broma de les creences dels altres, i que, per una regla de conducta personal que no pretenc fer extensiva a ningú, em desagrada tot allò que ridiculitza o ofèn els valors i les conviccions dels altres (sempre que aquests valors no atemptin contra la integritat, llibertat i els drets inviolables de ningú altre), i que en cas d’haver-hi d’estar en contra, prefereixo fer-ho per la via de l’argumentació i del debat. Però, dit això, no puc admetre aquesta convenció segons la qual els creients de qualsevol confessió hagin de tenir la pell més fina que els no creients, i no hi veig diferència significativa entre la qualitat de l’ofensa que pot representar per a un creient la denigració de Déu i la que pot representar per a un no creient l’exaltació de la divinitat, els privilegis socials de la fe i l’exhibicionisme religiós. És realment més ofensiva una cosa que l’altra? Hem de ser més curosos a estalviar als creients el mal tràngol d’una crítica a les seves conviccions que a estalviar als no creients el mal tràngol d’haver de viure com a excepció en un context de preponderància i prepotència d’uns valors que no poden fer seus? Crec que cadascú ha de poder –i hauria de saber– triar on és i amb qui va, i deixar que els altres fossin i fessin com els semblés en el marc democràtic de llibertats i de legalitat. I que per dirimir sobre ofenses i altres perjudicis hi haria d’haver, en aquest marc que he dit, els tribunals.

I una ADDENDA:

Ara que el debat sobre la independència i el procés sobiranista a Catalunya enceta una nova fase amb l’horitzó posat en les eleccions del proper 27 de setembre, constatem el rebrot d’un fenomen que ens ha acompanyat al llarg dels dos darrers segles i que té, darrerament, una especial virulència. Em refereixo al sorgiment de pretesos historiadors que, des de fora de Catalunya –o des de dins, però seguint els dictats que els arriben de fora– ens vénen a explicar als catalans la veritat històrica que “el fanatisme nacionalista” ens ha ocultat. La història “de veritat”, sense mistificacions i adulteracions nacionalistes, diuen tot consumant un vegada més la prerogativa dels vencedors que consisteix a “instruir i adoctrinar” els vençuts. Així, doncs, tornem a sentir allò que Catalunya ha estat Espanya des de l’origen dels temps (“des dels ibers”, ha dit la presidenta del Partido Popular a Catalunya fent ostentació imprudent de manca de pudor intel·lectual), o que mai la llengua castellana no ha estat llengua d’imposició per a ningú, o que mai Catalunya ha estat independent, i tantes altres carallotades que, amb paraules pràcticament iguals, hem anat sentint els catalans d’ençà del segle XVIII.

Una de les tergiversacions que es van sentint amb insistència ara que, en 2015, es compliran 40 anys del restabliment efectiu de la monarquia a Espanya, consisteix a equiparar l’anomenada Transició amb el “restabliment” de la democràcia. Podem obrir debats sobre la “qualitat” i les característiques de la democràcia durant el regnat de Joan Carles I i del seu successor tot just estrenat en el càrrec, però al marge del que hi pogués dir cadascú, la democràcia a Espanya no va ser “restablerta”. Espanya havia arribat a la dictadura sent una república democràtica i en va sortir convertida en una monarquia imposada, la legitimitat de la qual, nascuda en el franquisme, va estar sempre al marge del debat democràtic i constitucional. I no cal dir que, per tal de fer bo el pacte de silenci sobre aquesta vulneració de la legalitat democràtica que el franquisme va consumar, alguns partits de tradició republicana van sofrir, en la Transició, una mutació identitària. Només a Catalunya hi va haver aviat farà quaranta anys, i amb moltes limitacions, alguna cosa que podríem assimilar al restabliment de la legalitat cemocràtica anteior, atès que la Generalitat fou restablerta en la persona del qui n’era president a l’exili, on havia mantingut la continuïtat de la institució republicana.

Josep A. Vidal

 

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão / Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão / Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão / Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão / Alterar )

Connecting to %s

%d bloggers like this: