Amb la signatura pel president de la Generalitat de Catalunya del decret de convocatòria de les eleccions parlamentàries ha començat el compte enrere que ha de culminar, el 27 de setembre, amb el plebiscit sobre el futur polític de Catalunya. L’11 de setembre, diada nacional de Catalunya, després dels actes commemoratius dels fets del 1714, i acabada la manifestació a la Meridiana de Barcelona, que, un any més, hom preveu multitudinària, començarà oficialment la campanya electoral. En realitat, però, tot i que falten 50 dies per a la jornada electoral, ningú no dubta, a Catalunya i a Espanya, que la campanya ja fa dies que ha començat. L’Estat espanyol, les forces polítiques partidàries de l’statu quo en totes les seves variants (federalisme, continuisme, reforma constitucional o terceres vies de tota mena) i els mitjans de comunicació que en proclamen el missatge no s’estan de repetir que les eleccions del 27 de setembre són unes “simples” eleccions parlamentàries i res més. Però, si ho són realment i atès que és així com han estat convocades, què ho fa, que els defensors a ultrança de l’exclusivitat del sobiranisme espanyol hagin decidit que cal repetir una obvietat mil vegades cada dia? Allò que és obvi no necessita insistència.
Però, hi insisteixen perquè saben que, sigui quin sigui el resultat, la primera i principal lectura que se’n farà no consistirà a valorar la composició i estructura de forces del nou parlament, sinó a mesurar i valorar el suport democràtic a la independència. Per tant, les eleccions seran, vulguin no vulguin, un plebiscit.
Si guanya clarament en nombre d’escons l’independentisme, els “altres” s’afanyaran a dir que la lectura plebiscitària és purament especulativa, anòmala, arbitrària, il·lògica i il·legal, perquè les eleccions només han de servir per al fi perquè han estat convocades: constituir el nou Parlament; si l’independentisme guanya per la mínima, és a dir, 50% més un, hi afegiran, a més, que pretendre iniciar un procés de separació amb una majoria exigua –a més de discutible, perquè 50% més un no és el mateix si es compta en escons que si es compta en vots– és “una bogeria” antidemocràtica, pròpia de les dictadures, i, d’una manera o altra, s’ho faran venir bé per associar nacionalisme –el dels catalans, és clar, perquè l’espanyol no hi compta– amb nazisme; i es faran un tip de parlar de “colpisme”, d’atac a la democràcia i de terrorisme contra l’Estat de dret…
Si, al contrari, la victòria és dels qui s’oposen a la independència, la composició parlamentària quedarà molt en segon terme, perquè la primera lectura, la més amplificada, serà la derrota de l’independentisme: “el referèndum que han volgut imposar els independentistes –ens diran– certifica que els catalans se senten abans de tot espanyols i europeus” –aquest darrer adjectiu, “europeus”, no l’afegiran per convicció europeista, sinó perquè fa modern i dissimula l’antigor de posicions arnades i casposes. En aquest cas de victòria de l’unionisme no hi haurà matisacions de cap mena sobre el marge de la victòria; només que guanyin per un 50% més un, faran repicar les campanes de la victòria com si l’haguessin obtinguda amb un 100%. Perquè, és clar, els mateixos que consideren que la meitat més un és insuficient per iniciar el procés d’independència (Óscar López, portaveu del PSOE al senat, ha dit recentment que ni amb el 80% n’hi hauria prou), no tenen cap dubte que la meitat menys un és més que suficient per mantenir l’statu quo com si els qui l’avalen fossin el cent per cent.
No us penseu pas que estigui jugant a fer pronòstics. De cap manera, sóc força negat en qüestió d’auguris; si anuncio el que diran en un cas o l’altre és perquè no es cansen de repetir-ho dia sí i l’altre també per tots els mitjans possibles. Tota la premsa nacional en va plena, ja ara i des de fa dies, de les valoracions que faig passar per auguris, des d’El País o “La Vanguardia” (que tot i que ha deixat de dir-se “Española” no ha deixat de ser-ho, com tampoc tots els altres mitjans –ràdio, TV– del conde de Godó, que n’és el propietari) fins a l'”ABC” o “La Razón”. Tots els partits polítics d’esquerres i de dretes, des de Podemos i el PSOE fins a Ciudadanos i el PP (que comptaran amb el favor d’Unió Democràtica, ben disposada a fornir-los la coartada catalanista antiindependentista que dissimuli la contumaç animadversió del nacionalisme espanyol envers la singularitat catalana) ho repeteixen dia sí i l’altre també. I uns i altres no es cansen de cercar suports i veus més o menys autoritzades allà on n’hi hagi i de donar altaveus a tothom que argumenti sobre la impossibilitat o la inoportunitat d’una secessió de Catalunya, alhora que procuren per tots els mitjans al seu abast, nobles i innobles, fer callar les veus que gosen manifestar-se a favor de la sobirania dels catalans i de la seva pretensió de decidir com a poble.
Tot plegat és una exhibició grollera de la migradesa de mires de la política espanyola, que es resisteix a fer el més fàcil, que hauria estat la realització d’un referèndum, i opta pel més difícil i el més inútil, que és la negació dels problemes i l’obcecació en l’error. La negació sistemàtica, sense opció ni tan sols a parlar-ne, converteix els problemes en conflictes i els tanca en un carreró sense sortida, on només queda la possibilitat de morir-hi esclafats o d’esbotzar-ne les parets. Ni el més mínim espai per al diàleg. Aquest estil polític no pretén mai convèncer, sinó vèncer, i imposa, a més, com a part irrenunciable, la humiliació del vençut.
La vella política espanyola, per a la qual no existeix cap alternativa creïble en els partits del Parlament espanyol ni en els que opten a ser-hi, és sempre vertical i de dalt a baix, autoritària, i entén l’autoritat com a superioritat intel·lectual i moral, sempre a punt per alliçonar els altres, no pas amb arguments, sinó amb màximes i dogmes, perquè qui es considera imbuït d’una veritat absoluta i evident no creu que hagi de perdre temps intentant convèncer algú amb argumentacions innecessàries.
És des d’aquesta supremacia de què se sent imbuïda la política espanyola (en la qual incloc, tot i matisos diferencials, bona part de la política catalana) que s’esgrimeix –una vegada més en la història dels catalans– l’argument de la grandesa moral contra la mesquinesa egoista de la voluntat d’independència. Així que uns ens diuen que no serveix de res tenir un país nou si no pot ser un país diferent; que no és la independència el que ens cal, sinó la subversió dels valors d’una societat injusta, que no hi pot haver independència sense revolució, tot i que aquests mateixos, si arriba el cas, seran capaços d’empassar-se novament l’statu quo sense el prerequisit del canvi social. Altres ens diuen que cal canviar Espanya, i que el canvi és a punt de produir-se, que cal comprometre-s’hi, perquè en una Espanya feta des de bases noves, Catalunya hi trobarà encaix harmònic i respectuós amb la seva identitat, i fins parlen d’un tracte singular que s’estan d’especificar i que no aclareix ni com l’aconseguiran, ni si serà a fi de bé o a fi de mal. Uns altres ens volen protegir, als pobres catalans esgarriats, del naufragi a què ens portarà la persecució d’un somni il·lusori i de la manipulació dels polítics esbojarrats que ens porten a mal borràs fent-nos seguir camins que no menen enlloc. D’altres ens parlen del sentit de la història, que separar-se –ens diuen– és retrògrad, que la voluntat de les nacions modernes és unir-se…
El mateix president del govern espanyol, el clarivident –ell s’ho pensa, que ho és– Mariano Rajoy, arran de la consulta del 9-N sobre la independència a Catalunya, va ironitzar dient que, “no deixa de ser un drama” que mentre en les reunions de la UE es parla contínuament de més integració, “en algun indret d’Europa hi ha alguns que estan intentant provocar un procés de sortida d’Europa i un viatge cap a l’edat mitjana“.* I això ho diu ell, que s’enroca cada dia en el paleolític ademocràtic d’una majoria absoluta, que, ni que sigui guanyada a les urnes, no l’autoritza a pervertir les fràgils aromes democràtiques de la constitució espanyola, que va néixer amenaçada i fluixa de conviccions.
Que no ho veuen, ell i els seus –i els que els fan el joc, que no són pocs– que quan l’única alternativa que s’ofereix a una concepció política de caràcter tribal (com la que han practicat a Espanya PP i PSOE), en la qual preval la voluntat del clan de la caverna, pot ser molt atractiu el viatge a l’edat mitjana –una època en què, amb el pactisme, es va viure a Catalunya, juntament amb Anglaterra, l’eclosió del primer parlamentarisme europeu? Si més no, pot ser molt més atractiu que la perspectiva del carreró sense sortida en el qual el seu partit, amb el beneplàcit del nacionalisme espanyol sense distinció d’esquerres i dretes, ha volgut i vol recloure Catalunya a perpetuïtat, fins que aïllada, sotmesa i bandejada del món, se’n perdi la memòria i es dissolgui en el magma dòcil de “l’Espanya assimilada”.
Josep A. Vidal