A primers de juliol, Felipe González va ser convidat a un sopar en què van participar l’actual president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que, probablement actuava com a amfitrió, i els altres dos expresidents espanyols, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, i en què era convidat d’honor el rei emèrit Joan Carles I. El sopar es va produir, segons la crònica de l’ABC, en un ambient “molt agradable” i els comensals es van comportar amb “sencillez arrolladora”. Ningú dubta, però, que s’hi va parlar de política i que, probablement, hi va tenir el seu protagonisme el sempitern “problema catalán”, i que, de manera explícita o tàcita, s’hi va establir un acord de front comú contra l’amenaça de la secessió.
En connexió o no amb aquella trobada, l’expresident Felipe González ha publicat a El País (30-VIII) una “Carta a los catalanes” en la qual ha tret el Sant Cristo gros i, sense cap mena de pudor intel·lectual ni polític, ha deixat de banda les exigències de coherència ideològica i ha esgrimit els arguments més tòpics i tronats de l’ultranacionalisme espanyol contra les aspiracions d’independència d’una part –potser una majoria– del poble català. Si la teoria del front comú dels expresidents és real, no trigaran a arribar les “filípiques” dissuasòries dels altres “ex”, atès que a l’emèrit regi probablement no li és permès de fer-ho obertament. Mentrestant, tant el rei emèrit, com els “ex” i el mateix president en actiu mouen i mouran tots els fils dels seus contactes internacionals per aconseguir manifestacions “de pes” que contribueixin a desprestigiar el procés català, afeblir la decisió dels votants catalans d’ànim més vulnerable i exacerbar totes les hostilitats capaces d’aglutinar una mica el front comú del nacionalisme espanyol.
En la seva “filípica” González no s’està d’amenaçar no només amb catàstrofes sinó també amb reaccions hostils d’un abast molt considerable, ni de repetir tòpicament l’atribució de feixisme i nazisme al catalanisme ni de profetitzar l’aïllament i l’asfíxia d’una hipotètica Catalunya independent.
En una crònica publicada al diari Ara (31 d’agost), el periodista Antoni Bassas diu “per a González, la independència de Catalunya està fora del pensament pensable. I, per tant, debatre-la i, ja no diguem, votar-la democràticament és impossible. El nazisme és el mal, i amb el mal no es debat res. Contra el mal hi ha el dret, més encara, l’obligació de combatre’l. En aquest sentit, l’advertiment de Felipe González als catalans constitueix una justificació política i moral perquè l’Estat intervingui a Catalunya en nom del bé, com i quan millor li plagui.” I, a continuació, Bassas conclou adreçant una pregunta als lectors: “Van sentir mai que David Cameron s’atrevís a considerar nazis els escocesos?“, i exclama: “Quant de mal han fet quaranta anys de feixisme, a Espanya“.
Crec que amb això ja està tot dit, però hi vull afegir un col·lofó. El nazisme ha esdevingut la tipificació del “mal” amb tanta propietat i d’una manera tan absoluta i incontestable que ens estalvia la descripció de tot el paradigma que comparteix amb altres expressions del mal també força esgarrifoses. No vull fer la descripció completa d’un paradigma en el qual s’hi inclouen, naturalment, el feixisme i el nazisme –Felipe González opta per l’eufemisme i en diu “la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado“–, però del qual formen part també altres “aventures” sagnants, com les de l’estalinisme soviètic, el polpotisme o el khemerisme cambodjà, el mandarinat maoista i la singular república monàrquica dictatorial i enfollida de Corea del Nord entre d’altres demostracions de tirania, crueltat i sadisme que es reclamen hereves dels mateixos ideòlegs –llegits, és clar, de manera barroera i maldestra– en l’obra dels quals han pouat part del seu ideari polític el senyor Felipe González i tots els seus companys de militància; i no em refereixo exclusivament al socialisme, sinó àmpliament a tots els qui des de l’esquerra, i no me n’excloc, s’han esforçat per la regeneració social i per la construcció d’un espai convivencial democràtic basat en la llibertat, la solidaritat i la justícia.
És un recurs fàcil i tronat relacionar “nacionalisme” amb “nazisme” i és una exhibició freqüent de falta d’intel·ligència i de moralitat política fer-ho de manera absoluta, identificant-ne l’un amb l’altre. Ens hem habituat tant a aquesta identificació que, de tant freqüent, no ens sorprèn veure escrit “nazionalisme” amb zeta; el simple canvi d’una lletra és suficient per activar l’associació infamant.
No se m’acudiria mai establir una relació semblant entre altres pols del mal i les ideologies d’on han sorgit. La intel·ligència crítica obliga a discriminar i dilucidar, i no pas, com fa indignament Felipe González, a barrejar i confondre.
Posseït del fervor nacionalista espanyol, Felipe González es permet, amb el to profètic d’una lamentació, fer-se una pregunta: “¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?“. Jo em demano si González té alguna idea del que serà Albània al segle XXI, però imagino, i així m’ho sembla, que els albanesos tenen clar que no volen ser l’Albània del segle XX, i que especialment volen defugir els períodes en què la seva nació, independitzada el 1912, va ser ocupada per la Itàlia de Mussolini i per l’Alemanya hitleriana, com volen defugir també l’etapa comunista en què, guiat per Henver Hoxha, el seu país va passar d’estar sota l’hegemonia soviètica i en l’òrbita iugoslava, a l’aïllament i la dictadura, fins a les eleccions democràtiques del 1992.
Avui, Albània, nació sobirana, pot contemplar com s’ha produít al llarg del segle XX el seu camí des de la independència fins a la plena sobirania, com ha superat els entrebancs i les aspiracions annexionistes dels seus veïns, com s’ha desfet del jou de les ideologies de pensament únic i com s’ha incorporat al context internacional, amb les dificultats d’una economia malmesa i una societat amb fortes mancances estructurals. (El lector dispensarà i suplirà la manca de detalls i matisos d’aquesta síntesi.)
Potser sí que Catalunya serà l’Albània del segle XXI: una nació amb un Estat propi, incorporada al conjunt de les nacions –amb l’avantatge, però, en relació a Albània, d’una economia productiva i un teixit social potents i estructurats. Per a això caldria, naturalmente, que Catalunya –a diferència de l’Albània del segle XX– pogués comptar amb uns veïns amables, civilitzats, democràtics i disposats a la col·laboració i l’entesa, i que la transició a la independècia es produís en un clima semblant al del famós sopar a què m’he referit abans: “muy agradable” i d’una “sencillez arrolladora”. Potser és això el que, en coherència amb valors democràtics fonamentals –que no són pas aliens a l’ideari socialista, ans al contrari–, la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la justícia, hauria de predicar Felipe González en una pròxima “Carta a los españoles”.
Josep A. Vidal