CARTA DE BARCELONA – “Ajo y agua” – por JOSEP A. VIDAL

Ara que el Govern de la Generalitat de Catalunya ha posat data i pregunta per al referèndum d’autodeterminació i creix en els ciutadans la consciència que entrem en la línia final d’aquesta fase, augmenten les desqualificacions i els despropòsits en les files dels qui volen impedir-lo. Evitar la crispació i donar sensació de serenitat és, en aquest moment, la consigna del govern espanyol i dels constitucionalistes o unionistes per tal d’evitar que una repressió massa evident i matussera doni ales a l’independentisme. (“Constitucionalisme” i “unionisme” són dos dels eufemismes més sovintejats darrerament per evitar referir-se al “nacionalisme espanyol”, que és la definició més ajustada i escaient a la posició política del partit del govern i dels que hi van de bracet a l’hora d’impedir l’exercici de sobirania de Catalunya. Un nacionalisme espanyol que, cal dir-ho per tal que la descripció sigui al més ajustada possible, es configura ideològicament afegint als atavismes d’arrel castellana uns patrons “noventayochistas” que el franquisme es va encarregar de fer seus i de convertir-los trets definitoris d’una manera de ser “espanyol”.)

La crispació, però, creix dia a dia i es fa evident, sense necessitat de filar molt prim per adonar-se’n, en les accions i manifestacions del govern Rajoy i dels partits, associacions, sindicats i altres institucions i particulars espanyolistes. La gran paradoxa, que donarà treball als historiadors futurs d’aquest moment, és que els unionistes, instal·lats en la negació de la democràcia i l’anticatalanisme, no poden utilitzar un llenguatge apropiat per referir-se a la seva actuació o a la defensa dels seus arguments, perquè serien tan poc defensables que els aniria clarament a la contra. Per això han de consumar diàriament el despropòsit d’usurpar el llenguatge que pertocaria a la defensa del referèndum i pervertir-lo posant-lo al servei de les seves tesis. Així, els qui neguen als catalans el dret a decidir en referèndum, s’atribueixen per a ells en exclusiva la qualificació de “demòcrates” i dediquen als catalans que el volen celebrar la qualificació de “totalitaris i radicals”; els qui amenacen amb mobilitzar les forces armades contra el referèndum català, s’autoatribueixen la condició de “conciliadors” i “dialogants” i atribueixen als promotors del referèndum la condició de “colpistes”, “terroristes” i destructors de la convivència; els qui instrumentalitzen el poder judicial i posen en marxa operacions sinistres que es duen a terme en les clavegueres de l’Estat per atacar, jutjar i condemnar persones, empreses i institucions per raons ideològiques o d’opinió, tergiversant fins i tot el sentit i la lletra de la màxima llei, la Constitució, que diuen defensar, s’autoatribueixen la condició de “defensors de la legalitat”, i alhora anatematitzen el Parlament català i l’acció de proposició legislativa i executiva del govern de la Generalitat amb paraules com ara “terrorisme”, “purga”, “atemptat contra la seguretat de l’Estat”, etc. O, quan volen rebentar-ho tot, passen directament a referir-se ara al nazisme, ara a l’estalinisme, ara al chavisme, ara al terrorisme etarra.

L’objectiu és evident: alimentar un estat d’opinió que justifiqui davant els ulls de l’opinió pública espanyola l’hostilitat, l’arbitrarietat i les accions punitives contra Catalunya que s’han consumat fins ara i que es poden produir en el futur immediat. Ara fins i tot posen d’exemple els bascos per fer evident als ulls dels “bons catalans” (que vol dir els catalans que siguin bons espanyols) com de grans són els beneficis que s’obtenen de la magnanimitat del Gobierno de España quan els ciutadans fan bondat. I el govern basc deixa fer i deixa que diguin, perquè sap que “a río revuelto, ganancia de pescadores”, y que d’aquesta croada contra la voluntat dels catalans, en poden treure beneficis a curt termini. La societat basca, però, tard o d’hora, els en passarà factura. “El proyecto de ETA está vivo hoy en Cataluña” ha dit una de les mòmies del PP.

Darrerement és freqüent que veus significades en diferents àmbits polítics, culturals i socials facin afirmacions en relació amb el referèndum català que comencen dient “Yo, si fuese catalán, …” faría això o allò. Generalment diuen que si fossin catalans no participarien en el referèndum o hi votarien no a la independència o, com ha dit Echenique, de Podemos, “es veuria obligat a votar sí”. Però, la realitat és que, mentre els que no són catalans poden dir com hauríem d’actuar els catalans, als catalans se’ns insulta, se’ns desqualifica, se’ns amenaça o se’ns denuncia, se’ns persegueix, se’ns jutja i se’ns condemna per voler decidir en un referèndum –en què tant pot triomfar el sí com el no– què volem fer amb el nostre futur.

“Si yo fuese catalán…”, diuen…

Si tu fossis català, ja t’ho dic jo què faries, i t’ho dic amb expressió castellana: “Ajo y agua” (és a dir: “A JOderse Y AGUAntarse”). Aquesta és l’alternativa que es proposa als catalans d’un costat i un altre de l’espectre polític espanyolista (incloses forces teòricament d’esquerres com ara el PSOE, amb els seus acòlits del PSC, que malgasten gestualitat vergonyant en la posada en escena de grans i miserables solucions per a Catalunya).

Des de la intel·ligència més elemental, tothom sap, fins els beneits, que l’única solució plausible és el referèndum. I doncs, per què el volen impedir? Jo us ho diré: perquè acceptar un referèndum significaria de facto reconèixer el caràcter sobirà de la nació catalana. Aquí hi ha la mare dels ous del problema. No és només que no vulguin una Catalunya independent; no volen una Catalunya amb dret de sobirania. Volen una Catalunya tutelada, sotmesa, amb un poder subrogat. Aquesta, per cert, és, en resum, la gran –i miserable– solució que el PSOE, amb la servitud del PSC, vol vendre als catalans. El pletòric Pedro Sánchez, cap dels socialistes espanyols i catalans, ens ofereix una nació “cultural”, sense “sobirania”. Els d’En Comú Podem, una república en el sí d’una monarquía constitucional. Els de Ciudadanos, com sempre, ració doble d’Una Grande y Libre. Els d’Izquierda Unida…  En resum: “ajo y agua”.

L’1 d’octubre han de parlar les urnes. Aquesta és ara l’única proposta democràtica.

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão / Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão / Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão / Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão / Alterar )

Connecting to %s

%d bloggers like this: